Qué hi farem...!
Peró aquest Camino (El del Nort) el faré de molt diferent manera que els altres quatre.
Si voleu veuren detalls:
txabialbert.blogspot.com/2024/04/back-to-camino.html?m=0
Llegeix més...
I no, no és una frase feta. I si no què ens ho diguin a nosaltres mateixos com a col·lectiu de Correcats, que hem hagut d’anar veient com, per temes de salut, ens han anat deixant un company, i un altre, i un altre…
No crec que en siguem realment conscients d’aquesta màxima en el nostre dia a dia. Sí, potser, com quan anem en cotxe i veiem un accident; afluixem una mica la velocitat ens posem en situació… però als pocs quilòmetres ja ni ens ocupa un petit lloc en els nostres pensaments.
Ningú escull les seves malalties. Aquestes t’arriben sense avisar, et penjen la seva motxilla i, apa, tira p’alante. El que sí és importat és com portes la teva malaltia, tot i que malauradament, en segons quines (i ho hem vist de ben aprop), poc o gaire bé res pots fer-hi tu. Afortunadament, aquest no és el meu cas.
"Sé que no t’agradarà el que et vaig a dir...".
I no, efectivament no em va agradar gens….
En un micro-segon vaig passar de corredor a boxejador, perquè va ser com estar al centre del ring i rebre un brutal cop de puny d'aquells que, per imprevistos, et tomben a la lona i et deixen KO. Perquè el que em va dir va ser una sola paraula: PARKINSON. I a partir d’aquell moment va començar per a mi la que serà la ultra-trail més llarga de la meva vida a la qué, per cert, jo no m'havia inscrit. Aquest va ser el gir inesperat d’una visita rutinària al neuròleg, a qui vaig anar a veure perquè portava una llarga temporada en què no dormia bé; gens bé (…poca broma amb això de no dormir; si us hi trobeu, consulteu).
Perquè, sí, el PARKINSON és com una espècie de cursa de llarga distància (aquesta ultra-trail que comentava). O així es com jo -des d’aquell 3 de novembre de 2014- m'ho he pres almenys. I ja fa més de 9 anys que em van penjar aquesta motxilla.
Des d'aleshores, les Maratons han anat deixant pas a poc a poc a les Mitges Maratons; i últimament les curses de 5k van arraconant a les de 10k. Enrere queden 14 anys de curses i més curses. Vaig començar a córrer ben tard -amb 53 tacos- però déu-n’hi-do fins on hem arribat. Vull dir que, el saber-ho, no em va fer afluixar el ritme. Tot el contrari. Es més, com si volgués dir-li a aquesta atípica ultra-trail que jo seria un contrincant dur de pelar, la temporada següent (2015-2016) vaig competir en 39 curses de totes les distàncies i és la temporada de la que tinc la majoria de les meves MMP
M'he conjurat per continuar somrient-li a la vida. Ha deixat de preocupar-me el que per exemple, el 2016, el meu temps en un 5k fos de 22:45 i que ara n’hi hagi de 27:07 i 27:24. Però he re-descobert la cinta, que faig que em porti a ritmes, a velocitats, bastant més enllà dels meus límits en cursa, però amb això puc continuar sentint-me corredor ni que sigui per uns minuts...
Així que està clar que continuaré posant-li les coses molt difícils. Per exemple, ara que ja no puc córrer per culpa del meu genoll esquerra, m’he posat a caminar; i, en poc més de 15 mesos, m’he fet els 1.450 k de tres Camins de Santiago (Francés, Portugués i Primitiu, més l'extensió Finisterre-Santiago i 78k dels 100k de la Trailwalker) entre juliol 2022 I setembre 2023. I ja tinc en cartera pel juliol, el Camino del Norte.
Jo, en el fons, crec que tinc molta sort. Jo sí que puc fer quelcom, sinó per erradicar-la del meu cos, si per frenar-la, alentir-la, posar-li “trabas” a la meva malaltia. He arribat a pensar que, allà dalt, algú em va dir, cap el 2009: “posa’t a córrer” (quan no ho havia fet mai en ma vida). I anys després em va penjar la motxilla. O sigui, que primer em va donar les eines per el que arribaria més endavant. Perquè la millor manera de poder continuar disputant aquesta Ultra-trail del Parkinson en la què estic immers, és no parant quiet; no parar de córrer, de caminar, d'estirar, de flexionar... dia sí, dia també; d'anar a córrer per on sigui, d'anar a enfilar-me per Collserola, d'anar al gym (... del que aviat em fotran fora per sobre-utilització).
I en això segueixo des d'aquell gris matí de novembre, intentant mantenir sempre l'ànim i un somriure.
Ah... i encara està per veure qui dels dos guanyarà aquesta poc menys que peculiar ultra-trail.
Llegeix més...
El logotip d’una marca és únic, fix, invariable. No el pots girar, no te’l pots fer a la teva mida.
Algú s’imagina el escut del Barça girat uns 40 graus cap a la dreta sobre si mateix, fent servir la puntxa de la part baixa del escut com a “fletxa” per assenyalar cap a una direcció?.
