Nurita

1. Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- Jump, de Van Halen, a veure si m’inspira a respondre les preguntetes.

2. Per què corres?
- Perquè es un moment molt personal. Cadascú viu el córrer d’una manera però al final jo crec que ens uneix l’esperit de sacrifici i superació. No crec en la possibilitat de dedicar ni un minut a córrer, si no es tenen aquestes dues qualitats. Al contrari de molts altres moments a la vida en els quals patim sense voler fer-ho, quan correm arribem a un punt de patiment buscat per molt petit que sigui. El busquem nosaltres per un objectiu personal que al final pesa molt més que l’esforç que ens ha suposat.

Acostumo a entrenar sola i és quan em trobo amb mi mateixa, amb les meves limitacions i la meva energia que m’ajuda a continuar. Quan corro pateixo un benefici físic i mental (oi que sembla contradictori patir un benefici?), és un moment en el qual l’únic que em rutlla pel cap és aconseguir el meu objectiu d’aquell entrenament en concret, i que a la llarga farà que aconsegueixi el meu objectiu final, o al menys això espero. Aprenc a patir, aprenc a autoanimar-me i a no deixar-me vèncer. Això no només serveix per córrer, és un aprenentatge molt enriquidor per la vida. Jo, de petita era anticórrer, patia molt, i m’imagino que és perquè a l’escola no t’ensenyen a córrer. Surts a tota metxa i el professor no t’adverteix, així que acabes passant-ho malament. Crec que és un error greu que pot fer-te rebutjar un esport tan maco com aquest.

3. La teva primera cursa? I la propera?
- La primera la vaig córrer fa un any a Molins de Rei. Tenia una il.lusió molt gran ja que no només era la primera sinó que a més seria al poble on he crescut i viscut tota la vida. Tenia una barreja de por a no aconseguir-ho i d’il.lusió infinita. Però com diuen, “la fe mou muntanyes”, i vaig aconseguir-ho.La propera, els 10 mil del Mediterrani, d’aquí a una setmana. Aquella va ser l’última abans de multilesionar-me i on vaig fer la meva modesta marqueta (57’, uix). Vaig molt justa aquest any d’entrenaments, però espero com a mínim igualar i sentir que al menys estic al mateix punt que em vaig quedar al principi de les lesions.

4. Quines són les teves zones d’entrenament? Alguna anècdota?
- Durant la setmana entreno sola per Cerdanyola. Surto molt d’hora, hi ha dies que no són les 7 del matí i ja estic rodant. La gent em mira, alguns amb admiració, altres amb enveja per la força de voluntat que es pensen que tinc, altres pensen que no dec tenir gaire reg sanguini al cervell, jeje... Alguna vegada surt algú del portal de casa amb les lleganyes, ben tranquils, i de sobte, quan van a posar un peu a la vorera, apareixo jo esbufegant i s’espanten, jajajajaa! L’última cosa que esperen és que algú estigui corrent a aquelles hores.Els que millor em fan sentir són els que surten de casa amb la panxulina i el cigarret a la boca, fan sentir-me infinitament sana!Els diumenges acostumo a quedar amb algú dels Sortits. Aleshores fem un rodatge més llarg i una super ST.

5. El teu somni com a corredora?
- Poder ser-ho tota la vida. Sí que tinc la síndrome de la marquitis, però sóc conscient de la fortuna que tenim només de poder sortir a caminar, molta més que de poder sortir a córrer.Recordo un matí de l’any passat quan corria per Cerdanyola, vaig passar per davant d’una parada d’autobús. Hi havia una noia en cadira de rodes i em va mirar, jo la vaig mirar…van ser 2 segons d’una sensació molt dolenta, alegria de poder córrer, de pena per aquella noia, i una sensació de voler esfumar-me perque pensava que l’estava fent sentir malament.Al poc de conèixer al Jose una amiga seva es va quedar en una cadira de rodes per un accident, amb només 20 anyets. El que vam arribar a viure és molt dolorós i és un tema que em deixa força sensible. Crec que tot plegat em fa apreciar molt les meves cames.

6. Quina frase motivacional t’acompanya en els moments difícils?
- El patiment dura una estona, la satisfacció tota la vida.

7. Manies? 
- Les olors. Estar al límit i olorar un perfum fort, una cigarreta, o una “tapita de pescaíto frito” em mata.

8. Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- La sensació d’assolir l’objectiu proposat…mmmm no puc contestar perquè encara n’he d’aconseguir objectius de veritat. El més proper és poder fer 55’ als 10 mil. Deixa’m aconseguir-ho i t’ho explico!Davant el no assolit, aquí sí que puc parlar. No poder aconseguir l’objectiu encara que sigui per alguna cosa aliena a tu (en el meu cas les lessions) és molt frustrant. Però com que sempre hi ha una part positiva, crec que el no poder fa treure de dintre una força inexplicable, quants més entrebancs, més interés poses després. Potser si no m’hagués lesionat no tindria ara tantíssimes ganes de millorar.

 

Comentaris