danili

 Daniel Justribó i Àvila, 46 anys.

Vaig néixer a Barcelona, al barri del Clot, on hi vaig viure fins que em vaig emancipar. Molts dels meus records estan lligats en aquest barri i segueixo entrenant-me al seu parc malgrat que des de fa tretze anys visc al Guinardó.

M’agrada llegir, escriure i conèixer. Sóc curiós de mena i em puc meravellar de petites coses que sovint passen desapercebudes. Hi ha gent que diu que sóc cerebral però per dins em vull la passió.

Vaig llicenciar-me en biologia i a hores d’ara miro de redirigir la meva carrera professional cap a la comunicació científica. No tinc fills ni parella però he viscut i m’he lliurat quan als ulls no es veia dubte. Sóc en danili.

 

3s

 

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?

Tinc centenars de vinils, CDs i altres formats. La música sona constantment a casa. De vegades he pensat, tot i que no n’estic segur, que preferiria quedar-me cec a ser sord perquè sense música tindria al capdavall una ceguesa pitjor. Partint d’això haver d’escollir una peça per a aquesta entrevista ja depèn només del dia i de com bufi el vent.

Sempre he tingut fascinació per aquells grups o solistes que el temps ha oblidat malgrat que en el seu dia van editar obres de qualitat. Un bon exemple és el de la Karen Dalton, una índia nord-americana amb un timbre únic que va morir ja fa uns anys i de qui en els darrers s’ha recuperat el seu treball. Ella em porta records forts d’una parella amb qui compartia moments de bromes i paròdies màgiques. Passa pocs cops a la vida i quan escolto aquesta cantant i en especial el ‘Something on your mind’ composat per Dino Valenti sempre penso en aquell follet de mirada inquisidora i dentetes de conill i somric.

 

Tot i que fa molt temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?

Vaig apuntar-me a la Corte Inglés de 1987 amb uns companys de COU. Aquesta va ser la oportunitat que em va obrir un camí perquè jo abans, des dels catorze anys, m’havia limitat a córrer al meu aire els caps de setmana per una urbanització. Gairebé sense entrenar-me vaig poder fer-la a cinc minuts el quilòmetre vestit en banyador, samarreta de bàsquet, sabatilles de carrer, mitjons gruixuts i una cinta al cap. És curiós que mai no m’ha cridat gaire fer curses i encara avui les selecciono molt. En 28 anys n’hauré fetes només unes 85 i d’elles 20 maratons.

 

Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses. N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?

Potser la més dramàtica va ser quan fa cosa de tres anys tornava corrent del Parc del Clot i pujava pel carrer on hi visc. Era a cent metres de casa i feia molta ventada, tanta que un test de fang va caure d’una finestra i va petar a molt pocs centímetres davant meu. Allò contra el terra va sonar veritablement fort i el test va quedar esmicolat. Va anar de mil·lèsimes que no m’hagués pogut fer molt mal. Aquest incident em va fer reflexionar sobre mi, el que tenia i volia a la meva vida i va fer-me acabar de decidir per deixar una feina que no em motivava i mirar cap a una altra banda. D’aquella voluntat també va sortir el temps per poder escriure el llibre que vaig editar l’any passat, una experiència dura però que era necessària per donar tribut a gent que ho mereixia.

 

El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?

El somni de baixar de les tres hores en la marató ja el vaig fer encara que fos un sol cop, per tres segons de marge i després de setze anys d’intents. Hi ha fites d’aquelles que ja no juguen amb el temps del cronòmetre sinó que miren de reüll el temps vital d’un mateix. M’agradaria batre el rècord del món del maratonià de més edat. Està molt difícil perquè el té en Fauja Singh amb 100 anys. Això em demana, si ningú no ho millora abans, arribar als 100 anys en forma! El segon consisteix a assolir la diferència d’anys més alta entre la teva primera i la darrera marató. Jo ara la tinc en 25 anys i el rècord el té Johnny A. Kelley amb 64 anys i 44 dies. En aquest cas hauria de completar, com a mínim a dia d’avui, una marató als 83 anys. Més assolible, però també difícil, tinc un darrer somni: arribar als 100.000 quilòmetres correguts. Ara vaig per una mica més de la meitat. Sigui com sigui el somni més important ja el tinc assolit de fa un grapat d’anys que és córrer amb felicitat.