Doncs és aixó el que fa que hi hagués 6 “petxines peregrines” incorrectes.
I és que la idea del logo del Camí de Sant Jaume és la de representar que tots els Camins acaben a Santiago (*) Les estries del cos de la petxina volen significar els diferents Camins que van cap a Santiago.
I on és Santiago: a l’oest. Així doncs: ón han de confluir tots els Camins? Cap al oest, o sigui, cap a l’esquerra.
Aixó, reprensentant-ho amb una petxina, vol dir que, Santiago de Compostela, que és on acaben ajuntant-se tots els Camins, está a l’esquerra de la imatge, no a la dreta.
I és per tenir els Camins confluint cap a la dreta del logotip el que fa que les petxines números:
1.- 4. - 5. - 9. - 10. - 12. no siguin correctes.
Fixeu-vos que totes elles “tenen Santiago de Compostela al est” (a la dreta del logotip).
Val a dir que va ser en el Camino Primitivo on més m’he trobat “petxines incorrectes”, I és que com que la petxina te forma de fletxa, feien servir la petxina perquè indiqués la direcció correcta a seguir. En canvi, si us fixeu en la petxina 2, tot i que la forma de la petxina “marca cap a l’esquerra” (com ha de ser), la fletxa groga ens diu que hem d’anar cap a la dreta. Perqué són les fletxes les que ens orienten cap on anar, no la orientació de la petxina. Per aixó mai veureu una petxina sola, sense fletxa indicadora del camí a seguir.
(*) Jo soc dels que discrepo de que “el Camino termina en Santiago”. No. Per a mi, el Camino, els Caminos, acaben a Finisterre, que és fins on diuen que va arribar l’apóstol. Altra cosa és “peregrinar a la tomba del apóstol”; però “fer el Camino de Santiago” vol dir acabar a Finisterre.
Al menys així ho veig jo.
Llegeix més...
Aqui teniu 12 senyals de la petxina del Cami de Sant Jaume (la concha peregrina).
Si, les 12 amb fons blau.
Sí, les 12 amb la fletxa groga,
però....
6 son correctes i unes altres 6 no ho son (tot i que jo, algunes de les que no ho son, me les he trobat per diferents Camins),
¿Quines son les 6 bones, les correctes... i el què és més interessant: perquè ?.
Per si us queden dubtes, o voleu validar la vostra resposta, la solució en una propera entrada al Forum
(i no és per si la fletxa és amunt o avall de la petxina, no va per aquí)
Llegeix més...
TRES VEGADES AMB LA " T " DE TRAILWALKER...
... i a les TRES jugant un rol diferent.
LA PRIMERA “ T ” - 2015
Recordo perfectament el timing.
A CORREDORS.CAT, 4 corredores (Alba Guerrero, Rosa Garrido, Judith Cuevas i Teresa Recuero) van muntar un equip, només dones, abanderades com a
“LES NOIES D’EN ZENÓN”
com a forma de donar suport al nostre president, Zenón, a qui l'ELA estava colpejant amb duresa i també per donar visibilitat a aquesta maleïda malatia.
(Zenon ens acabaria deixant el 6 de juny de l'any següent, 2016).
Per què va ser aquesta la meva primera "T" i en qualitat de què?. Veureu.
Recordo perfectament, com si fos avui, que el primer que vaig fer quan pel meu neuròleg vaig saber que m'havien penjat a l'esquena la motxilla del Parkinson (3-11-2014) va ser trucar a Rosa Garrido i preguntar-li si tenien algun inconvenient en què les acompanyés en els segons 50km (els nocturns i la matinada) des de Girona fins a Sant Feliu de Guíxols. No sabia, aleshores, quin seria el desenvolupament de la malaltia, i no volia perdre'm l'ocasió de viure des de dins una prova de les característiques de la Trailwalker mentre pugués.
La Trailwalker, com sempre, va arrencar sortint d'Olot dissabte, i aquell dia el meu Barça jugava a casa a la tarda, així que me'n vaig anar al Nou Camp ja vestit de "trailwalkero" i poc abans que acabés el partit vaig agafar el tren per anar cap a Girona. Una hora +/- després d'arribar jo al Pavelló van arribar elles (amb Teresa Recuero amb els peus completament llagats ja des del km 20). Ens va ploure gran part dels últims 25 km. En el grup de "suport" en el qual jo em contava estaven també Olga, Wai, Gabriela.. i la nostra estimada i molt volguda Iris (que ens va deixar fa molt poc).
