Carme72

rimg0800s

 

Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses; N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?

- Uf, moltes és poc. Us explicaré algunes.

1.- No recordo exactament l’any, fa temps, però sí recordo que va ser a la Mitja Marató de Granollers. Aquell any van donar un velcro per posar al turmell. Jo no en tenia ni idea, doncs era el primer cop que em donaven aquella mena de chip, i em va semblar una polsera i me’l vaig posar al canell en comptes del turmell. Be, doncs no em va pitar. Vaig quedar 4ª classificada de la General i no vaig sortir al llistat. Vaig anar a la organització, però la realitat és que em vaig quedar sense premi.

2.- Una altra anècdota... I no diré el nom de la cursa, perquè penso que, malgrat el que va passar, l’organització va ser força correcta. El fet és que era una cursa que anava per muntanya i em vaig perdre. Ho vaig passar fatal. Anaven passant els minuts i jo per la muntanya, sense saber on era. El meu home, que estava lesionat en aquell moment, va sortir amb la nostra filla a fer-la caminant, doncs també es podia fer caminant, i van arribar abans que jo. Finalment, em vaig trobar a un parell d’homes que em van indicar i vaig arribar pràcticament a l’hora del dinar (la sortida havia estat ben d’hora al matí). La meva alegria va ser enorme en arribar a la meta. No ho havia passat mai tant malament a cap cursa.

3.- L’any 2009. La Marató Martin Fiz a Vitòria. Campionat d’Espanya de Marató de Veterans. Sortida un 10 de maig a les 10h i recorregut a ple sol. Va haver una deshidratació generalitzada que fins i tot a mi, que aguanto molt la calor, també em va afectar. Tant, que al quilòmetre 32 ja tenia una mica d’inestabilitat i rampes. Tot i així, vaig guanyar la Marató, i just en entrar a meta, ens van enganxar al primer home i a mi i ens van fer el control antidopatge (el primer i únic que m’han fet al llarg de tota la meva carrera esportiva). El fet és que estàvem deshidratats i no hi havia manera d’orinar, ni el primer home ni jo. El meu home va arribar a meta quasi una hora més tard, i ell i tots els que m’acompanyaven van estar molt amoïnats, i jo tancada sense poder sortir. Van passar 2h i 15 minuts aproximadament fins que vaig aconseguir fer un ditet d’orina, i per fi em van deixar marxar. El lliurament de premis es va endarrerir fins a dos quarts de quatre, quan no quedava gairebé ningú, i qui hi era estava amoïnat, nerviós i cansat. L’espera va valer la pena.

 

rimg0792s

 

Comentaris