Carmeta
Recentment t’has estrenat com mare. Com ha afectat la maternitat a la teva pràctica esportiva?
- Sóc una persona bastant disciplinada amb l’exercici, ho reconec. No m’acostuma a fer mai mandra, ni m’obsessiona. Simplement, intento que formi part de la meva vida quotidiana, i crec que ho he aconseguit. L’embaràs ha estat un bon termòmetre per a valorar aquest aspecte. No he parat de moure’m fins just abans de parir i tot seguit ja hi tornava a ser… Ho necessitava llavors i ho segueixo necessitant ara. Lo de la segregació d’hormones de la felicitat deu ser ben cert amb això del córrer!
Si no puc córrer o no toca, vaig al gimnàs. Em va igual de bé una classe d’spinning que una hora a l’el·líptica. Això sí: res de clases amb coreografíes. Em moro de vergonya i de desesperació per no saber ni quadrar un mínim mans i peus; sóc massa bruta i massa ansiosa per a fer segons quines coses.
Fa uns anys, quan anava a moltes curses i volia millorar els temps, m’emprenyava si no podia sortir a córrer i en conseqüència m’engreixava una mica. Ara, crec que m’he resignat o he entès que tot no es pot fer, així que intento no engreixar-me massa i arrencar minuts d’on puc per fer una mica d’esport. Em sembla que cada època de la vida té els seus moments en que varies l’ordre i el temps que dediques a fer determinades coses. Estic convençuda que en un futur no molt llunyà correré més estona que ara (no serà molt difícil, ji ji ji!)
Això de ser Assessora Fiscal imposa una mica de respecte. Ens pots fer cinq cèntims explicant la teva feina?
- Una part de la meva feina està considerada horripilant per molta gent, jajaja!
Quadrar números, presentar impostos i intentar que Hisenda ens robi el menys possible o no fixi el seu gran “Ull” en nosaltres. Crec que en l’equilibri es troba el secret. Lo meu són Autònoms i Pymes , que esquiven tempestes o cataclismes a diari trobant fiscalment aquest equilibri, doncs estem inmersos en un sistema econòmic que no els va bé. És una paradoxa viure a un lloc on un gran gruix de la riquesa i les idees les generen ells, i els hi posen tants entrebancs per tirar endavant. Si necessiteu assessorament, ja sabeu!
Què t’ha aportat CoRReDoRS.CaT?
- CoRReDoRS m’ha aportat sobretot PERSONES, en majúscules, unes que encara hi són i d’altres amb les que vam tenir els nostres moments. Relacions personals molt més enllà de pertànyer a una associació, amics i companyia a les curses i també a la vida. Hi ha gent que estimo moltíssim arran de conèixer-nos aquí. Voldria esmentar-los perquè es mereixen saber-ho, però per por de deixar-me’n algun no ho faré. Espero ja sàpiguen que parlo d’ells.
M’ha aportat també molts riures, no ho negaré. Quan el fòrum estava en ple apogeu i hi havia tres o quatre grups que a diari escrivíem moltíssim era molt divertit formar-ne part. Hi havia molta interacció, molt de feeling i moltes ganes de passar-s’ho bé…
Tinc un racó del meu cor per als “Sortits Esporàdics” perquè per a mi era un grup carregat de gent excepcional. Estic molt agraïda de pertànyer a aquesta família que em va fer molta companyia quan passava algun moment poc agraït, i també curiosament a través d’un company, en Barceruel, va ser que vaig conèixer la persona amb la qui comparteixo la vida, així doncs, imagina’t quantes aportacions!
Penses que estar associada a Corredors.cat t’ajuda a relacionar-te amb altres corredors?
- Ara mateix, qualsevol xarxa m’ajuda, doncs corro i em prodigo poc per exigències del guió. Però sí, m’ajuda a no perdre la pista de la gent a qui valoro de l’Associació. En general, sóc una persona bastant solitària. Em sembla que tots, avui dia, ho acabem sent una mica. M’agrada molt estar sola (i ara, amb un marrec a casa, veig que no hi estaré mai més).
Em fa l'efecte que anem tant a la nostra, tan de pressa, tan endollats, tan tot! que oblidem que més enllà de la pantalleta hi ha algú que amb un gest ens ompliria més que amb mil missatges. Sóc una nostàlgica, ho sé. Enyoro aquell truc i... “Quedem?”.
De fet, hi ha gent que fa anys que no la veig i sé molt del que fan… O gent que és 90% virtual i 10% real… I això de vegades em ratlla una mica. Crec que deu ser que em faig gran, i prou!