El meu rol: acompanyant/suport
LA SEGONA " T " - 2017
Van passar 2 snys i aquesta segona incursió a la Trailwalker (el 2017) va ser un "aquí te pillo, aquí te mato", una cosa d'avui per demà (literalment). I és que li havia comentat a Alba que si necessitaven algun tipus d'ajuda, que comptessin amb mi. I va ocórrer que molt a ultimíssima hora, Mario Felip (un dels dos components de l'equip de suport" que és obligatori portar) va tenir un problema amb la vista, no es va recuperar a temps i no hi podia anar. Així que em vaig unir a l'equip IRONTRAILWALKER d'Albert, Alba, l'"AGÜELU" i Helen No surrender (que celebrava el matí d'aquell dissabte el seu aniversari i que malauradament ens va deixar també fa poc). I celebrant l'aniversari en l'esmorzar estàvem quan, inesperadament, es va presentar Mario, encara que "fotut de l'ull", així que es va unir com a complement a l'equip de suport).
El meu rol: equip de suport oficial.
LA TERCERA " T " - 2023
A la tercera va la vençuda!.
En aquesta edició, la cosa va ser radicalment diferent.
Aquesta vegada el que vaig fer va ser muntar un equip, amb mi dins com a participant.
La veritat és que per a mi, potser aquell no era el millor moment per afrontar una de 100 quilòmetres, tenint en compte que 6 dies abans acabava d'arribar de completar els 435 km del Camí de Santiago portuguès per la costa, amb extensió Finisterre-Santiago. Potser no, segur. Però una TRAILWALKER és i serà sempre una TRAILWALKER.
Així que cap allà que me'n vaig, amb unes ganes de portar a bon port aquesta nova aventura "centenària". Finalment, la cosa no va discórrer com esperava i desitjava, ja que elles van haver de tirar de mi en l'últim quilòmetre i mig de l'etapa fins a CASSÀ DE LA SELVA (quilòmetre 73 del recorregut).
Fent espòiler del bo, us diré què....
El nostre equip SI HAY QUE IR SE VA. Y PUNTO es va cruspir els 100 km de la TRAILWALKER 2023 en 19 hores i 48 minuts
SETENA posició per temps a la seva arribada a la freda i desangelada meta de Sant Feliu de Guíxols
Així va quedar la classificació per temps (3/4 nombre de components de l'equip que la van acabar) .
1r en 13:41 4 masculí
2º en 15:18 4 mixto paritaro
3r en 16:29 4 masculí
4t en 16:34 4 masculí
5è en 17: 49 3 mixt paritari
6è en 18:46 4 mixt clàssic 3+1
7è en 19:48 3 mixt "revolució" 1+3, el nostre.
A les meves tres companyes d'equip jo les visualitzava en tot moment com a "bravos corceles jerezanos", com tancades als calaixos de sortida, inquietes, relliscant en silenci, com esperant el moment abans de la sortida d'un Gran National; veia que tenien ganes de sortir corrent; era com que “lo de caminar” se'ls quedava curt.
I és que només a algú com a mi se li ocorre la peregrina idea de formar un equip per a la TRAILWALKER 100 KM, amb aquestes tres bestias pardas: Olga, Milena i Elisabet.
Cadascuna amb el seu estil, però estava segur que no fallarien. I el bo del cas és que cap d'elles es coneixia personalment; tan sols Olga i Elisabet "s'havien vist" en alguna cursa, però mai havien creuat cap paraula; i a Milena -anem al mateix gym- la primera vegada que vaig parlar amb ella (després de molts mesos entrenant junts sense dir-nos ni piu) va ser per dir-li així a botepronto si volia pujar-se al nostre carro (que en aquell moment només era el meu carro, perquè no hi havia ningú més muntat en ell). Agrair-los a les tres, com ja he fet en repetides ocasions, i personalment, el que gairebé a cegues, abracessin el meu somni, s’apuntessin amb mi a aquesta aventura excitant, il·lusionant... acollonant (perquè córrer, trotar o caminar durant 100 km és acollonant, ho sento).
A les tres els hi ho vaig proposar... i les tres em van dir allò del: "Sí, vull".
Que perquè dic que les meves companyes d'equip són tres bestias pardas? Doneu una ullada als parcials dels primers 73 quilòmetres, amb els seus corresponents ritmes de carrera i després ja em dieu.
