Aquesta marató era una espineta clavada. M'he retirat de dues maratons, ambdues al 2013 (Rotterdam i València), i Rotterdam diria que més que espineta era espinassa doncs el 2012 també estava inscrit. Jo no repeteixo cap marató que ja hagi acabat, però si d'alguna m'he retirat, us asseguro que algun dia l'acabaré. I si la deixen de fer, ja la organitzaré jo. Caparrut ben caparrut. Taure ben Taure.
Havia fet la majoria de les 14 setmanes de 100km o més, d'acord amb el que m'havia marcat, però sense seguir cap pla. 1 de sèries, 1 de puja-baixa a ritme fort i 1 de tirada llarga. Intercalats amb 3 dies suaus. Una petita lesió al bessó que m'havia fet estar aturat 3 dies i 1 mini-grip eren els problemes més destacats. Els millors entrenaments, els 30km a 4:15 i els 32km a 4:05, anant de menys a més. També el 12x1000 rec 1' o el 6x2000 rec 1:30 m'havien deixat bones sensacions.
No sé perquè, quan portava corrent un parell d'anys, i vaig fer les meves millors marques (2010-2011) vaig arribar a la conclusió que els meus límits eren sub 2:53, sub 1:20 i sub 36. Basat en res, la veritat. Ara era hora de trencar una d'aquestes barreres, i la que veia més factible de les 3. El pla era fàcil sobre el paper, com sempre. Anar a 4:05. Significaria 2:52:18. En un dia molt bo, amb tot de cara, podria baixar de 2:52. Si petava una mica, encara salvaria el sub 2:53. Fer MMP només, no em consolava. Sortiria a 4:00-4:02 de fore, el que voldria dir 4:03-4:05 reals. Si algun km surt a 4:06-07, tampoc morirà cap gatet. Potser un pèl agossarat, no dic que no, però els que m'havien vist entrenar de més a prop, em pronosticaven entorn d'aquella marca.
Fem la setmana maratoniana com sempre, dissociant, i fent els entrenaments que acostumo a fer en les darreres maratons. 4 dies 10-8-7-6 km, incloent un 5x1000 a RM, batejat pel
guissona com "sèries quitamiedos". Els 3 darrers dies hidratant-me a base de sèrum. Tot normal, vaja.
Arribem a Rotterdam el dissabte al vespre. La ciutat no té massa cosa, la veritat, i a sobre, de 7 a 10 durant el diumenge està oberta la fira. Haurien d'aprendre moltes maratons d'això. No estic especialment nerviós. Sopo pasta, em preparo les coses, i a dormir prou aviat. La veritat que estem a 12' caminant de la sortida, i tot i haver de passar per la fira, com la cursa comença a les 10 no matinaré massa. M'aixecaré a les 7 per esmorzar, i em tornaré a estirar al llit fins les 8. Dormo bé, i a les 7 sona el despertador. La Patri ni s'assabenta. Ja podria venir un trailer que ella seguiria dormint. Menjo 2 plàtans i 2 barretes, el de cada marató. Torno al llit. A les 7:30 em truquen. Collons, qui és ara? El senyor Roca. Doncs per haver-me despertat, t'emportes un bon "marrón". Tot en ordre.
Sortim puntualment, i a l'arribar a la sortida tinc algun dejàvu del 2013. Recordo el moment del "You'll never walk alone" que canten a la sortida (
Aquest
és el d'enguany, però jo l'he viscut just de sota els dos anys, a l'estar al calaix C) i anem cap a la Expo. Cap cua. Agafo dorsal i samarreta, però ningú em diu res de cap bossa del corredor, només propaganda. Em quedo sense el caldo Aneto, amb gust de tulipà. El guardabosses està una mica lluny, i quan hi arribem hi ha força cua. La Patri fa la cua i em deixa la bossa, mentre jo vaig a desfer-me de líquid daurat innecessari. A dintre es veu que és un caos sense ningú vigilant. Són les 9:20. Hem quedat a les 9:35 amb el trio sub3h,
Aurelian, Pep_E i jcarpa, en un punt en concret. Som-hi! Arribem puntuals a les 9:27 i encara no hi són. Esperem 13 minuts i no els veig. És normal, just abans de la sortida t'apareixen mil problemes, però és hora d'anar cap al calaix.
Em situo força davant, i sense massa problema. Un noi xilè em diu que vol sortir a 4'. Massa ràpid per mi. Ens expliquem una mica com hem entrenat, i li explico una mica alguns dubtes sobre diverses maratons espanyoles que ell tenia. Té una ampolla buida a la mà, i em pregunta si he fet el darrer buidatge. Noto que m'estic pixant una mica, però jo seria impossible que tregués ni una gota envoltat de tothom. Igualment, dels nervis, segur que no podria pixar en cursa si paro. Necessito estar en moment zen per pixar. En cap marató he parat i ni m'ho plantejo. Ell es posa a la gatzoneta (el català correcte, passa'l) i pixa a l'ampolla. Em trec la samarreta de la mitja del Somontano per llençar. Sentim el You'll never walk alone, i endavant. Com diria el
cachirulo, "salida limpia".
