curat
Hola a tothom! Soc en Jordi Girona de 51 anys.
Casat i compartint alegries amb na Laia.
Tinc 2 fills: l’Alex, de 19 anys, d’un primer matrimoni,
i l’Ona, de 14 mesos, que és la kanya i l’alegria de la casa.
Soc nascut i visc a Can fanga (ara al Guinardó).
Sóc Diplomat en Treball Social i treballo en un centre de salut del barri d’Horta de Barcelona. M’agrada molt la música (pop-rock-grunge-blues-swing... ssoc bastant eclèctic musicalment parlant), la lectura (de tot però especialment la novel·la històrica), el cinema i, també, fer esport (futbol, basket, tenis, BTT, ping-pong, córrer...).
Ara, tot això ho tinc una mica aparcat...excepte sortir a córrer quan puc i seguir la política, que és un altre tema que m’apassiona.
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- Està clar que qualsevol cançó dels The Cure m’aniria bé, però ara mateix en ve de gust sentir In Between Days i, com és curteta, empalmarem amb Disintegration.
Per què corres?
- Suposo que fujo d’alguna cosa, he, he, he... La veritat és que em fa sentir bé. La sensació de velocitat (no gaire), de l’aire a la cara. Córrer em permet desconnectar el cervell durant una estona. Cosa important: també em permet menjar tot el que vull sense tenir que controlar-ho.
Tot i que fa molt temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- Al patí de l’Escola del Bosc de Montjuic, quan feia EGB, uns quants féiem curses de “resistència” - una volta gran al pati que era un bosquet -, i sempre quedava dels últims (també era el més petit de la classe). Però cursa, cursa, amb dorsal, quan anava a l’institut amb un@s company@s ens vàrem apuntar a la primera edició de la cursa del Corte Inglés. Més que cursa, va ser un catxondeo, perseguint-nos nois i noies. Les hormones, ja se sap...
El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- He aconseguit molts somnis com a corredor i altres qui ni havia somiat: debutar en marató i córrer al desert alhora. Córrer al desert és una passada, vaig fer els darrers 17km de la marató del Sàhara corrent tot sol davant la immensitat del desert, només sentint la meva respiració i el soroll de les meves passes: una experiència increible.
Un altre somni: córrer la marató de NYC. També fer sub 3h a marató a Sevilla 2008... però el que em queda per fer és: algun dia córrer amb el cabell crepat, per fer un homenatge al Robert Smith (cantant de The Cure).
Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils.
- No tinc cap frase especial, però com soc molt tossut i no em rendeixo “quasi” mai, de vegades em dic a mi mateix: Una mica més, Jordi, una mica més. I com soc fàcil de convèncer, continuo endavant.
- Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- Crec que no tinc manies, però, durant una bona temporada mai repetia dosforça dddd entrenaments seguits amb les mateixes espardenyes. Vaig estar durant força setmanes entrenant cinq o sis dies, i tots amb sabatilles diferents. Ara ja m’he curat ,-) d’aquesta mania.
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- Davant l’assolit, primer alegria i emoció. I després valorar-ho com a recompensa per l’esforç Davant el no assolit... doncs, intento analitzar que ha passat i ràpidament passo pàgina, però sempre em quedo amb el camí que he recorregut.