OLOT - SANT FELIU DE PALLEROLS:
17,71 KM en 2:56:17 a ritme de 9:57 minuts/km
11:24 10:33 10:06 10:6 9:55 9:11 9:23 9:47 10:22 10:20 10:07 10:19 9:38 9:19 9:13 9:30 9:56 10:01
SANT FELIU DE PALLEROLS - LES PLANES D'HOSTELES:
5,35 KM en 55: 07 a 10: 18. - ACUMULAT: 23: 06 KM en 3: 51: 24 a 10: 03
10:12 9:41 10:15 10:27 10:35 11:16
LES PLANES D'HOSTELES - AMER:
7,94 KM en 1: 23: 08 a 10: 28. - ACUMULAT: 31 KM en 5: 14: 32 a 10: 07
10:22 10:33 10:30 10:10 10:18 10:54 10:18 10:42
AMER - ANGLÉS:
7,63 KM en 1:20:06 a 10:30 - ACUMULAT: 38,63 KM en 6:34:28 a 10,21
10:35 11:02 10:51 10:26 10:08 10:07 10:20 10:33
ANGLÉS - GIRONA:
17,43 KM en 3:04:47 a 10:36 - ACUMULAT: 56,06 KM en 9:42:28 a 10:24
10:53 10:47 10:26 10:35 9:56 10:00 10:04 10:09 10:12 10:00 10:43 10:48 10:57 11:09 11:20 11:06. 10:53 11:04
GIRONA - CASSÀ DE LA SELVA:
14,08 KM en 2:43:49 a 11:38 - ACUMULAT: 70,14 KM en 12:26:15 a 10:39
13:49 11:51 11:40 11:56 11:40 11:01. 11:53 11:35 11:33 10:49 10:57 11:08 11:24 11:33 12:12
Aquí a Cassà de la Selva es va produir la ruptura; i és que, des de la sortida de Girona, l'esquena em va començar a molestar. Potser me l'havien remogut innecessàriament a la llitera els fisios als quals vaig acudir per a un massatge de cames; el cas és que només sortir de Girona, als 3 quilòmetres recorreguts, la cosa ja va anar de mal en pitjor, a més, i a més i a més... fins a arribar al pavelló de Cassà de la Selva en unes condicions lamentables, ja que caminava amb el tronc inclinat cap endavant uns 45 graus. Tot i que caminava ràpid, sí (en els últims 2 km de l'etapa jo encapçalava el grup, amb parcials d'11:33 12:12... però caminat "a lo Quasimodo"). Vaig haver d’aturar-me unes 10 i 12 vegades en l'últim quilòmetre. I les meves besties pardas van estar sempre allà al costat, amb mi, sense un retret, sense una queixa... com un equip.
Vull dir amb això que no va ser per cansament, rampes, desfuelle pulmonar, o per molèsties al genoll (el pobre no va dir ni pio en tot el recorregut). No... Va ser cosa que l'esquena, sense fer cap mena de crac, a poc a poc se'm va anar inclinant fins a quedar formant un angoixós angle gairebé de 45, graus; m'era literalment impossible incorporar-me i, és clar, l'estar doblat cap endavant no em deixava gairebé ni caminar. en impedir-me gairebé aixecar els genolls.
Era una bogeria i un veritable despropòsit el tractar de continuar en aquestes condicions.
Així que abans de seguir perjudicant l'equip, vaig decidir que el millor era la meva retirada (l'equip, amb 3 puntuava); i això va ser el que vaig fer. Disgustat d'una banda, però increïblement content pels 73 quilòmetres recorreguts, i el que és millor encara, el haver-los fet a un al·lucinant ritme de 10:10 (... al·lucinant per a mi i en les meves condicions, clar); i gràcies també "a les meves companyes, encara que em portessin amb la llengua fora gairebé des del minut 1. Però com ho vaig gaudir!.
En el moment de la meva retirada l'equip estava classificat en una de molt, però que molt envejable, DOTZENA posició. Brutal.
Jo em vaig afegir a l'equip de suport per poder seguir l'evolució de les meves companyes. Perquè, sí, caminàvem Milena, Elisabet, Olga i Txabi... però no m'oblido d'Óscar (parella de Milena) ni de Vicenç. Ells eren part fonamental del nostre equip, d'un equip de sis membres, encara que només caminàvem-trotàvem quatre. Ells dos van ser el nostre imprescindible "suport team", els que quan arribàvem a un avituallament ja ens tenien preparat el que en l'anterior els havíem indicat que necessitaríem: o roba de recanvi, o beguda, o menjar...
La següent parada de l'equip, ja trotant sense mi, era Llagostera; cap allà que me'n vaig amb Óscar. Per increïble sort per a mi, a Llagostera hi havia un equip de podologia. Abans de seguir ja indicaré que li atorgo un 15 sobre 10 (per professionalitat, atenció, entusiasme, simpatia, cordialitat... ¡una passada!).
Sabeu que m'he cansat de repetir, fins aavorrir, que ni fent el passat estiu el Camí de Sant Jaume francès (amb els seus 797 km) ni fa una setmana en acabar el Camí de Santiago portuguès per la costa i el trajecte Finisterre-Santiago, no havia tingut ni una sola butllofa, llaga, o ampolla als meus peus. Com si no m'hagués mogut de casa.
Doncs bé, el que no van poder dos Camins de Santiago gairebé seguits, ho va aconseguir la Trailwalker en pocs quilòmetres. Sí, perquè poc abans d'acabar la primera etapa el dolor a la planta dels peus era considerable. Els dos camins m'havien proporcionat un enoooorme durícia a la planta de cada peu que el que feien era de protecció. Doncs bé, suposo que el pas més ràpid a la Trailwalker (no és el mateix anar a 13:50 de mitjana durant un grapat de quilòmetres que el fer-los a 9:40 / 9:50) va anar fent miques en aquestes duricies plantars. Sentia com "abrasions" sobre tcadascuna d’elles, incòmodes, però al principi portades. Això va anar a més i a més... però seguia caminant amb el meu equip. Crec que ni els hi ho vaig comentar.
