Com que el meu llibre "
La volta al món en 80 maratons" és a punt de sortir, no crec que a l'editorial li sàpiga greu que us copiï aquí el capítol corresponent a la marató del Mont Saint Michel:
Nom oficial: Marathon de la Baie du Mont Saint-Michel. Lloc: Le Mont-Saint-Michel, Baixa Normandia, França. Coordenades: 48° 38’ N 01° 30’ W. Data: Últim diumenge de maig. Participants: De 3.500 a 4.000. Lloc web:
www.marathondumontsaintmichel.com
Any correguda: 2006.
387 quilòmetres al nord de la línia d’arribada de la marató del Medòc hi trobem la d’una de les més boniques del calendari mundial: la del Mont-Saint-Michel. La mundialment famosa abadia, de més de 1.000 anys d’història, és el decorat ideal per situar-hi l’arribada d’una marató. Declarat monument històric el 1862, el Mont-Saint-Michel forma part del Patrimoni Mundial de la Humanitat, i és un dels llocs més visitats de França.
Aquesta marató va néixer fa 20 anys, i els organitzadors sempre han tingut clar que s’havia d’aprofitar el reclam turístic de la zona i, sobretot, de l’arribada davant de l’abadia. Mai l’han “venut” com una prova esportiva i, de fet, en la mateixa presentació de la pàgina web deixen ben clar que aquest esdeveniment és ideal per fer una visita turística per tota la badia, per passar un inoblidable cap de setmana a la zona i per conèixer, és clar, l’abadia del Mont-Saint-Michel.
La marató comença a la població de Cancale, prop de la turística ciutat bretona de Sant-Maloù, i fins al quilòmetre 23 va sempre pel costat del mar. Després es fica una mica cap a l’interior, en direcció a la vila de Roz-sur Couesnon, per arribar al quilòmetre 40 a Beauvoir, i enfilar cap a l’abadia del Mont-Saint-Michel.
Jo la vaig córrer el 2006, en un moment especial per a mi, ja que sortia d’una lesió al bessó, que m’havia tingut uns mesos fora de la circulació i m’havia fastiguejat les maratons de Saint Louis i Boston. Vaig fer la inscripció 10 dies abans, i no tenia molt clar com respondria el bessó ni si seria capaç d’acabar la prova.
Aleshores la marató es feia en dissabte a la tarda, o sigui que el divendres ens vam presentar a Sant-Maloù, on hi havia la fira del corredor, per recollir el dorsal i presentar el certificat mèdic, obligatori en totes les maratons franceses. El dia de la cursa no sabia gaire com ho havia de fer. No estic acostumat a córrer maratons a la tarda. Vaig optar per dormir fins molt tard, saltar-me l’esmorzar i fer un dinar normal a l’horari francès, al voltant de la una, quatre hores abans de la marató. Després vam anar a fer un volt amb la Cristina per la interessant zona intra muros de Sant-Maloù i fins i tot vam pujar als remparts, la muralla que dóna la volta al nucli antic. Després, la Cristina em va deixar a Cancale i va marxar cap al primer punt de trobada que teníem previst. Jo em vaig situar a la sortida, al voltant de la llebre de les 4 hores, perquè tenia la intenció d’agafar-me la prova amb molta calma. La lesió estava curada, però només feia un mes que entrenava i, per tant, el meu estat de forma era fluixet, per dir-ho d’una manera suau. A més, em feia molt respecte córrer una marató a les 5 de la tarda. El sol es deixava veure i estàvem tots suant abans de sortir. Mal senyal… Em vaig acabar l’ampolla de sals minerals que portava, i vaig esperar el moment de la sortida. Vaig sentir el tret i aviat vaig poder començar a moure’m. Al cap de dos minuts i pocs segons passava la catifa de sortida. Em vaig posar a un ritme aproximat de 5:30, una mica preocupat pel tema de la hidratació. Vaig fer els primers 5 quilòmetres al costat d’un corredor disfressat d’Astèrix i fins al km 6 no vam trobar el primer avituallament. Per sort, vaig veure que donaven ampolles de mig litre, fet molt important tenint en compte la temperatura i la humitat. Devíem estar a uns 25 graus, i tots anàvem molls com peixos…
Al km 8, en el lloc exacte que havíem decidit el dia abans, m’esperava la Cristina. Em vaig aturar un momentet i, en reprendre la marxa, vaig començar a notar que no m’afectava tant la calor. Anàvem pel costat del mar i començava a bufar una brisa agradable, tot i que en cap moment vam baixar dels 20 graus. Bé, això del costat del mar és un dir, perquè la marea era baixa i la línia de l’aigua es veia almenys a un quilòmetre de distància.
M’anava animant perquè les sensacions eren bones, el bessó no es queixava i mantenia un ritme de 5:30, és a dir, per fer una mica menys de 4 hores. Al quilòmetre 19 vaig tornar a trobar la Cristina i em vaig hidratar i prendre un gel, cosa que es començava a posar de moda en aquella època. Vaig reprendre la marxa i vaig passar la mitja marató gairebé en dues hores justes: 1:59:50.
La marató continuava pel costat del mar i ara ja es veia, tot i la calitja, la inconfusible silueta del Mont-Saint-Michel, el nostre destí. Aquí la cursa deixava la línia de la costa per entrar cap a l’interior, i en el quilòmetre 30 em vaig aturar per tercera i última vegada a saludar la Cristina. Li vaig dir que, si no hi havia un daltabaix, baixaria de les quatre hores. Però, a partir del km 35, les cames em van començar a fallar. Afortunadament, però, no hi havia cap indici de problema al bessó lesionat. Era el típic mal de cames de quan es fa una marató amb falta d’entrenament.
Els quilòmetres em van començar a “caure” a 6 minuts. Baixar de les 4 hores ja no era possible, però això m’importava molt poc. L’únic que volia era arribar sense problemes. El Mont-Saint-Michel es veia cada vegada més gran i, quan vam agafar la carretera que hi porta, que encara no havia estat remodelada per evitar els efectes perjudicials de la marea, ja vaig veure que tenia la feina feta.
Passat el km 41 vaig entrar en un passadís d’espectadors impressionant. Molts familiars havien anat directament de Cancale a l’aparcament del Mont-Saint-Michel. La cridòria era impressionant. Vaig passar el km 42 per afrontar els 195 metres finals amb llàgrimes als ulls. Vaig veure la Cristina, que també estava emocionada. Em vaig permetre una aturada per fer-li un petó, abans de gaudir dels últims metres, sobre una catifa vermella, que per a mi simbolitzava el final d’un llarg calvari, que havia començat amb la lesió a la Mitja de Gavà tres mesos abans. No hauria pogut triar un millor escenari per deixar enrere aquest període de temps que se’m va fer etern… El temps real va ser de 4:05:39, o sigui que tampoc vaig perdre tant temps a la segona mitja.
Després de les fotos de rigor amb la medalla i el Mont-Saint Michel al fons, va començar una altra marató, aquesta inesperada. Vam trigar més de dues hores a sortir de l’aparcament del Mont-Saint Michel, i no vam arribar a l’hotel de Sant-Maloù fins a dos quarts d’una de la nit… Mai m’havia dutxat a aquesta hora després d’una marató, i tampoc mai abans havia experimentat la sensació de felicitat de tornar a creuar una línia d’arribada després d’una lesió.