kasumei

Hola a tots/es. Em dic Susanna Armengol Porta, tinc 38 anys i sóc de Barcelona.
Em considero de Sants, tot i que fa uns mesos que visc a Poblenou.

Com alguns ja sabeu, treballo com a odontòloga, professió amb la que aconsegueixo combinar dues de les coses que millor em fan sentir, com és treure el dolor als pacients i utilitzar les meves mans per fer petites escultures als queixals, ja que m’agrada molt pintar, dibuixar i l’art en general.

La meva altra passió és l’esport, sobretot córrer i pedalar.

 

foto portada

 

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

Her Lies, d’Asaf Avidan. Brutal, tant la música com la lletra!

Per què corres? 

- A mi no m’agradava córrer. M’agradava jugar a futbol. Tants anys jugant... fins a trencar-me tots els lligaments creuats possibles. Ningú no se n’adonava que realment els gols que marcava no eren per tècnica. Eren més aviat perquè corria més que les altres noies. En canviar a futbol sala ja va ser massa evident, i ho vaig deixar, passant a l’esport del Marlboro, que al cap d’uns anys em va obligar a fer un pensament més assenyat i a córrer per cremar l’ansietat del vici. De fet, encara me’n fumava algun quan ja feia curses... 


Tot i que fa molt temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?

- Vaig fer algun Corte Inglés i alguna cursa de Pineda, sense esforçar-me gaire i com a excusa per una bona ST o paelleta amb amics comuns de l’Ivanko i el Danistal. Encara no entrenava gens i ells em van animar a associar-me a Corredors. En aquells moments estava ja en tractament per anèmia de ferro, i cada dia em trobava millor. Vaig fer la cursa del Prat on vaig conèixer als primers correcats, però la que jo considero la meva primera cursa i la més especial és el Cross de Sants del 2008. Qui ho havia de dir... guanyar al meu barri, amb els meus pares i veïns animant-me! Amb el ManoloM i en Dani fent-me de llebre! No oblidaré mai aquell dia.

El teu somni com a corredora potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent? 

- Sí. L’he aconseguit. Córrer m’ha permès conèixer a la meva parella, i no aspiro a res més que poder córrer pel món junts durant molts anys, fins que siguem vellets. Encara que sigui nyonyo, és la veritat.

Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils.

- De vegades no puc ni pensar... De vegades, penso que ho estic fent perquè realment m’agrada, i que després em sabrà greu no haver donat tot el que tinc dins.

Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer. 

- Les he provat totes, però com que realment no sé si funcionen, acabo canviant-les per altres. Crono, sense crono, menjar pasta, esmorzar abans, no esmorzar o poc, mitges compressives, mitjons curts, sèries, fluir. L’única que conservo sempre és el cafè amb llet i la visita obligada al WC abans de les curses. 
 

Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?

- Moltes vegades les sensacions que vius durant un repte guanyen en importància, amb escreix, a l’objectiu, tant sigui assolit o no. M’emociono fàcilment, jo!
Sempre recordaré la cara i l’abraçada d’en Chute quan m’esperava a l’arribada de Bombers el dia que vaig fer el meu primer sub-40. O quan vaig rebre dos premis pastanaga...

foto 8x700

Em vaig emocionar molt també quan em van donar el premi de l’Ajuntament de Cornellà per la meva trajectòria com atleta, ja que vaig ser elegida gràcies a les votacions dels meus companys de Can Mercader.
És cert que Corredors.cat és com el Barça: molt més que un Club!

 

Comentaris