En disposar de temps i per matar l'estona mentre elles no arribaven a Llagostera, i atret per la simpatia d'aquest "podologic team" que hi havia al pavelló, vaig aprofitar perquè li donessin una ullada als meus peus.
¿Abrasió...? Què va... el que em van dir era que tenia -a cada peu- una súper ampolla en horitzontal de costat a costat en cada peu: l'ampolla trailwalkera havia pogut amb les duricies santiagueres. Exquisit tracte i atenció podològica. Repeteixo: 15 sobre 10. Tot un encert. Chapeau!
CASSÁ DE LA SELVA - SANT FELIU GUÍXOLS:
Les meves tres "besties pardas” encara tenien per davant els últims 27 km de la prova... i moltes ganes de deixar de caminar.
Ara que ja no hi havia el seu particular Ben-Hur en la seva quadriga, que semblava retenir-les amb unes invisibles regnes, el que volien era acabar com més aviat millor amb el recorregut; i van decidir fer aquests 27 últims km de la prova... trotant.
En aquests 27 quilòmetres finals van invertir tan sols un total de 4 hores i 15 minuts, a un infernal ritme (per allò de portar ja a les seves cames altres 73k) de 9:26, per acabar aturant el crono en unes esplèndides 19 hores, 48 minuts Aquest infernal ritme que van portar va ser el que les va permetre avançar a 5 equips que les precedien, recuperar posicions i acabar en aquesta brillant SETENA posició final.
APUNT IMPORTANT:
El temps final total de l'equip, i això no hi ha qui el mogui, va ser de 19h - 48m. Aquest temps inclou les parades en els 5 i 7 avituallaments respectivament.
Però els temps de marxa (sense comptar avituallaments) van ser de:
** Fins al km 73................................. 12h - 23m....... a ritme 10: 10
** del km 73 al 100............................. 4h - 15m...... 09:26
TEMPS TOTAL EN MARXA................... 16h - 38m........ 10:04
¡ BRUTAL !
I amb la lluna guiant el nostre camí, abans de les sis del matí ja estàvem camí de tornada a les nostres llars; i crec que parlo en nom dels sis si dic que amb la satisfacció del deure complert (jo inclòs, malgrat els meus només 73k); i una promesa: Trailwalker... tornarem! (junts o per separat, però crec que tots tornarem algun dia... en el meu cas, que sigui més aviat que tard perquè si no, ho veig malament...) -
El meu rol: "Cap de colla" i participant (per fi).
Llegeix més...
Potser és degut a que ahir ja en vaig bufar 67, però el cas és que avui he recordat aquesta entrada del blog, feta després de veure en pantalla gran la película "MULA"; i és que penso que aquesta és una molt bona actitud davant del inexorable i inaturable pas del temps.
Resulta que, del que es tracta, és de “no deixar entrar el vell”.
Veureu. Dos dies abans de fer 88 anys, Clint Eastwood estava jugant a golf amb el seu amic, el cantant de country Toby Keith. I li va comentar que la setmana següent començaria a rodar una nova pel·lícula. El cantant va quedar sorprès per la revelació i li va preguntar què era el que l'impulsava a fer-ho a la seva edat. La resposta va ser:
- "Cada matí, en aixecar-me, "no deixo entrar al vell"
El seu amic va compondre una amb això, amb la frase dita pel Clint i la va enviar amb l'esperança que pogués fer-la servir. I en Clint no li va fallar i la va incloure com a BSO a la seva pel·lícula "MULA", va ser un altre més dels grans pel·liculons de Clint Eastwood.
Recorda... no deixis entrar el vell.
Llegeix més...
Com que, normalment, si penjo en el Forum quelcom será sovint una reflexió, o traslladar-vos alguna vivéncia que jo cregui que pugui interesar o necesitar conéixer algú, crec que aquest és el lloc adient.
(per d'altres temes, ja tinc el blog).
CORRIENDO MI VIDA PASA MUCHO MÁS DESPACIO...
Llegeix més...
La setmana pasada "em vaig llençar a la pisicina del Forum,... sense banyador, publicant unes entrades.
Per més que ho vaig buscar, no vaig sapigué veure on les había de penjar, i ho vaig acabar fent on no crec que hi vagin (a la carpeta"Normativa del Forum"), en veure què hi había un "Nou" en el fil d'aquesta carpeta.
I jo crec que no han d'anar aquí.
He vist que en el Forum hi ha "Carpetes Base"
Normativa - Competicions - Lliga Correcats - Gups d'entrenament - Reptes - Entrenaments - Equip Corredors.cat - Altres - El Mercadillo - Associacio i Membres.
I pregunto:
On hauria d'haver penjat les meves entrades...? A "Altres"?.
Qualsevol pot obrir una Carpeta Base, o només ho poden fer els administradors?.
No m'agradaria estar-la pifiant més cops.
Gràcies, a qui sigui, per avançat,
Llegeix més...
