La marató de Milà era el primer objectiu de la temporada. Per mi els objectius són les maratons, les demés curses formen part de l’objectiu principal.
De les tres que he fet a Itàlia és la més fluixa de totes en tots els aspectes. Roma i Venècia li donen cinc mil puntades de peu. Ara em faltaria la que diuen que és la més xula: Florència.
Milà és una marató amb un recorregut pràcticament pla, tret d’unes poques pujades en uns quants ponts . Tret dels pocs quilòmetres que passen pel centre, la marató és molt i molt solitària. Et pots tirar tres i quatre quilòmetres seguits sense escoltar ni un sol aplaudiment o ni un sol crit d’ànim. A sobre la part més atractiva gairebé tota passa per terra de llambordes amb les vies dels tranvies al mig que fa que córrer per allà sigui a voltes una cursa d’obstacles. Molt bé els avituallaments, amb ampolles i taps, esponges, gels, fruita i isotònics. Eren a banda i banda però no en tots. Un altre però és que al final tampoc hi havia dutxes. I la fira del corredor era més aviat una fireta.
En definitiva, no us l’acabaria de recomanar.
En la preparació he tingut força alts i baixos, alguna sobrecàrrega que m’ha fet afluixar i baixar intensitat i quilometratge alguna setmana, i curses de tots els colors. Però semblava que en l’últim mes les coses em començaven a sortir com desitjava i al final vaig creure que en comptes d’anar a buscar un sub3h raspat, estava preparat per baixar de les 2:55.
La idea era sortir no més lent de 4’10 i no més ràpid de 4’05. Passar la mitja entre 1:26:30 i 1:27:30 i sobre la marxa la carrera ja m’aniria ensenyant quin camí i quin tàctica hauria de seguir.
El dia abans, com és habitual en els nostres viatges llampecs maratonians, ens vam fer un fart de caminar. Al vespre, quan finalment ens vam asseure en un bar per sopar i veure el Barça, vaig notar que estava realment cansat, cames fatigades. Però això és gairebé a cada marató fora de casa.
La sortida i arribada, al Corso Venezia, és en una avinguda ampla. Està separada i dividida en dos arcs/entrades perquè quan és l’arribada un arc és pels maratonians i l’altre arc és pels que fan la marató per relleus. Entro al calaix sense cap tipus de problemes, havent pixat dues vegades abans, i em coloco endavant, endavant. Tant endavant que tardo 2 segons a passar per la catifa. L’èlit està a l’altre costat de sortida.
Himne italià, compte endarrera i a córrer. Els primers quilòmetres són una presa de contacte a la marató. Encara som molts, s’ha d’agafar ritme i vigilar no topar amb cap corredor. És escandalós lo que arriba a retallar la gent. Vaig quedar parat. No ho havia vist mai. Una cosa exagerada. :grrrrrr: :grrrrrr: :grrrrrr:
Començo a marcar quilòmetres al ritme previst. El quilòmetre 4 torna a passar pel costat de la sortida i allà encara hi ha ambient i animació. Noto que em pixo. No ho entenc
perquè ja hi havia anat dues vegades. El que tinc clar és que de moment no pararé perquè penso que ja se’m passarà. Cap al quilòmetre 6, quan ja comença l’odisea d’esquivar vies i vigilar on fots el peu a les llambordes, em ve una mica de flat. Per flipar. No vaig gens ràpid ni, penso jo, fora de ritme perquè tan aviat em surti el flat. Ni cas, continuo a la meva amb la lleugera pixera i la mica de flat. Entre el qm7 i 8 entrem a la plaça del Duomo on em trobo amb la
Sílvia:love:. Per ser el centre, centre turístic de Milà, hi ha molt poca gent animant. Crits d’ànim i fotos i endavant.
Corro bastant sol. En tota la marató amb prou feines he corregut en grup. Algun quilòmetre amb algun company però jo sempre anant molt a la meva.
A partir del qm9 i fins al 38 (seriosament ho dic) només hi havia animació als punts on estaven preparats els que feien la marató per relleus (qm10, qm21, qm32). Ah, i a cada 5qms la gent dels avituallaments que també et recolzaven amb crits.
