Belenka
Hola!
Em dic Belén Calderón,
tinc 42 anys i, tot i que no he passat mai per la vicaria,
ja en fa 20 que estic amb la mateixa parella.
He viscut sempre al Masnou, però fa 3 anys ens vam mudar a Montgat,
i d’aquí crec que no em mouré mai més.
Viure al costat del mar per mi és mitja vida, i poder gaudir de la remor de les onades trencant a deu metres mentre entrenes no té preu.
Sóc arquitecta de formació i ara treballo d’assessora comercial en una agència immobiliària. Aprofito per fer una crida: si teniu pis o casa per vendre'n o n’esteu buscant (on sigui!) envieu-me un missatge personal...
Les meves aficions són molt casolanes i relaxades:
llegir, devorar sèries de la tele i armar puzles de moltes peces.
També acostumo a cantar - força malament, per cert - quan la música que sona em convida a fer-ho.
Sóc persona tranquil·la que pot estar hores gaudint del silenci, però a qui li apassiona riure, fer bromes i no callar ni sota l’aigua quan està en bona companyia.
Qui em coneix bé sap que sóc maniàtica i perfeccionista, metòdica i exigent. Sempre tinc mil coses al cap, però em sol faltar empenta - i, de vegades, energia - per fer-les.
Algun dia em dedicaré a portar a terme totes les idees i projectes que per manca d’emprenedoria segueixen letàrgics.
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- Complicada tria! Tinc moltes peces favorites: per ballar sense parar, per relaxar-me, per animar-me... Puc arribar a plorar d’emoció en sentir una cançó que em porta bons records. Per això tinc moltes i molt variades cançons especials. La música és com la roba: la tries segons el que hagis de fer o com t’hi sents.
Ara estaria bé escoltar Sweet Child o’ Mine, de Guns N’ Roses, que em transmet una barreja d’emocions molt especial. I si l’entrevista donés per més estona, que ja et dic que serà el cas, afegiria Behind These Hazel Eyes, de Kelly Clarkson i, per què no, alguna cançó sentimental de James Blunt. Espero no enrotllar-me tant com per què doni temps a escoltar-les totes tres. He, he, he...
Per què corres?
- Des de nena sempre m’havia escapolit a l’hora de córrer a la classe de gimnàstica. Em cansava molt i per aquest motiu ja en edat adulta ni se m’havia passat pel cap provar-ho.
De fet, corro perquè un bon dia en danistal em va dir: Avui baixes amb mi. I vaig fer-ho. I vaig seguir baixant. I vaig donar-me d’alta a la secta. I vaig conèixer molts correcats. I em va fascinar aquest món de gent tan diferent amb una afició en comú.
Reconec que de tant en tant tinc moments mandrosos on haig de buscar algun objectiu a curt termini per obligar-me a tornar amb l’hàbit dels entrenaments, però mai ho he deixat del tot. Segueixo corrent perquè em fa sentir bé físicament i anímicament i perquè és la manera de poder menjar tot el que vull sense haver de mirar gaire la dieta.
Tot i que fa molt temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- I tant! Va ser a Montornès, l’any 2006. Feien una cursa curta paral·lela a la mitja marató, que aleshores era de 6 km. Fins aquell dia mai havia corregut més de 5km seguits. Va ser tot un èxit personal!
El teu somni com a corredora potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Com a corredora he anat tenint somnis que s’han anat aconseguint: primer assolint distàncies i després assolint marques. Dubto molt que mai millori les meves MMP, però no em treu pas la son.
És possible que algun dia m’animi a augmentar la distància maratoniana però de moment és només una idea que em balla pel cap de tant en tant. Ara mateix, el meu somni és poder seguir corrent durant molts més anys i compartir aquesta afició amb la meva gent.
Sempre em puc dedicar a fer de llebre... És una tasca que m’apassiona perquè no hi ha millor recompensa que un gest d’agraïment d’algú a qui has ajudat a assolir el seu objectiu.
Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils.
