JoanDeGracia
Hola a tothom!!
Em dic Juan-Nicasio García Closas.
Vaig néixer a Barcelona fa 48 anys. Per tant, collita del 69, del març concretament.
Durant els primers 43 anys vaig estar visquent al barri de Gràcia i, desde fa 5, visc al barri de Sant Andreu. Em considero gracienc de tota la vida. I és que, més de 4 décades en un lloc acabent arrelant força.
Tinc una filla, la Laura, de 7 anyets, que es la nineta dels meus ulls.
Per si algú li sona el meu segon cognom: sí, soc parent llunyà de l'actor Alberto Closas, que va destacar cap als anys 60, però jo, d'actor... no tinc res!!
Professionalment, havia treballat com a informàtic (programador o tècnic d'incidències) i com a dependent a una botiga de puericultura, fins que les circumstàncies m'han fet replantejar els meus objectius vitals i, com a conseqüència, professionals.
Ara em trobo en fase de reinvenció, donant passos per ser formador en temàtiques de creixement personal i inteligència emocional.
A més de córrer, m'encanta la fotografia, sobretot de la natura, on he fet els meus pinitos en retoc digital, i la jardineria, que practicava molt on vivia abans, amb unes terrases plenes de plantes.
Soc col.leccionista de sota-gots (posavasos). En tinc comptabilitzats més de 600 diferents, de cervesa, de locals, promocionals, de diversos països, etc.
També m'agrada molt la música, que m'acompanya a tot arreu. De qualsevol estil: rock, pop, heavy metal, clàssica, jazz, etc.
Una música diferent per a cada moment. Això sí: entre la música mogudeta, soc un grandíssim fan de la música disco dels 80.
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- A quién le importa, de Alaska y Dinarama. És d'aquells temes que, en escoltar-lo, m'anima molt i em posa les piles. És de la dècada dels 80, de les meves favorites i, a més, la seva lletra és tot un exemple d'intel.ligència emocional, justament la temàtica que ara estic treballant.
Per què corres?
- Dos fets relacionats amb ser pare han marcat la meva incursió a les curses. El primer, quan vaig perdre al meu pare tenint només 18 anys: ell havia destacat com a llançador de martell, on va ser campió de Galícia i cinqué d'Espanya. La mateixa setmana del seu sepeli ja vaig participar, com a homenatge, en la milla urbana Sagrada Família, que era la primera cursa que vaig trobar on em podia inscriure i va ser la primera de les 4 curses que vaig córrer aquell any (1987). Aquest 2017 penso fer aquesta milla per segon cop, en recordatori als 30 anys d'aquella data.
El segon fet és molt més recent, i definitiu: Quan vaig ser pare, tot just ara fa 7 anys, portava molts anys que només feia una o dues curses l'any i entrenant molt poc. Vaig entendre que, amb l'edat que ja tenia i amb el repte d'aguantar el ritme que segurament m'exigiria la meva filla, era necessari posar-me les piles i agafar definitivament una bona forma. Dit i fet !!!
Tot i que fa molt de temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- Abans de la milla urbana de la que he parlat, ja havia debutat com a corredor popular un any abans, a la vuitena Cursa del Corte Inglés del 1986. Llavors es vivia a Barcelona la febre pre-olímpica. M'ho va proposar un amic veí meu i em vaig animar a fer-la, trigant 1h 04 en completar els aproxidament 11 Km de que constava la prova.
Abans d'això, però, ja era un autèntic malalt no-practicant de l'atletisme: no em perdia cap retransmisió de tot tipus de campionats (olímpics, europeus, mundials, etc...). La meva febre atlética va arribar al punt de que em savia perfectament de memòria tots els rècords mundials, nacionals, tant masculins com femenins, de la majoria de distàncies. Si llavors em preguntàven: Rècord mundial de 1500 masculins? - responia ràpidament: 3:29:46, Said Aouita (el que llavors hi havia). No fallava ni una. Llàstima que llavors no hi hagués un concurs sobre això, perquè hauria guanyat segur.
