Universos paral·lels
Segut a la vorera darrera d'uns jóvens de protecció civil que tallen un carrer veig les cames dels corredors de la marató que van a buscar la costereta de l'Avinguda Burjassot. Son centenars de cames calçades amb espardenyes multicolors...
En un univers paral·lel, ToniVLC entra en meta més content que un gínjol per què ha fet 3h29m53s a la marató de 2015 de València. En creuar la meta s’abraça a Grinta, que ha estat esperant-lo més d’un minut després d’haver fet una marató increïble. Era incapaç de seguir el ritme imfernal els últims centenars de metres. Van cap a la medalla comentant la jugada i felicitant-se mútuament...
En altre univers paral·lel, ToniVLC se’n torna cap a casa després que un metge li recomane fer exercici per què comença a tenir problemes de sobrepès. És gener de l'any 2010 i segut a la butaca de casa fa un somriure sorneguer i una miqueta sarcàstic. Mai rebuscarà unes espardenyes antigues ni anirà a comprar-ne unes noves, mai es posarà a córrer ni sabrà el que és la pronació ni strava ni gaudir de les matinades corrent...
En un altre univers paral·lel, ToniVLC sí que ha fet cas al metge i comença a córrer pel riu, primer caminant i després incorporant la carrera. Li agrada tant córrer, que ja forma part de la seua vida i ja mai més deixa de fer-ho. Ix de bon matí, per intentar interrompre el menys possible a la seua estimada família. Contagia el seu entusiasme a amics i coneguts. Tant que és capaç de córrer unes quantes maratons d’ací i d’allà...
...En eixe mateix univers paral·lel, després de fer cinc maratons, amb una experiència sensacional a Barcelona decidix tornar a córrer amb uns amics que ha fet per internet i intentar una marca exigent a València. Ha entrenat bé, però és impossible, no és el dia, no va còmode i abandona en el quilòmetre 30... Un fracàs absolut, després d’entrenar i visualitzar cada dia el que sí que ocorre, tal volta, en un altre univers paral·lel on ix tot perfecte, on recull la medalla amb Grinta per sota del temps previst.
L'altra cara
La marató m'ha mirat als ulls i li he vist la cara amarga, continua sent tan atractiva com sempre i em fa por.
Després de fer uns primers quilòmetres amb Grinta una vegada passada l'emoció de l'inici se'ns unix MiguelSBD, que li dona gas en el 10. Mire el temps i anem clavant la taula del 5, res més senzill. Però, la freqüència cardiaca no s'estabilitza i comence a preocupar-me. Anem cap a l'horta i tornem cap al riu, on passat el 15 amb l'instint de mare Grinta veu la seua família i s'emociona. Seguim per l'Albereda cap a la mitja. I no, no vaig bé.
Però, seguim a ritme, està present el pla A (sub3h30) i de refiló el B (fer marca), no hi ha pla C (eixe, com vaig dir s'havia complit a les nou del matí: sortir a la marató amb Grinta rememorant Barcelona i haver gaudit d'una vespra genial amb els correcats).
La tanqueta de la UME em trau de polleguera, què fàstic em fa que ruixen tota la calzada i facen eixes basses tan molestes... Ja fa dos o tres quilòmetres que quasi no parle i vaig seriós. Grinta, prudent, se n'adona i m'anima constantment: no mires el rellotge, te n'estàs anant de la carrera, em ve a dir. Al carrer la Reina passem la mitja, no hem abandonat el ritme i ho comentem.
I Mona? No l'hem vist, altre contratemps... Ja havia decidit interiorment que en quan vegérem a Mona hem deixaria caure. I no, no apareix. Cap al 24 veig que les pulsacions estan a 170, és un sense sentit, deurien estar molt més baixes... Estava preparat per a trobar-me amb la marató en el 35, tal volta en el 32, però no que em fera fora 10 quilòmetres abans... El cap no para i li dic a Grinta que em quede, que seguixca... No vull ser un llast... I la trena daurada desapareix ballant entre un mar de colors... Adéu, Grinta, vas a menjar-te València.
En eixe mateix moment, un miracle, un dels companys d'entrenes matiners passa pel meu costat. I en girar un cantó. "Mona! Avança, Grinta va uns metres més avant, l'agafaràs, dis-li que vaig amb un company, que estiga tranquil·la". Més tard sabré quan va sentir que em quedara endarrerit. Gran com a corredora, gran com a persona...
El meu nou company va una miqueta més lent, uns 5-10 segons que m'ajuden a regular, i compartim uns quilòmetres, fins que entren en el carrer de La Pau. Però, jo ja estic fora de la carrera. El cap és un guirigall i en la plaça de l'Ajuntament decidixc abandonar. No tinc ganes de lluitar una marató que ja no és la meua. En quan veig les Torres de Quart, uns metres abans, m'ature i camine i em pose a plorar amargament. Pense en Castelló i també en la possibilitat de Tarragona. Torne a córrer mig quilòmetre i a l'alçada del pont ja he decidit que si no tinc res greu durant la setmana intentaré córrer la marató de Castelló.
M'espere uns minuts segut a la vorera de la cantonada entre l'Avinguda Burjassot i el carrer Reus, mirant les cames dels que corren...
Hi ha veïns i coneguts que em pregunten. No tinc massa ganes de dir res. Guaite per si veig algun company que eixia en l'onada de les 9:06, no sé si per animar-lo o seguir. L'angelet i el dimoniet xiuxiuegen als meus oïts, un vol que seguixca, l'altre que me'n vaja a casa... No sé ben bé qui era qui...
No reconec ningú i em done mitja volta. Estic a 200 metres d'on vixc. Quan arribe a casa, Carmen m'obri i m'anima, li conte la possibilitat de Castelló, i em tranquil·litza. M'alegre per la seua 10K, ha fet una hora exacta, el temps que buscava, correguda totalment per sensacions. No té tant de temps per entrenar, però però progressa molt.
Gràcies, família, per comprendre esta afició que duu tants mal de caps, i tant bons... Gràcies, també, amics correcats, per ajudar-me a ser millor corredor...
There is a light that never goes out (The Smiths, 1986)