Ni un camí (sigui el que sigui), ni un viatge, ni una aventura comencen quan dones el primer dels seus passos. Són les "prèvies" les que començen a fer girar les turbines, a escalfar motors... un "començar a viure'l en boxes", fent que tot estigui a punt per, llavors sí, fer aquest primer pas.
"... ella va ser la que es va emportar una de les dues gorres que sempre porto en cada camí, i que prèviament he personalitzat amb el seu logo, que inclou el #hashtag de cada Camí.
I és que el primer que faig una vegada ja he decidit quin Camí faré, és pensar en un #hashtag i dissenyar un logo per imprimir a les gorres i a la motxilla. De gorras sempre en porto dos, perquè una d'elles se l'emporti allá d'on vingués algú dels que m'ha acompanyat.
La gorra vermella del Camí Francès se'n va anar amb en David cap a Pittsburg (USA).
La blava del Camí Portuguès correteja per les muntanyes de Castelló amb en Fernando.
El trajecte Finisterre-Santiago va ser un trajecte no inicialment previst; per tant, no tenia ni #hashtag, ni gorra ni ideat un logo, així que tot això va haver de fer-se "a posterior"; de gorra només n'hi ha una de personalitzada: la històrica blanca d'Adidas del Campionat del Món Junior d'Atletisme. I la conservo per a mi.
La gorra negra del Camí Primitiu se'n va anar cap a Florència amb la Sabrina.
De tornada d'aquest l'últim dels Camins, del "Primitiu" (i perquè creia que l'ocasió ho mereixia: 3 Camins i un trajecte històric en poc més de 15 mesos) em vaig estampar en aquesta samarreta el logo de cada trajecte, com una mena de patides i merescudes "condecoracions"... samarreta que portaré a cadascun dels possibles Caminos que d'ara en endavant pugui acabar fent.
Així doncs, en el meu cas, les meves prèvies (#hashtag, gorra, samarreta, estampació en motxilla, elaboració de mapes de les etapes) i el meu post (asseure't a escriure després sobre tot això en acabar) són part molt important en Camí, viatge o aventura.
Perquè ni un Camí, ni un viatge ni una aventura tampoc finalitzen quan dones l'últim pas en ells.
Llegeix més...
EL CAMI DE SANT JAUME I EL CLÀSSIC “JUEGO DE LA OCA”
Quan vaig acabar d’escriure la crònica del primer dels meus camins, el Francés, se’m va ocórrer el inventar-me una mena de Joc de la Oca, però on a cada una de les casella (representades totes elles per la petxina santiaguera) apareixen les cròniques de cada una les etapes; tan sols tens que clicar a sobre de cada una d'elles.
I així, de petxina en petxina, "vas fent el Camí".
La sorpresa per mi va ser que mesos després (i no aconsegueixo recordar per quin motiu) vaig conèixer l’estreta relació històrica, que hi havia entre el Camí de Sant Jaume i el Joc de la Oca. De tot el molt que he llegit des d’aleshores, us deixo aquí un text basat en un altra de Mónica Grillé, que treballa en el sector dels viatges fent el Camino de Santiago.
________________________________________________________________________________________
El Joc de l'Oca i el Camí de Sant Jaume tenen una vinculació molt especial. I és que el Joc de l'Oca, és una guia encriptada del Camí de Sant Jaume d'anada i tornada. S'atribueix la seva invenció a l'Orde del Temple, creada el 1118 a Jerusalem pels creuats europeus, per protegir i defensar tots els cristians que es dirigien als llocs sants en pelegrinatge (Jerusalem, Roma i Santiago). Així, van a protegir els pelegrins que es dirigien a Santiago, i van a dissenyar un mapa criptogràfic, fàcil de recordar, que els va a servir de guia i que és el Joc de l'Oca.
El primer exemplar del Joc de l'Oca que es registra a Espanya és el de Felip II, que va ser un regal que li va fer Francisco de Médicis popularitzant-se entre la noblesa i posteriorment per tot Europa.
Probablement per a la creació del joc de l'oca, els Templaris, s'hagin basat en el Disc de Phaistos o Festos (datat entre el 1700-1580 aC i descobert el 1908, a les ruïnes del Palau de Creta a Grècia). Està realitzat en argila, circular d' uns 16 cm de diàmetre i 2.1 cm. de gruix. Hi ha 61 «paraules», 31 al costat A i 30 al costat B, numerades A1 a A31 i B1 a B30, respectivament, de fora cap endins. Hi apareixen diversos dibuixos entre els quals podrem apreciar la figura de 8 ocells que semblen Oques. La inscripció va ser realitzada mitjançant pressió de segells jeroglífics «prefabricats» sobre l'argila tova, en una seqüència en espiral cap al centre del disc. Aquest va ser després cuit a alta temperatura.
