Hola,
us passo la meva crònica de la marató de Barcelona. És molt, molt i molt llarga. Per tant, si teniu valor, seieu i preneu-vos-ho amb calma... :glasses:
Felicitats a tots els maratonians!!! I bravo per les cròniques!!
mariona76
Vinga, Barcelona, amunt!! o Crònica de la meva primera Marató
He titulat així la meva crònica perquè, bàsicament, aquestes paraules són les que vaig sentir més vegades al llarg de tota la cursa i, encara alguna nit, em ressonen al cap. Era l'Anna Cos, completament eufòrica, animant-me a mi i fent animar a tot el públic de la Marató.
El dia que vaig decidir apuntar-me a la Marató de Barcelona, el 10 de desembre, tenia un mal dia. Sí, un dia d'aquests que ho veus tot negre, que estàs trista i desanimada. Això no podia ser, calia trobar un revulsiu. Ja feia unes setmanes que l'Anna s'hi havia apuntat i m'havia dit que, si volia, ella m'acompanyaria, però jo no ho veia clar. Això és massa per mi. Però aquell dia gris vaig dir, va, què et faria il·lusió? Va, m'apunto a la Marató i s'ha acabat! Quan li vaig dir a l'Anna va estar molt contenta, o això em va semblar, i de la por que em feia li vaig dir, però no ho diguis a ningú, eh?
A partir d'aquell dia em vaig posar les piles i em vaig convertir en l'ombra de l'Anna, la meva amiga i, a partir d'ara, també la meva coach. Anàvem cada dissabte a Mossenaires, per això, al gener, em van fer Mossenaire d'Honor, clar. Els caps de setmana vam fer algunes tirades més llargues de l'habitual: de Terrassa a Cerdanyola (amb algunes dones del dimarts) o de Sabadell a les torres de St. Adrià (amb el Miguel i l'Angel). També vaig participar als relleus de les 24h de corredors.cat pocs dies després de fer-me'n sòcia. Durant les vacances de Nadal vam sortir força, per Mossèn Homs i a la Mola, a controlar el pessebre de l'Anna.
Mica en mica vaig començar a córrer més dies i a augmentar una mica els ritmes. Bé, no massa, tampoc ens enganyem, però sí que hi va haver un canvi en la meva percepció de córrer. Notava que estava més forta, m'anava coneixent més i gaudia moltíssim. També vaig perdre algun quilet i això també m'agradava.
Vaig provar-me una mica a la Mitja de Terrassa, on vaig fer MMP, 1:46:05, però em vaig superar poc després a la Mitja de Granollers, ara sí, apretant força més, i fent un temps de 1:41:07.
També vaig sortir a córrer sola alguns dies, per gaudir del silenci, la natura o per desfogar-me simplement, pujant a Can Candi o pels voltants de Terrassa. També seguia corrent els dimarts amb les dones del grup “Et Seguim” que porta l'Anna, i els caps de setmana també amb alguna amiga pel Berguedà o amb la meva germana, la Maica.
Cap al febrer vam descobrir el Litoral. El punt de trobada era la Mar Bella. Vam fer una tirada de 30km fantàstics amb un bany al mar com a premi final. A l'Anna li xifla banyar-se al mar! La setmana següent hi vam tornar amb els amics ultres de l'Anna (22km) i, més tard, amb alguns correcats (14km). Com veieu, sí que vam fer alguna tirada llarga, però el que em recomanava ella de córrer entre 60 i 70 km a la setmana, no ho vaig complir mai. Si va arribar a 40 alguna setmana, ja va ser molt.
El divendres abans de la cursa quedem a la fira del corredor. L'Anna em va fer fer tot el ritual, foto recollint el dorsal, foto amb el fons de la Marató, agafar la samarreta, passeig pels estands, visita als amics correcats per deixar-hi les vambes velles per col·laborar amb les Sabatilles Solidàries. Allí xarrem amb alguns correcats i ens desitgem. A mi, això, em fa venir nervis i tinc la sensació que no és real, que no sóc pas jo qui correré demà passat. Acabem de fer la volta per la fira, comprem gels i barretes, ens donen pa bimbo i saludem al Pucurull que està a punt de presentar el seu llibre “Mai no és tard” que, per cert, ja m'havia regalat l'Anna pocs dies abans dedicat per l'autor.
