Krlos

Em dic Juan Carlos, tinc 44 anys, i convisc amb l’Ara, corredora d’ultres també.


Som pares del Cujo, un Husky/Pastor Belga que ja fa gairebé 13 anys que va venir a fer-nos companyia.

Sóc d’El Pont de Vilomara de tota la vida. 
Treballo a Rubí, a Aintas, com a enginyer, en funcions relacionades amb la prevenció, millora i reducció de costos en manteniment industrial.


Com a aficions, llegir, llegir i llegir...

Entre córrer i llegir no em queda temps per a res més.

 

bike

 

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

- Doncs la veritat és que he estat pensant en la frikada de penjar aquí un so de respiració/passes de corredor, perquè és l’únic que m’acompanya quan corro. Ni fent ultres em poso mai música... però, ja que ha de ser una peça musical, aquí una relaxant cançó que m’encanta, que comença amb una passejada: Hollow Heart, de Kalmah.
 

Per què corres? 

- Eterna qüestió! La veritat és que fa 8 anys vaig començar a córrer sense haver-ho fet mai... i va ser amb l’objectiu de fer un Ironman dos anys després (tampoc nedava, ni anava en bici; així que vaig fer un pack d’aprenentatge). Em vaig enganxar totalment i, tot i haver fet uns quants triatlons al llarg dels anys, em considero exclusivament corredor.


Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?

- Si: Bombers de 2007. 43:31 com a primer 10k. Ara fujo tant com puc d’aquestes distancies i de curses massificades. Fa cinc anys que no competeixo a un 10k.

El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent? 

- Mai aconseguiré el meu somni com a corredor, perquè sempre que estic acabant un repte començo a pensar en el següent i em prenc aquest com un esglaó. M’ho poso molt difícil a mi mateix i fer allò que ja saps que tens a l’abast no em satisfà gens, així que cada poc em reinvento i intento anar un pas més enllà.

Si l’any passat vaig fer bones marques de 50, 100km, 12h, la meva primera cursa de 24h, dos IM al màxim amb 3 mesos de separació... doncs aquest any després del doble Ironman que porto, cauran dues curses de 24h, intentaré millorar marca de 6h i 100km, diverses ultres de muntanya, etc. etc. Això fa preveure que l’objectiu per 2016 ha de ser (molt) difícil. 

cursaemsdettens
Emsdetten

 

Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils.

- Per sort, no em fan cap falta. La meva millor arma és el cap, i si alguna vegada he tingut pensaments impurs (retirar-me a alguna cursa), només penso que estic patint una depleció glucèmica i que ja marxarà. I sempre marxa, i jo continuo.

Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer. 

- Crec que no tinc manies en aquest mundillo. Sí que m’agrada anar sempre amb GPS i pulsòmetre, però me n’adono que quan patia la marquitis el mirava cada 5 segons. Ara, en canvi, poso en pantalla només el pulsòmetre per no passar-me de la ratlla, i és quan ho descarrego que miro si he anat ràpid o lent, el desnivell...
 

Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?

- Doncs zero emocions externes. Soc reflexiu 95% / emocional 5%. D’entrada, el meu objectiu principal és entrenar. Avui, demà, demà passat... Jo vull córrer, fer spinning, peses... No entreno per ser més ràpid en cap distància concreta, sinó per aguantar més temps sense defallir.

Fa poc he fet el Trail del Moixeró i vaig arribar havent entrenat fort els 10 dies anteriors; així vaig fer una marca dolenta però al dia següent sortia a córrer de nou, i a l’altre i a l’altre... Hi ha gent que no ho entén i es passa la vida dient-me que he de descansar. Com dic, si el meu objectiu és córrer sempre que puc, i ja fa vuit anys que no he fet una setmana de parada i mai no m’he lesionat, puc dir que no he tingut mai objectius no assolits. A més, puc mirar el paisatge mentre corro i aturar-me a fer fotos.

Potser he evolucionat cap a pensar menys en l’èpica de les coses que fem i li dono poca importància al fet de córrer en sí. Ho necessito, surto a córrer, torno a casa i ja està. No li dono més voltes. No he plorat mai al passar cap meta ni m'he sentit gens místic amb el contacte amb la muntanya. La Marató em sembla una distancia més; res d’idealitzacions ni de palles mentals en aquest aspecte.

En canvi, acompanyar a l’Ara en algunes curses, com la marató de BCN09, que va fer marca, o a la darrera amb la meva cunyada a la seva estrena en marató, m’ha fet més feliç que la majoria de les meves entrades a meta.

zegamas

Zegama

 

Comentaris