- No tinc cap frase concreta. De vegades em dono ànims en veu baixa. El que sí faig quan ho estic passant malament és somriure! Amb aquest gest s’alliberen endorfines. El cervell, pobret, no sap diferenciar si estem feliços o estem patint. Ell interpreta el moviment dels músculs facials com si hi hagués un motiu de felicitat i s’hi posa en marxa. Funciona!
- Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- Ara riuràs... No suporto que em toqui el cabell a la cara quan corro. Sempre l’haig de dur darrere de les orelles, i si noto que hi ha algun cabell que està a punt de descol·locar-se me’l poso ràpidament a lloc. Si veig que fa vent no arrisco i em poso quaranta clips o una diadema abans de sortir de casa.
Una altra mania que tinc, que segurament és més estesa entre els corredors, és que no surto mai sense rellotge. Sempre vull saber quanta estona m’hi he estat i a quin ritme mitjà ho he fet. El curiós del cas és que no acostumo a portar GPS, només cronòmetre. Sempre entreno pel passeig de Montgat fins a Premià de Mar i ja tinc les distàncies apreses cada 500m.
Quan arribo a casa ho apunto al meu full d’Excel, un que tinc creat des del 18 d’octubre de 2005, el primer dia que vaig sortir a córrer. Després no em serveix de res, però allà queda enregistrat, pels segles dels segles.
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- Davant l’objectiu assolit, una satisfacció enorme, de recompensa a l’esforç i dedicació previs. Aquí podria destacar l’arribada de la meva primera marató. Va ser a Berlin l’any 2008: just en arribar a meta la voluntària em va col·locar la medalla i em vaig posar a plorar. Volia abraçar-la! Vaig trigar prop de vint minuts a trobar-me amb els companys correcats i durant tota aquesta estona vaig estar als llimbs. Era molt feliç!
Per altra banda, sóc molt pragmàtica i quan no assoleixo un objectiu no li dono gaire importància: es deu o bé a que no l’he preparat com calia o bé perquè era massa ambiciós per a mi. Relativitzo molt els èxits esportius, tot i que evidentment em satisfan quan surten bé!
L’únic cop que m’he sentit frustrada i veritablement trista per no haver assolit un objectiu va ser quan el meu equip de la Trailwalker, els Trollwalkers, va haver d’abandonar al km 82 perquè m’havia lesionat.
Em va costar moltíssim assumir que davant una cosa així no hi ha res a retreure’s, però vaig sentir que havia fallat als meus. Estic segura que si hagués estat una cursa individual hauria plegat al km 50 en adonar-me que m’havia esquinçat un turmell, i hauria marxat cap a casa també amb dolor, però només físic.
Com vas passar de ser una sedentària total a una corredora habitual?
- Em va costar moltíssim fer el pas de sortir a córrer. No veia clar que pogués agradar-me. El fet d’anotar la distància, el temps que havia trigat i les pulsacions de cada dia que sortia a córrer va fer que anés comprovant de mica en mica la millora.
De seguida vaig sentir que em motivava més anar augmentant la distància que no pas voler fer més ràpid el tram aconseguit. Vaig començar a fer cada vegada més quilòmetres i em feia més il·lusió córrer cada cop més distància.
I, com no, la immensa acollida que vaig tenir a CoRReDoRS.CaT, que va fer que m’animés a participar a curses sovint i a retrobar-me amb els companys que havia conegut i els nous que anava coneixent.
Què li diries a algú que no corre perquè creu que es cansarà de seguida o que no en serà capaç?
- Li diria que si jo ho he pogut fer, qualsevol pot fer-ho! Que la nostra associació té cabuda per a corredors de tots nivells, que sempre trobarem algú amb qui compartir quilòmetres i curses, i que hi ha companys amb molts coneixements, sempre disposats a resoldre dubtes i de qui aprendre moltes coses.
Què t’ha aportat CoRReDoRS.CaT?
- CoRReDoRS.CaT m’ha aportat bons moments. Moments compartits virtualment al fòrum, de coneixement, participació i debat, però sobretot de rialles i veritable addicció a alguns fils divertidíssims que ara recordo amb nostàlgia, i moments en viatges, curses, sopars, entrenaments, ... amb gent que ara formen part de la meva vida i a qui estimo molt.