Me n'adono que vaig força lent, 4:55. Portem només 300 metres, però em poso nerviós. Bé, sempre estic nerviós. Sóc nerviós. Apreto una mica fins posar-me a ritme. A veure si fem el primer 5k a 20:25. De sobte, noto que alguna cosa se'm cau. Merda! Però surtosament només era un paquet de kleenex que portava ficat al compressport "per si de cas" abans de la sortida. Ja pensava que em passava com a Sevilla i em queien els gels per terra. Però no. Abans del km 3, passem pel pont que farem després de nou, i veig a la Patri. La tornaré a veure allà cap al 26. Noto com que se'm cau el mitjó dret, però és el compressport. Degut a que han saltat els kleenex, se m'ha baixat fins el turmell. I ara què? Paro? Porto 7 anys corrent sempre amb ells. Vés a saber si apareixen velles molèsties als tibials, sabent que els tinc delicats. Penso que no vindrà d'un cop, i no em paro. Sortiré guapo a les fotos, amb un pujat i un baixat. Diversos cops posteriors durant la cursa m'ho plantejo, perpo no arribo a aturar-me mai.
Sabia que el
Pep_e volia sortir a un ritme semblant, intento mirar als que tinc al voltant per si veig algú amb samarreta catalana o li veig el nom al dorsal, però no. Vaig a la meva, molt pendent del fore. Passem el km 5, 20:12. Un pelet ràpid, però bé. Primer avituallament. Beuré només aigua i cada 5km. El sistema amb gots amb esponja va perfecte.
Al km 6 em passa el
jcarpa. Com sempre, ha sortit endarrerit i em passa com una bala. Em pregunta si estic bé, i li dic que tot ok. Un noi de Madrid em penso, em pregunta el ritme i em diu que vol anar a 4'. Li dic que pot anar amb el Pere i se'n van endavant.
Intento agafar algun grup, però vaig en terra de ningú. No trobo algú al meu ritme. Arribem al km 10, 20:18. Perfecte. Cap al km 12, noto una petita molèstia al peu dret. Ja em penso que és culpa del compressport, però finalment no m'aturo. Ara vaig a ritme, i em costa molt agafar-lo quan paro. Arribo al km 15, i caurà el primer gel. 20:18. Bravísimo. La veritat que no tinc massa records de la cursa. Només sé que vaig mirar el fore unes 50 vegades cada km. km 20, 20:17. Ja veig que passaré la mitja per sota 1:26. És més ràpid del que pensava, però tampoc m'estic suïcidant, crec. Entre el 20 i el 21 baixo un pèl el ritme per no passar la mitja massa ràpid, que després em cauen castanyes per tot arreu. Què collons, he entrenat per això. Mitja marató 1:25:34. La veritat que hi havia força animació en general. Jo em concentrava en intentar buscar algun grupet, però no ho vaig aconseguir gaire. Quan veia que baixava de 4:00, em frenava.
Al km 24 avanço al noi que havia deixat amb el
jcarpa. Sempre sap greu per ells quan avances algú, però dóna moral saber que vas bé. Arribem al km 25, segon gel. 20:23. Tot molt bé. Aquest gel de primeres no me'l foto tot, i a l'intentar-ho de segones, me'l tiro per fora de la boca una part. Se'm queda per la barbeta, enganxòs. Sort que amb vista, no vaig agafar uns de coco que eren blancs. Només espero veure a la Patri al 26 perquè sàpiga que estic bé. Les maratons que he petat "a lo grande", han estat sobre aquest km. Sé que puc reduïr el ritme, però no crec que sigui un dia de posar-me a 5:00 o 5:30. El pont se'm fa etern perquè puja i perquè no la veig. Està gairebé al final de tot. Me la trobo i la saludo amb un somriure. Que es tranquilitzi.