 

Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils.

No en tinc cap en concret. Si que penso en tots els moments que he passat per trobar-me allà lluitant, en especial si és una marató, i que més tard me’n penediré si no ho dono tot. Podria dir que de vegades en els moments difícils apareix un mantra que es va repetint a cada gambada i que diu vinga, vinga, vinga... Sí, crec que és això.

 

Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines són les teves, relacionades amb el córrer.

No sé si es pot considerar una mania però a les Aigües no creuo la Carretera de Sarrià a Vallvidrera pel pont sinó que baixo i pujo per la carretera. Ho faig per resseguir el traçat antic que he fet des de sempre, molt abans que posessin el pont, i poder així comparar els temps. Més enllà d’això no tinc manies i ara sóc de fet molt més despreocupat. Si tot està en ordre ja m’està bé. En una cursa miro de tenir la roba preparada la nit abans per no haver de pensar-hi l’endemà al matí, anar a dormir d’hora i esmorzar amb calma. Poca cosa més.

 

Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit i també davant del no assolit.

L’objectiu de fet sempre l’assoleixo perquè el plantejament és ser a la línia de sortida. Això només ja és la victòria i em fa sentir complet i vital. Per il·lustrar-ho millor us puc comentar que m’he retirat dos cops a ma vida, en dues maratons i sobre el quilòmetre 36. En una ho vaig fer per lesió i en l’altra per esgotament i malgrat no acabar-les no considero que tornés a casa amb el sarró buit.

danili, és marató?

- Per a mi córrer ha anat de bracet amb córrer marató, una distància que sempre m’ha captivat. No puc dir fins a quin punt la meva manera d’actuar i fins i tot de percebre la realitat està forjada per haver corregut des de bon principi en aquesta distància però sospito que ho ha fet molt. Córrer marató i buscar un límit, que potser s’assolirà a anys vista, requereix molta determinació, paciència i creure en un mateix. Alhora sempre es juga entre l’acceptació de les pròpies limitacions i la lluita per rebatre-les.

De petit ja somniava amb la marató. Recordo un cop, ben menut, quan anava amb els meus pares cap a la platja quan des de la finestra del cotxe vaig veure un home entrenant-se amb la calorada. Quan tornàvem potser unes tres hores després - a la meva mare li agradaven els llargs banys de sol - ell encara hi era carretera amunt i avall. Allò era excèntric i em va fer decidir que de més gran correria algun dia una marató. Ho vaig aconseguir molt més ràpid del que vaig pensar. Potser tot quedaria recollit quan un cop vaig escriure en una crònica d’aquelles tan meves que penjava al fòrum fa anys: Corro marató. Sóc.

 

A on et podem trobar entrenant-te?

- Bàsicament, a quatre llocs: als parcs del Clot, de la Ciutadella i del Guinardó i a la Carretera de les Aigües. En els tres primers hi dono voltes i en el quart hi vaig i hi torno. I de cap dels quatre emplaçaments m’hi avorreixo. Com sóc, n’estic segur, la persona que ha fet més voltes en el Parc del Clot de vegades reflexiono si alguns veïns del barri que em tenen vist des de fa lustres es deuen preguntar sobre el meu nom i interessos. M’agrada pensar que formo ja part del paisatge del barri en una mena d’obra plàstica fugissera.

 


 

carsobe

carsobe

 

- Dono fe. Visc a tocar del Parc i acostumo a veure-ho corrent moltes vegades pel barri. 

Cada vegada que el veig passar, no puc evitar un sentiment d'enveja, sana, en veure l'aparent facilitat, lleugeresa i elegància amb que es desplaça. 

Espero veure't passar durant molt de temps, danili

 

danili marbellas

 

Comentaris