I va arribar el diumenge 13 de març, el gran dia. Més acollonida no podia estar. Matino, esmorzo força, la motxilla a punt i no tinc temps per seure al lavabo com caldria. Mal fet. Ho sé. L'Anna em recull amb el seu cotxe, que deixem al Candido, per pujar al cotxe de la Sílvia del grup dels Calis. Parlen de les intencions de la cursa, tres som novates, elles diuen que volen baixar de 4h o acabar. Jo ni mu. No sé què collons faré. Aparquem al quinto pino, a darrere l'INEF. Ens acomiadem del grup de Calis desitjant-nos sort i anem baixant a peu pel Poble Espanyol. L'Anna pregunta cap on hem d'anar per la marató a dos tios que passen. No m'ho puc creure, si està aquí al costat, està dels nervis. Li dic que em vull posar les lentilles, que ho he de fer tranquil·la i seiem en un banc. Me les poso emmirallant-me amb les seves ulleres. Fem riure. Trec les ulleres de sol que sempre em deixa i, hòstia, cau una barnilla! Falta el cargol. Quin desastre. Jo tinc tendència a tenir migranyes i sense ulleres no sé pas...
Arribem a la gran font, creuem la multitud direcció al guarda-robes. Ens canviem en un banc. Estic dels nervis, què faig amb les ulleres? Em col·loco el dorsal, agafo el gel, kleenex, em prenc l'ibuprofè, em poso la samarreta vella per llençar... tot això l'Anna m'ho va dictant i repetint dos o tres cops: tens el gel? T'has pres l'Ibuprofè? Deixem les motxilles. Agafo un paper adhesiu que hi ha en una taula i encinto la barnilla de les ulleres. Sortint del pavelló, arranco un tros de cinta aïllant d'un cartell i l'acabo de rematar. Ja tinc ulleres, però ara tinc pipí. S'està fent tard. Els tios pixen per tot arreu i l'Anna vol que fem pipí entre uns cotxes. Li dic que no, que vull el lavabo. Arribem als lavabos i hi ha unes cues brutals. Buaa! No arribem. L'Anna està dels nervis. Sona la música de “Barcelona” i estem a la cua. Sona el tret de sortida i encara estem a la cua. Ja passen 5 minuts. Finalment, aconseguim l'objectiu i esprintem cap a la sortida, per on entrem? Joder! Busquem el calaix gris, avancem tant que arribem al punt de sortida darrere la llebre de 3'45h. Ens quedem allà i allà respiro. Ara sóc conscient que ja hi sóc.
Sóc a la sortida d'una marató, la meva primera marató. Tinc molt fred. L'Anna em diu que em posi un plàstic a sobre que hi ha a terra. M'abriga. Noto que em cuida. La tinc al costat. Quina sort que tinc. Sento la música, miro la gent, miro l'arc de sortida: Marató de Barcelona. Em vénen flaixos de la meva vida, persones que no hi són, moments de dolor, respiro i dono gràcies per ser aquí. Em cauen algunes llàgrimes i tinc la pell de gallina. L'Anna m'apreta les espatlles. Va, nena, que ja hi som!!!
Avancem i engeguem els rellotges. Comencem a córrer, comencem a gaudir. La victòria és ara per mi. La gentada anima molt. Enfilem carrer de Sants. Les cames van soles. Ja hi ha gent que crida a l'Anna. Tothom la coneix. Anem comentant cosetes. Per aquí vaig viure un temps, aquí a les Corts hi vivia un noviet meu, ja som al km 5. Enfilem cap el Camp Nou, ritme molt suau, jo no vull apretar i l'Anna ho sap. Hem començat bastant endavant, així que tranquil·les. El pendent suau de la Diagonal s'agraeix i, passat el km 9, encara més, tot baixant per Urgell, on saludem efusivament el Ferran amb la bici. Ens seguirà una estona i el tornarem a trobar més endavant. Cap al 10, al carrer París, se'ns afegeix el Pau que va super fresc i animat. Ens acompanyarà fins al 14, baixant Numància i Gran Via. Aquí també una altra alegria, la meva germana Maica apareix i corre una estona amb nosaltres tres vestida de carrer. Em fa moltíssima il·lusió veure-la i tinc un subidón.