El ritme el vaig portant bé, no massa constant però sempre dins el marge de 5 segons que m’havia proposat. Cap al quilòmetre 15 em desapareix el flat tot i que encara tinc la lleugera sensació de pixera però que no m’obliga a parar.
Entre el 17 i el 18 hi ha una rampa avall i una amunt per salvar l’autopista. Llavors m’estava trobant bé. Amb ganes d’arribar a la mitja per saber el temps de pas i perquè allà tornaria a trobar a la
Sílvia . :love:
Mitja marató. 1:27:18. Dins de la forquilla, però a la banda més pessimista. No m’esperava que fos tant apurat. Això ja m’obligava a, com a mínim, doblar si volia baixar de les 2:55
200m passada la mitja marató sento que em criden. Collons,estava tan concentrat en lo meu que no recordava que allà hi hauria la
Sílvia. Creia que seria més endavant per aprofitar de fer la foto amb San Siro de fons (qm23). El camp de futbol està apartat i allà no hi havia ni el tato. Saludo amb cara de sorpresa i continuo endavant. Ara ja els quilòmetres els apuro més cap a 4’10 i és en el qm25, tot i que porto una mitjana de 4’08, que ja sé que no baixaré de les 2:55h. Em conec massa i sé perfectament quan aniré a més o, com era el cas, aniré a menys. Les sensacions ja eren que em costaria anar al ritme.
A més, entre el qm25 i el qm30, corrent bastant sol, anaves agafant alguna unitat i corries amb ell però a la que arribava un revolt, au, cap dalt a la vorera, retallada
i se m’escapava. Això al principi de la marató tant me fot, però quan ja no vas del tot bé, per mi era una putada.
Passo pel qm30 encara a 4’09 de mitjana. Però no em faig cap tipus d’il.lusió. Ja cauran els ritmes. Ara els quilòmetres ja els faig al voltant de 4’15.
És entre el qm34 i el qm35 quan definitivament se’m fonen els ploms. És una passada. De sobte veig que realment no vaig. A sobre suma-li que entrem en un parc empresarial i per passar entre els edificis d’oficines (un era de LG) ens obsequien amb una rampa de 400m de pujada que a mi em fan molta pupa.
Qm35. L’objectiu ara ja és baixar de les 3 hores fent la millor marca possible. Faig quilòmetres entre 4’20 i 4’30 i algun fregant el 4’40. Començo a patir de veritat. Em costa córrer i tinc la sensació que caminant aniria més ràpid. Ja sé que són imaginacions meves i en cap moment se’m passa pel cap posar-me a caminar. Faig la meva tàctica de multiplicar per 5’ els quilòmetres que em falten per donar-me moral i veure que tinc el sub3h a l’abast. Ep, noto que ja no em pixo :rofl:
Els últims 3qms són eterns, fins a arribar al final d’una rampeta, passat el 41 on hi ha cartells cada 50m anunciant la distància que et falta fins a meta. A 200m del final els últims crits i ànims de la meva
Sílvia . Un gir i recta de meta. Apreto, bé, em sembla que apreto i corro, corro, esbufego i quan veig el rellotge em passa com a la mitja marató, em pensava que feia menys temps. Carallot de mi.
Al final, 2:58:25, fent la segona mitja 3’45 més lenta que la primera.
Com a dada deixo dit que de les 23 maratons que he fet (inclosa la del Médoc), en 17 he baixat de les 3 hores i, precisament a Milà, he fet la pitjor marca sub3h.
Però que collons, estic content, n’he acabat una altra, una altra sub3hores i ja estic pensant en la propera.
Quan et pengen la medalla per mi és el moment millor d’una marató.
Com em diu el meu amic i admirat
esrafiki :love:, que sempre em fa tocar de peus a terra en el tema de les maratons, si només en preparés una, em centrés en l’objectiu i el turisme el deixés per altres ocasions, segurament les marques serien millors.
Però no hi puc fer més. M’agrada fer maratons. M’agrada preparar-les. I amb una a l’any, no faig.
O sigui que el 22 de maig ens veiem a Copenhague i ahir a la nit, arribat de Milà i abans d’anar a dormir, vaig comprar els bitllets d’avió per anar a Frankfurt a fer la marató del 30 d’octubre.