Relació entre els Templers i el Joc de l' Oca:
Per als Templaris, El Joc de l'Oca no era un joc, ja que les regles de l'ordre prohibien els jocs de daus o l'escac. Es tractava d'una guia, un mapa xifrat del Camí de Sant Jaume, que es trobava encriptat, basat en els marcadors o cartells anunciadors, que marcaven els llocs d'especial significació i on els mestres constructors deixaven marques secretes a les catedrals, castells, monuments, ponts, cementiris... Era com un jeroglífic, on els símbols, eren coneguts per tota l'Ordre, i que permetia una entesa a tots els cavallers de l'Ordre, independentment de l'idioma de cadascú. Era per tant una guia del Camí de Sant Jaume d'anada i tornada.
El viatge d'anada està representat per les 32 caselles inicials, que simulen les 32 etapes del Camí de Francès (uns 780-814 Km.) i que parteix des de Saint-Jean-Pied-de-Port, a uns 10 Km. de la frontera amb Espanya.
El viatge de tornada correspon a les caselles 33 a 63.
El Camí de Sant Jaume passa per un munt de pobles que s'anomenen Oca o Anza, Villafranca Montes de Oca, Castrojeriz (ciutat d'oques) El Ganso, Ocón, Puerto de Oca, Manjarín (l'home de les oques)... I podem veure representada la pota de l'oca en diferents capitells i monuments. A Pont la Reina hi ha l'església del Crucifix, on la creu que sosté Crist té forma d'oca.
Dir també, que l' Oca té una especial relació amb el número 9, que és el de la percepció, és l' alfa i l' omega, és una clau:
– Entre cada casella d'oques hi ha 5 o 4 caselles (5+4=9).
– La casella final (la Gran Oca), és a la casella 63 (6+3=9). Representa els 9 cicles en la vida d' una persona, de 7 anys cadascun. 7 períodes de 9 anys es consideren els anys que en va a viure un.
– Els fundadors de l'Orde del Temple van ser 9 persones i van estar 9 anys a Jerusalem.
Era important que el codi passés desapercebut i que un templer no hagués d'anar carregant amb un tauler del Joc de l'Oca al llarg del Camí de Sant Jaume. El tauler serviria per ensenyar a l'iniciat: símbols senzills que no despertarien sospites entre els profans i que, alhora, serien fàcils de recordar.
El Joc de l'Oca, per tant, mostra el Camí de Santiago, des de St. Jean de Pied de Port a Santiago, com una guia simbòlica i encriptada que es troba oculta al Joc de l'Oca.
Simbologia del Joc:
Atribuir un significat concret seria especular. A més, amb el temps, molts d'aquests símbols han anat desapareixent o canviant. Però se suposa que les oques serien els llocs segurs on podien refugiar-se els guerrers d'aquesta ordre, emplaçaments on "cert saber" era protegit. Les altres caselles com el pou, el laberint o la mort serien llocs no segurs per a l' Ordre o símbols ocults d' un procés iniciàtic.
Caselles 1, 5, 9, 14, 18, 23, 27, 32, 36, 41, 45, 50, 54, 59 i 63.La oca ha estat considerada per la mitologia com un animal sagrat i benèfic, perquè dominava els 3 elements: aigua, aire i terra. Era capaç de nedar, volar i caminar. A més, eren protectores de les cases, perquè garsaven quan vèien arribar algú.
Caselles 6 i 12. Permet salvar un obstacle. Creuar el pont, significa creuar la barrera que separa el mundanal del celestial. Aquest pas, té un cost o Portazgo per l'aprenentatge rebut. Seria com saltar els problemes de la vida.
Casella 19. Simbolitza el descans per reposar forces i emprendre de nou el camí amb energies renovades. El descans significa un retard en la consecució de la meta.
Caselles 26 i 53. Simbolitza la sort o l'atzar. Pot suposar un avenç o un retrocés.
Casella 31. Podria representar les depressions i mals dies que apareixen al llarg del camí. Caure al Pou, suposa romandre fins que algú vingui a rescatar-te. Pot simbolitzar el pecat i el perdó.
Se suposa que el Monte do Gozo, era l'últim lloc on els pelegrins podien pecar, el normal és que rentessin les seves robes a Lavacolla com un signe de neteja espiritual per assolir Santiago.
Casella 42. L' extraviat ha de saltar a la casella 30, just abans del Pou i a punt d' assolir l' oca. A l'E.M. els camins eren difícils i era fàcil equivocar-se de ruta i per tant calia retrocedir i tornar enrere.
El laberint, també s'ha representat com la Torre de Babel: la confusió de camins físics, idiomes i idees.
Casella 52. Qualsevol desviació pot portar-te a la presó fins que algú et redimeixi. Al tauler es creu que la presó és l'Hospital de Sant Marc, a Lleó.
Casella 58. La Calavera és el sinònim de la mort, la fi del Camí. Però la mort, també suposa una esperança de Resurrecció. Era una forma de morir per renéixer, suposava tornar a començar de 0.
A Vega de Valcarce podem veure una imatge de Maria Magdalena (adorada pels Templaris) amb una calavera.