A cada quilòmetre miro el rellotge i veig que hem anat un pèl més ràpid del que jo volia, hem anat a menys de 5'40 quasi tota l'estona menys en alguna pujada. Però estic la mar de bé, només és la por de cansar-me abans d'hora. Sóc molt conservadora, vull guardar forces. Algú em va dir que s'ha d'arribar a la primera mitja ben fresc, i això és el que vull aconseguir. De moment, vaig molt bé.
El Pau ens abandona a la cantonada de Gran Via amb Passeig de Gràcia, on l'espera el Juanjo que ens fa moltes fotos i ens anima. Recordo molt la pujada pel Passeig de Gràcia. Estic contenta, miro els edificis modernistes, la gent, anem comentant coses amb l'Anna, “mira aquest amb sandàlies”, encara parlo, tot i que em diu que no ho faci. Entre el km 15 i 16, al carrer Rosselló ens avança el Pinelli amb dues noies més. No passa res, nosaltres anar fent, queda molta cursa, li dic a l'Anna. Ells volen fer 3'55h.
Entre el 16 i el 17 passem per la Sagrada Família. Miro amunt i m'emociono, pell de gallina, el carrer ple de gent, uaaau! Que guapo que és això de la marató, per Déu!! Va, que el cos m'aguanti, que no em vingui cap migranya, cap mal de panxa...
Arribem a la Meridiana, del 18 al 22 és un anar i tornar. Entremig, l'arc de la Mitja. Hòstia, Anna, si sabessis com vaig de bé, però encara no t'ho diré, perquè tu t'animaràs i encara tinc pors. Torna a aparèixer la meva germana i corrent al meu costat em passa el mòbil, és el Quico, el meu germà, (que té MMP 2:35:58 en marató) l'agafo i li dic que estic al 18, que estic molt bé i que anem a 5'36. La meva germana em diu que també vindrà a l'arribada amb els meus nebots. Em ve plorera un altre cop. Estic emocionada i feliç. I al cap d'un quilòmetres, Zenooon!!!!!! L'Anna crida, jo també! Zenooooon!! L'Anna es para a fer-li petons, jo no puc parar però els hi tiro de lluny. Bua! Més pell de gallina, i això que ja començo a suar una mica.
Passem la Mitja amb 2h. Per a mi, perfecte, li dic a l'Anna. Per ella és massa temps, però jo necessito saber en tot moment que puc arribar al final. Si apreto massa o vaig forçada no sé què em pot passar. Però ara ja en tenim la meitat i, tal com volia, estic fresca, estic molt fresca. Som-hi!
Carrer València a petar de gent, corrent per un passadís estret, quin plaer. Bac de Roda i enfilem Gran Via de nou, he canviat el ritme, m'adono que anem sovint per sota de 5'30. Ens avança l'Elvis, quins collons, va super abrigat... quin valor el tio. També sentim unes ties a darrere que en un repetxó criden “No nos gustan las cuestas!!!!. Això em fa pensar en l'acudit del Lluís “Las rubias, las rubias, las rubias no son tontas!” I li canto a l'Anna i ens posem a riure. Passat el km 24 veiem a la Rosa Trapé, ostres, senyal que anem molt bé perquè és una noia molt preparada. Li dic a l'Anna que no la vull passar, que calma. Aguantem fins a la baixada de la Rambla Prim, cap al 25, i la passem. Quan avanço algú que és bo, sempre m'ho penso dos cops, perquè no m'agrada que em torni a avançar més tard. Tonteries meves.
I arribem al punt clau: la Diagonal. Del 26 al 31 són els quilòmetres on vaig tenir més por. Tothom et parla del mur, de les pàjares... i jo em sentia totalment perduda en aquest punt perquè no sabia què em podria passar. Incertesa total. Havia begut contínuament a tots els avituallaments, l'Anna m'ho donava tot sense haver de canviar el ritme. Què vols, aigua o isotònic? Havia pres mig gel al km 20 i m'havia fet molt efecte. Em vaig prendre l'altre meitat. Anava bé. Li vaig dir a l'Anna que s'avancés que volia estar sola una estona. Cap al 28 un lleuger mareig de 2 segons em va espantar però de seguida li vaig dir que a la propera isotònic. Va ser perfecte i ja no vaig notar cap molèstia d'aquestes en tota la cursa. Per això, baixant ja cap al km 32 vaig agafar a l'Anna i li vaig dir: eh, estic perfecte! Em trobo molt bé!
