Kilometer

José Luis Cabrera Muñoz, 37 anys, casat amb un fill (amb una mica més de 8 mesos).

Vaig néixer a Barcelona, però sóc de Sant Cugat del Vallès de tota la vida. Tot i que fins que em vaig casar, vivia  més a les afores, a la zona de Les Planes.

Treballo com a metge d’atenció primària a un CAP a Terrassa. 

Les meves passions són el meu treball, l’esport en general (amb l’atletisme popular sobretot, en particular), el meu estimat RCD Espanyol i la família.

 

kilometer2s

 

1. Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

- Uff, costa decidir-se. Tinc una llista d’unes 130 cançons al meu MP4, que anomeno “My Powersongs” . Són les meves companyes d’entrenament i m’ajuden molt en el dia a dia dels mateixos. Podria optar pels meus estimats clàssics Gonna Fly Now, de Bill Conti, Eye of the kilometer (Tiger), de Survivor, o You’re the Best, de Joe Bean Esposito. Peró em decidiré per una per l’inici, i una pel final de l’entrevista. Per començar,  Counting Stars, de OneRepublic, la cançó que em motivava escoltar preparant la marató de BCN 2014. I per acabar, la que estic desitjant escoltar en directe a la mítica sortida de la marató de NYC New York, New York, de Frank Sinatra.

2. Per què corres? 

-- La veritat és que m’aporta tantes coses aixó de córrer, que sovint em pregunto per què no vaig començar a córrer abans. Es diferent quan entrenes sol, on m’aporta pau, tranquil·litat, serenitat, felicitat, sensació de llibertat,… tantes coses… A les curses en canvi, corro per retrobar amics i coneguts, per competir, per gaudir del patiment, de l’esforç per aconseguir un objectiu, per poder sentir-te partícep de curses, d’escenaris, en definitiva del plaer d’estar a curses i proves que no podrien tenir una analogia en altres esports.


3. La teva primera cursa?

- - La cursa popular de Les Planes (Sant Cugat del Vallès). Iniciava l’adolescència... quins records! Allà trobava gent que ara són Correcats i altres atletes, que em passaven per sobre, per edat i experiència. Pensava que algun dia seria jo el que podria guanyar-los si em preparava bé. Peró vaig trigar molt en traduïr aquest pensament en una realitat, ja que malauradament vaig trigar uns anys en adonar-me de quant m’agrada aquest esport. 

4. Quines són les teves zones d’entrenament? Alguna anècdota? 

- Entreno a Sant Cugat majoritàriament. M’és molt senzill sortir de casa i posar-me a córrer, pels carrils bici, per les zones verdes, etc. A més, com que sovint surto d’hora no acostumo a tenir problemes, a no ser que em trobi amb alguna mare estressada que vagi tard a portar el seu fill a escola. Al·lucinarieu com entro a vegades als passos de peatons. Semblo un operari de l’aeroport fent senyals per que un avió aterri. I encara així, sovint, més que reduir, acceleren i ni em miren. També tinc el meu “CARlometer”. Entre el carrer de davant de casa i el de darrera tinc establert el meu circuit de controlats i séries. L’anècdota és que al final del carrer, hi ha un col·legi, i aquí tinc cada cop més fans. És molt agraït, quan de tant en tant els nens m’animen, em criden o a vegades intenten venir al meu costat en monopatí. Un dia un em va dir: “Senyor, està més fort que jo que sé”. Em va fer molta gràcia.

5. El teu somni com a corredor?

- Estic a punt d'acomplir un somni com a corredor. Fa molt de temps que sentia enveja d’aquells corredors a qui els fills esperen i els criden, o estan amb la seva petita pancarta “corre molt papa”, etc. Ara puc dir amb gran satisfacció que si no passa res anormal, podré córrer la marató més gran i important del mon i el meu fillet estarà allà per veure-ho. Serà molt petit i tot just farà 9 mesos el dia de la prova, però espero poder explicar-li algun dia, que el seu pare va córrer a Nova York, amb la il·lusió de fer una gran cursa i poder veure’l a l’arribada. Després vindran més, doncs m’agradaria poder córrer les sis majors i per un amant de la história com jo, córrer a Atenes. De marques no em parlem. Em reservo els meus bojos somnis...

6. Quina frase motivacional t’acompanya en els moments difícils.

- Et venen moltes coses al cap la veritat. En Joan3 va popularitzar el “cap i cames” i els més culers segur que pensen en el “pit i collons”. Peró el que jo em dic a mi mateix és “No pensis, corre”.

7. Manies?

- Diria que, com el Rafael Nadal, en tinc moltes, per que formen part de la rutina que m’agrada seguir, però si alguna cosa no es fa, no em tornaria boig. M’agrada preparar tot el material el dia abans de les curses, aixecar-me d’hora i enllestir un bon esmorçar sempre a acabar dues hores abans de la sortida, que el xip sempre vagi al turmell esquerra (el costat on dorm la meva dona). Que no em faltin els meus penjolls al coll (un amb les empremptes de les manetes del meu fill), ni les dues polseres que sempre porto al canell dret (regal fa molts anys del meu germà). Ni les meves ulleres de sol (encara que plogui). I si puc, com a curiositat, us diré que prefereixo no conduir un cotxe cap a una cursa. M'estimo més que em portin, o utilitzar el transport públic, reposat, tranquil i escoltant la meva música. Ah! i això que no falti: arribar mínim una hora abans de que es doni la sortida d’una prova.

8. Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?

- Davant d’un objectiu assolit, sents molta satisfacció i una gran alegria, però a l’hora, també una emoció interior, per que tu i només tu, saps el que t’has sacrificat, esforçat i lluitat per aquest objectiu. Sovint és difícil combinar vida laboral, personal i familiar amb l’atletisme, i assolir un objectiu et fa pensar que t’ho has guanyat per que t’ho has currat i molt. Quan no aconsegueixes un objectiu, sents una mica de decepció i tristor, sobretot tenint en compte el que comentava abans. Però desseguida tens ganes de guerra de nou, de corregir el que hagis errat i si es pot dir així: set, de venjança.

 

Comentaris