Penso en arribar al 32. Tercer gel i perquè són els kms que vaig fer a la marató de BCN a 4:05. Si allà puc, aquí també. Però és difícil arribar al 32 sense passar pel 30. Bé, potser algú sí, oi Valldaura? Passo pel 30, 20:22. Ja faig números per fer sub3h si m'arribés una devallada, tot i que no ho crec, sincerament. Arribo al 33 bé, però ja noto que no es tan fàcil mantenir el ritme. Aiaiai. Alarmes on. Aiaiai. :arf: Doncs ara toca patir, i a mi això m'agrada. Deixar-te els collons, que per això has entrenat. Ningú va dir que seria fàcil. La tàctica és que quan algú em passa, m'enganxo, ni que sigui 15 metres, això que guanyo. Fins que em deixa, i així amb tots. Arribo al 35, els dos darrers a 4:13. Assumible. Penso que puc anar a 4:20 fins que acabi la cursa, i la MMP la tindríem. No em satisfà massa, però es millor si el cap està ocupat fent números. Els dos següents també 4:13, estic petant, però podria ser pitjor. Ja hi som al 37. Queden només 5km i m'imagino al Besòs, que tants cops he fet. Només queda una petita passejada. Lluita collons, lluita. Aquí ve el meu pitjor moment i faig els dos km següents a 4:24. La idea era apretar al 39 com fos, deixant-m'ho tot o gairebé. El següent km recupero una mica, 4:14, i només queden dos. Es fan durs, intento apretar, però màxim puc 4:19. Ja no sé si faré 2:53, 54 o 55. Veig el pas del 41 i dic, vinga a 4'. Però el meu sprint normalment es queda només en posar cara de velocitat. El meu sprint és com la humilitat de Cristiano Ronaldo. Però ho intento. I em poso a 3:58, intento mantenir. Si puja un segon el ritme, m'insulto. Va, que t'estàs deixant anar, va collons. De veritat que vaig fer tot el que vaig poder. Finalment, 3:58. El km més ràpid de la marató. 3:53:03. Merda 3 segoooons. Si ho sé apreto 100m abans. La meva marca somiada haurà d'esperar, i fer una marató sub3h amb la segona mitja més ràpida, també. Fent una mica d'història, he fet MMP 5 cops:
Berlin'09 (debut) 3:13:59 -> 1:37:26 + 1:36:33
Barcelona'10 3:06:45 -> 1:34:21 + 1:32:24
Donosti'10 2:56:44 -> 1:27:02 + 1:29:42
Castelló'15 2:55:48 -> 1:26:54 + 1:28:54
Rotterdam'16 2:53:03 -> 1:25:32 + 1:27:31
El primer cop, mai saps com has de sortir, vaig ser una mica prudent i a Barcelona, vaig anar a assegurar el 3:10 per tenir marca per Boston, per això vaig poder apretar al final. Però no he pogut córrer cap marató sub3h en progressió. Castelló podria haver estat el dia, però em vaig flipar massa a km 28. Bé, seguirem perseverant, entrenant, lluitant i sobretot, aprenent i gaudint.
Tot i fer MMP, no estic satisfet 100%, perquè no era la marca que sortia a buscar, i he perdut 2 minuts a la segona mitja. No ha estat ben plantejada.
Tornem al dia D. Les cames em fan un mal increïble. Crec que la vegada que més. Per sort, apareix el
jcarpa, com un àngel de la guarda. El veig tant fresc que podria posar-se a ballar com Gene Kelly pels fanals, sino fos perquè fa un sol radiant. I com sempre, amb un sonriure. Gent com el
Zenon, com l'
esrafiki, que estan tot el dia somrient. Envejable. Es queda amb mi tota l'estona, al meu ritme de tortuga, tot i que les seves encara volen més canya. Podria fer fins els 50km sense problemes. Finalment em deixa en mans de la Patri. Moltes gràcies Pere :love:
[mode danili on]
Em reservava el ulls humitejats per l'arribada, per sentir un cop més el mateix pessigolleig al clatell que he sentit en acabar cada marató. Formiguetes que ressegueixen la columna, incansables fins provocar un calfred. Però les cames em fan tan mal, que no puc ni vessar una llàgrima per la meva cara, desfigurada per l'esforç.
M'entreguen la medalla, brillant, rodona. Sembla l'astre rei, il·luminant el camí d'aquestes 14 setmanes, reflexant les meves il·lusions. Han trigat 4 impertèrrits segons en posar-me-la. Justament els 4 segons que m'han faltat per baixar de 2:53. Era la meva marató número 13. No sóc supersticiós. O sí. 13 maratons contra 4 segons. Potser no té gaire sentit ocultar al temps un grapat de segons, perquè després, ell mateix, els seguirà sumant, sense miraments, a una munió de minuts, anys i dècades i ens envellirà. De moment els conservo, 4 segons confiscats a la butxaqueta del pantaló. Però algun dia, inexorablement, cauran. El meu pantaló es quedara orfe d'aquests segons, i les meves il·lusions maratonianes satisfetes per sempre més. Fora d'aquest viatge imaginari que és la marató, el temps, el real, segueix marcant els segons. El temps, farà que aquesta marca transiti en el buit. 42195 cops que hauria nascut i 42195 cops que hauria esdevingut maratonià.
[mode danili off]
Després d'una migdiada molt reparadora :zzz:, agafem el tren cap a l'aeroport. El tren te wifi, igualet que rodalies de Catalunya, i aconsegueixo llegir el seguiment que han estat fent al whatsapp els 5 companys amb els qui entreno normalment. Gallina de piel, com diria el malaguanyat Johan. Impressionant. Celebren cada parcial que vaig en temps. Pateixen en les carns pròpies cada cop que vaig algun segon més lent. Són grans amics, "els danesos". Llavors és quan començo a plorar com una magdalena durant una bona estona. Moltes gràcies per estar sempre, als bons moments i als dolents. I per acompanyar-me entrenant cada setmana. Per sort, allà amb mi està, com sempre, la Patri per consolar-me. :love: :love: Realment, ha estat un gran dia.