A més de córrer, havies practicat o provat algun altre esport abans?
- Sí, i tant! Sempre m'havia agradat l'esport, on vaig fer petites incursions en diferents disciplines. De molt petit havia tastat les arts marcials, arribant a cinturó taronja en judo i en kàrate.
En futbol no destacava massa, pero per provar, em vaig arribar a presentar a unes proves pels infantils del Club Esportiu Europa, tot un històric del futbol espanyol i català i, a més, l'equip del meu barri, que té el seu estadi a 4 pases d'on vivia abans a Gràcia (de fet, sentia desde casa els crits del públic quan feien gols). En les proves, recordo que vaig arribar a fer un gol de cap, cosa al.lucinant per mi, ja que era ben baixet. No vaig superar la prova, pero el fet que vaig fer un gol de cap en aquell estadi, això no m'ho treu ningú.
Dues copes tinc a les meves vitrines: sots-campió d'un torneig escolar de futbol sala amb el meu equip, i campió d'un torneig d'estiu de mini-golf a Galícia.
Quan ja feia batxillerat, vaig participar en un torneig de tenis-taula i un dia vaig estar a punt de guanyar a un que es veia era el sots-campió català. El noi, sorprés perque no em coneixia de res, em va preguntar fins i tot que a quin club jugava, i jo li vaig dir que a cap, que era el primer cop que jugava un torneig (no em va creure). Suposo que se'm va donar bé perque recordo que de petit em passava hores i hores jugant a les pales a la platja.
- El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Diré tres, relacionats amb la marató: córrer alguna a l'estranger, preferentment la de Nova York, baixar de les 4 hores (ja porto 2 intents) i fer de llebre a Barcelona, encara que per això ja sé que podria trigar encara un temps (ni que fos de 4h 30!!).
Posats a somiar, i encara que sigui d'aquí a uns anys, quan entri en categories de més edat, m'agradaria pujar al podi de la meva categoria, encara que sigui en una cursa petita. Per què no?
- Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils
- En mig d'una cursa llarga, quan ho paso malament, m'ajuda la frase: "Prendre la sortida ja es el primer èxit", o "ja has arribat més lluny que els que no han pres la sortida". I com a frase en general: "Si creus que el risc es perillós, prova la monotonia... és mortal".
- Tots tenim les nostres manies; ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- En general no soc gaire maniàtic, però citaré tres costums abans, durant i al finalitzar curses.
- Abans: m'agrada arribar a les curses amb molta antelació: m'encanta amarar-me del lloc, veure buits carrers que després s'ompliràn, comprovar com l'organització ultima detalls (i si puc, ajudar-los), fer alguna fotografia, veure com van arribant els corredors, etc.
- Durant les curses: si em trobo nens espectadors que posen la mà perque els hi piquis, ho faig: això em transment una energia i un positivisme que no té preu. També m'agrada felicitar al voluntaris per la seva tasca, reconeixent la seva impagable feina que conec per haver sigut en ocasions també voluntari.
- En finalitzar una cursa: creuar la línia d'arribada somrient i alçant els braços, es una manera de transmetre que obtinguis el resultat que obtinguis, ho has de celebrar i compartir amb la gent.
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- Assolit: aquí he experimentat una evolució molt gran. Abans potser em costava manifestar-ho, ara tinc ganes d'alçar els braços, abraçar a la gent i, si hi ha música de fons, em puc posar a ballar i tot!! En definitiva: compartir-ho amb la gent i ser generós amb els agraïments, als que m'hagin ajudat o animat a assolir-ho.
- No assolit: Per mi no hi ha cap derrota. M'ho prenc com una experiència més de la qual segur que puc treure algun aprenentatge o conclusió positiva que em faci crèixer personalment. És més, amb la mentalitat adequada, s'aprén molt més dels moments difícils que dels moments en que tot ens surt rodó. Per tant, fins i tot ho acabo celebrant amb un: "Gràcies per haver errat, ara he aprés una cosa més".