A la Diagonal, també, abans de saludar a la Torre Agbar, vam trobar l'Eva dels dimarts, que ens va animar molt i ens va fer fotos. Quina alegria veure-la.
Al costat del mar vam seguir el viatge i vam trobar la Mona animant. Per a mi aquell mur imaginari ja havia passat. Ara faltava aguantar una mica més, era el compte enrere. Vaig pensar en l'Empar Moliner que en un article deia que si arribaves a Pl. Catalunya segur que l'acabaves. Per tant, el meu nou objectiu era Pl. Catalunya. Però no pensava com seria de xulo passar per sota de l'Arc de Triomf amb els braços enlaire entre el clam de la multitud. Quina passada! A partir d'allà, tot i que les cames s'anaven cansant, també tenia la sensació de volar entre la gent. I l'Anna cridava i feia cridar tot el públic. Era impressionant.
I sí, ja sóc a Catalunya i baixo volant per Portal de l'Àngel. Tinc moltes ganes d'arribar a l'avituallament dels correctats. L'Anna saluda a tothom, jo somric però no paro, agafo una aigua i patino algun cop però no caic. El profe m'està filmant, ho veig, em segueix un tro i tiro, bec i seguim. Tot va molt ràpid. Veiem a l'Empar Moliner, quina gràcia!! Empaaaaar, ben parida!!1 Li dic, Ella mira de reüll, està concentrada. L'Anna se li fot a xerrar, li diu com qui va al mercat “tu i jo en coneixem, sí, de la presentació de la Mitja de Terrassa...”, no escolto més, tiro, la dona flipa segur de veure-la tan fresca i li fa un gest de sí amb el cap però ni cas. Més endavant, veiem una altra correcat caminant, crec que era una de bona, deu haver petat, quina llàstima. L'Anna els diu coses, jo tiro endavant, no puc parlar gaire ja, m'he de guardar totes les forces.
Va, que ja ho tenim comença l'Anna. Passeig de Colom, fa estona i estona que no parem d'avançar corredors, sembla que no però cansa anar pensant per on passar-los, has de canviar de ritme, girar bruscament... Som al monument a Colom i ja, ara sí, el temut Paral·lel. Sí, que és dret, molt dret, és l'Everest. I més, l'Anna fot la directa i comença a fer ziga-zaga entre la gent i crida: va , Mariona, va!!! Vinga, va, que ja ho tenim!! La gent mig geperuda i esbufegant se la mira amb ulls com taronges. On va aquesta tia saltant i cridant! Vinga, Barcelona, amunt!! Les cames em comencen a pesar, però la segueixo de prop, com un gosset sense pensar massa. Passo per davant de la meva feina. Apa, adéu! Bon vent! Trobem la Isa que em somriu i m'allarga la mà, però no puc parar, la passo sense poder ni parlar. El Pau apareix de nou al meu costat perquè ha sentit els crits de l'Anna. Em dóna aigua. És un sol el Pau.
Miro a terra i llegeixo en blau km 42. Hòstia, que sí que arribo, que ja ho tenim!! Busco a la dreta els meus germans, que m'han dit que serien a aquell costat, però no els veig. Fem l'últim revolt, últims metres, veig l'arc d'arribada, crido a l'Anna que està 2 metres per davant, li allargo la mà esquerra, me l'agafa, correm els últims metres agafades, aixequem els braços i creuem victorioses l'arc d'arribada. Síiiiiiii! Gràcies, Anna! Ens abracem i jo ploro. Ho hem fet.
No penso a parar el rellotge de l'emoció. Anna, uf, em fan mal les cames. És normal em diu. Quan hem fet? Li pregunto. 3'54, em diu. Collons, li dic, no està malament per ser la primera, oi?
mariona76