Grinta
Bones a tothom!
Sóc l’Eva Sans, la Grinta a Corredors.Cat.
Tinc 39 anys i visc a Sant Vicenç de Montalt (què maco és el Maresme!),
tot i que vaig passar els primers onze anys de la meva vida a Barcelona,
onze a Santa Perpètua de Mogoda i onze anys més a Lleida.
La resta, fins a trenta-nou, repartits aquí i allà.
Per això, quan em pregunten d’on sóc, tinc veritables problemes per a respondre.
Sóc mare de dues nenes que són els meus amors: la Maia, de deu anys i l’Uma, de set, i estic casada amb l'Homo Running.
Treballo de professora d’un grau de dos anys en Emergències Sanitàries
i els meus alumnes són els que van a dins de les ambulàncies.
Per això, a les curses sempre vaig observant tots els dispositius sanitaris.
De formació sóc veterinària, tot i que vaig deixar els animals de quatre potes per curar als de dues potes.
M’encanta viatjar i mirar el mar.
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- M’agrada molt la música, tot i que no n’escolto en córrer. Tot el moviment musical que es va generar a Bristol als 90 amb Massive Attack, Portishead, Tricky o Lamb em van revolucionar els gustos. Triar una peça en concret em costa molt, la veritat, però em quedaré amb Glory Box, de Portishead. També m’agrada molt la Bossanova, el Ska, el Fado, o grups amb lletres que descriuen emocions, com Mishima, Vetusta Morla, Nirvana o The Cure. Tinc predilecció per solistes femenines com la Björk, Carmen Consoli, o PJ Harvey. Gustos eclèctics, vaja!
Per què corres?
- Vaig començar fa poquet a córrer, al 2010. Recordo que m’ofegava a Lleida, volia marxar d’allà i em sentia atrapada. L’única via d’escapament que vaig trobar va ser començar a córrer. Sóc nerviosa de mena i vaig poder canalitzar la meva frustració d’aquesta manera. Ara corro perquè no em queda més remei. Ja no podria passar sense.
És el meu moment, surto sense mòbil i sense música i puc pensar en les meves coses sense cap distracció que no siguin les gavines o les onades.
Tot i que fa molt temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- Bombers, 2010. La intenció era acabar-la. Quan vaig aconseguir fer-ho en menys d’una hora, l’alegria va ser immensa. Havia començat a córrer feia 4 mesos.
Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses; N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?
- Doncs, en fer poquet que corro, no en tinc gaires. Però a la primera marató les sensacions van ser brutals. Jo volia córrer-la al 2012 però em van diagnosticar un tumor i, entre que em vaig operar i em vaig recuperar, no va poder ser. Així que vaig decidir que sí o sí, la correria al 2013.
Vaig anar fent els entrenaments amb més pena que glòria i al km7 vaig sentir com es trencava alguna cosa al meu genoll esquerre. Tot i així, vaig anar tirant com vaig poder fins al final. Només volia arribar a Paral·lel on els meus pares i les meves filles m’esperaven. Pel mig, ma germana i un munt d’amics em van donar tot el suport que vaig necessitar i vaig poder completar-la plorant sense parar del km38 fins a meta. Va ser una de les experiències més emocionants de la meva vida.
Ah! el diagnòstic? Trencament de la càpsula articular. Vuit mesos parada. Ho tornaria a fer! Però no ho aconsello, eh??? Aquesta bogeria va ser barreja de molts factors, que consti.
El teu somni com a corredora potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Doncs el meu somni era córrer una marató. Però és aconseguir una meta que ja ens marquem una altra... M’agradaria poder anar baixant els meus registres una miqueta més i viatjar i córrer diferents proves. Especial il·lusió em fa fer alguna maratona italiana.
Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils.
- En tinc dues: “No he arribat fins aquí per abandonar ara” i “Si vaig parir sense epidural, puc fer això”.
- Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- Només una: rentar-me les dents. No sóc gens maniàtica amb res, m’adapto a tot i no tinc ni roba, ni cap objecte de la sort. Però m’agrada sentir-me la boca neta quan corro.
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- Ui, jo tinc molt mal perdre. En acabar la cursa em veureu riallera com sempre però si no he aconseguit el que volia, donaré voltes per analitzar on he fallat i no tornar a repetir-ho.
Davant de l’objectiu assolit em sento als núvols durant dies i intento allargar aquesta sensació al màxim per gaudir del benestar que proporciona.
Quins altres esports t'agrada practicar?
- El que he fet des de petita és nedar. Entrenava a l’UE Horta però crec que vaig nedar tant, que ho vaig avorrir. Ara nedo quan no puc córrer.
He començat a fer classes de Pilates: esquena sana i aquestes coses. No pot ser només córrer. S’ha de compensar. També m’agrada molt l’escalada, però he deixat de fer-ho perquè l’amiga amb la que anava es va quedar embarassada i ara té un nadó petit. I, finalment, submarinisme. Faig a l’estiu, quan puc. I si la destinació de vacances té bons fons marins, encara millor!
Quina ha estat la teva millor cursa?
- Crec que no tornaré a fer cap cursa com la de Can Mercader d’aquest any! Es van donar tots els elements per a que em sortís rodona: vaig anar amb les nenes, que es van quedar a la ludoteca (després també van córrer elles), vaig sortir amb la "barqueta dels guapos” a intentar baixar de 44 minuts i hi havia tanta gent animant que al final es va acomplir tot.
En mirar les classificacions, vaig veure que havia quedat primera de la meva categoria!!! Les corredores bones havien anat a una cursa on donaven diners i vaig tenir la sort de poder pujar dalt del podi amb les meves nenes i tots els amics a baix cridant. Va ser molt maco. La celebració de després també em va agradar molt.
I la pitjor?
- Fa uns anys vaig anar a donar sang i l’endemà em vaig anar a córrer al Pont de Vilomara. Els que em coneixeu sabeu que no miro mai els perfils de les curses. Ja us imagineu què va passar, no? Al començament és planeta, a la que va arribar la pujada, em pensava que queia a terra! És l’única cursa on he hagut de parar i caminar. Tot i així, vaig poder acabar en menys d’una hora.
Quin consell donaries a una persona que fa poc que corre?
- Que no vulgui anar molt ràpid. Conec gent que tot just comença a córrer i ja pensa en maratons. Jo vaig voler fer-ho i em vaig trencar. No vaig sentir-me totalment adaptada a això del córrer fins l’estiu del 2014. Vaig estar fent trekking quinze dies pels Himàlaies i per fi les cames se’m van enfortir.
Què valores més d’una cursa a l’hora d’inscriure’t?
- El primer de tot, que tingui servei de ludoteca i curses per als petits. Ens facilita molt la conciliació familiar i correril. Que no et maregin fent-te anar un dia abans a pel dorsal o que no estigui molt lluny també és important. I si, a sobre, el servei de llebres corre a càrrec de correcats, llavors m’apunto segur.
No voldria acabar sense puntualitzar que no he esmentat noms a propòsit. Molts de vosaltres us reconeixereu en algun dels meus comentaris, però com sé que m’oblidaria gent i em sap molt de greu, no ho faré.
Així que moltes gràcies als que m’animeu a entrenar, als que em retoqueu els entrenaments per a que no grintegi o em salti les pujades, als que m’aconselleu des de la vostra experiència, als dels whatsapps, als guapos i als no tan guapos i, sobretot, als que feu que aquesta associació sigui cada vegada més gran. Muas! Un petonàs!