Així doncs, les caselles del 58-63 podrien simbolitzar el renaixement total, en què el pelegrí es converteix en una persona nova.Casella 63. És la gran oca, representaria el final del Camí, l'arribada a Santiago el Jardí de la Saviesa, el final d'un Iniciat i el naixement d'un Il·luminat.
Per a d'altres el final era Finisterre (...jo en soc un d’aquests).
Llegeix més...
Aquest ha estat el Camino com jo creia -abans de començar-ne cap- que seria un Camino: bonic, dur...
Ha estat el Camino de les coneixences, de gent encantadora.
Llegeix més...
Un cop arribat a Santiago del Camí Portugués, l'endemá vaig agafar un bus per anar a Finisterre... però me'n vaig endur la moxilla. ¿Resultat?: en arribar allá vaig decidir no tornar amb bus i sí fer el camí a cap a Santiago però caminant, el que volía dir entendre els senyals al inrevés, perqué el camí está marcat Santiago-Finisterre i jo anava Finisterre-Santiago.
Un pel engoixant la primera etapa.
Llegeix més...
Sortint des de Oporto, amunt, amunt, amunt per la costa portuguesa.
Vaig fer una variant, per poder veure a uns recents amics... i va valdre la pena.
Se'm va quedar "curt", el que em va dur a fer la extensió "Finisterre - Santiago"
Llegeix més...
Com veureu a la crónica, gaire bé sobre la marxa vaig decidir "tirar-me de cap" i començar el Camino Francés.
I per fer bo el nom, calia començar-lo desde... França, és clar.
Amb l'ajut impagable d'en Mario vaig poder decidir, només uns quants dies abans, quina moxill
Després, les coses van anar com van anar.
Aquí adjunta trobareu la crónica.
La de l'etapa 1 i la de l'etapa 16 son d'alló més especials.
Llegeix més...
Confeso que, fins fa molt poc, estava convençut de que només hi havía "El Camino de Santiago"... Qué equivocat que estava! (...si fins i tot, n'hi ha un a les illes Canaries).
Els que de vosaltres n'hagueu fet un o varis, desconec la motivació que us va portar a fer-ho. Jo no en tenia cap de concreta: no era ni per una promesa, ni per esperit religios, ni com a viatge místic, ni tant sols com a repte esportiu.
El motiu per animar-m'hi va ser una frase que vaig dir fa uns 25 ays estant de visita casual a Roncesvalles:
- Quan em jubili, me'n vaig a fer el Camino de Santiago
Així que justament 100 dies després de jubilar-me vaig deixar a Saint Jean Pied du Port la primera de les petjades pel Camino Francés. Més tard va caure "El Camino Portugués por la costa", el tram "Finisterre - Santiago" i el "Camino Primitivo". I tot aixó en 15 mesos.
¿El proper?, "El Camino del Norte". El quan i el cóm ho he de negociar amb la familia donat que desde novembre 2014, algú em va inscriure en el mateix club al que pertanyen, o van pertanyer, gent com Ozzy Osbourne, Mohamed Alí, Michael J.Fox, Alan Alda, Neil Diamon, Hellen Mirrer, Robin Williams, el Papa Juan Pablo II o el mateix Salvador Dalí. És un club sense nom oficial reconegut, però al que jo denomino:
"Unidos por el Parkinson... i qué ?, venga, vamos, tira p'alante".
Com que tinc problemes per adjuntar els fitxers de les cróniques, les remetré per separat, no sé encara cóm, en unes altres 4 entrades...
Llegeix més...
Confeso que, fins fa molt poc, estava convençut de que només hi havía "El Camino de Santiago"... què equivocat que estava! (...si fins i tot, n'hi ha un a les illes Canaries).
Els que de vosaltres n'hagueu fet un o varis, desconec la motivació que us va portar a fer-ho. Jo no en tenia cap de concreta: no era ni per una promesa, ni per esperit religios, ni com a viatge místic, ni tant sols com a repte esportiu.
El motiu per animar-m'hi va ser una frase que vaig dir fa uns 25 ays estant de visita casual a Roncesvalles:
- Quan em jubili, me'n vaig a fer el Camino de Santiago
Així que justament 100 dies després de jubilar-me vaig deixar a Saint Jean Pied du Port la primera de les petjades pel Camino Francés. Més tard va caure "El Camino Portugués por la costa", el tram "Finisterre - Santiago" i el "Camino Primitivo". I tot aixó en 15 mesos.
¿El proper?, "El Camino del Norte". El quan i el cóm ho haig de negociar amb la familia donat que desde novembre 2014, algú em va inscriure en el mateix club al que pertanyen, o van pertanyer, gent com Ozzy Osbourne, Mohamed Alí, Michael J.Fox, Alan Alda, Neil Diamon, Hellen Mirrer, Robin Williams, el Papa Juan Pablo II o el mateix Salvador Dalí. És un club sense nom oficial reconegut, però al que jo denomino:
"Unidos por el Parkinson... i qué ?, venga, vamos, tira p'alante".
Com que tinc problemes per adjuntar els fitxers de les cróniques, les remetré per separat en unes altres 4 entrades...
Llegeix més...