sergio, jramon
Precioses cròniques. No estaré al nivell. Finalment jramon em vas haver de passar... jo vaig acabar amb 4h20'
Aquí va la meva:
”30”
Per a la Marató d’Atenes tenia un doble objectiu. El primer i més important, completar allí on tot va començar la meva trentena Marató (com dic sempre: 27 d’asfalt i 3 de muntanya). El segon provar el mètode Galloway.
Cal ara explicar una mica d’on ve això del mètode Galloway. Segons defineix aquest ex-corredor d’elit i entrenador, els que ja tenim una certa edat arribem molt perjudicats muscularment als darrers quilòmetres d’una Marató. Això ens fa baixar molt de rendiment a l’últim quart de cursa. El seu mètode proposa quelcom tan innovador com el que els que també competim per muntanya coneixem com el CaCo (que ve de Caminar-Córrer). En concret, Galloway diu que si durant els primers tres quarts de cursa alternem córrer amb caminar, les nostres cames estaran molt més fresques per tal d’afrontar el darrer quart. Ell proposa anar alternant 2 Milles de córrer amb 1’ de caminar i a partir dels 30 Km passar a córrer exclusivament. Aquest mètode ha estat seguit darrerament per alguns corredors catalans que me n’han parlat efusivament, especialment en Xavi Bonastre que n’ha tret un bon rendiment.
Com que darrerament em sento molt justet per poder mantenir els ritmes que voldria i, sobretot, poder-los mantenir una bona estona, Atenes em va semblar un bon moment per experimentar. La Marató d’ Atenes té un perfil que penso que la fan impossible per obtenir bones marques (és difícil de quantificar el “handicap per circuit” però alguns amics l’han quantificat en entre 5’ i 10’) i això fa que sigui un bon lloc per fer experiments sense pressió. Aquest mateix perfil crec que juga a favor d’aquest mètode: fins al quilòmetre 31 el recorregut és majoritàriament en pujada i els darrers 11 quilòmetres són tots amb pendent favorable.
D’aquesta manera el meu plantejament de cursa seria fer CaCo durant 30 quilòmetres, alternant 3 Km corrent (unes 2 Milles) amb 1’ caminant a bon ritme. A partir del quilòmetre 30 sempre corrent. Les setmanes anteriors havia assajat el mètode en un parell de tirades llargues i tenia molts dubtes sobre quin era el ritme que hauria de portar en les estones de córrer. Penso que hauria de ser una mica més ràpid que el ritme de Marató (que ara mateix tinc quantificat en 5’15”) per evitar que les estones de caminar perjudiquin molt la mitjana. Opto per sortir a 5’ i a veure que passa.
Com deia abans, Atenes no és una Marató fàcil. Segueix bàsicament el recorregut clàssic i autèntic de la primera Marató dels Jocs Olímpics del 1896: des del poble de Marató fins a l’estadi Panathinaiko d’Atenes. En aquella ocasió van ser uns 40 quilòmetres llargs. Ara el recorregut (l’olímpic del 2004) s’ajusta a la distància oficial de la Marató des dels Jocs Olímpics de Londres 1908. Aquesta peculiaritat fa que calgui anar de bon matí des del centre d’Atenes fins al punt de sortida. Quedem amb en sergio i la Mona a la plaça Syntagna a les 6.20 per agafar l’autobús i ens toca seure a la fila del darrera, que sempre era la més divertida a les excursions de l’escola. Allí anem xerrant de les nostres coses l’hora que dura el viatge, mentre per la megafonia de l’autocar es repeteix un mantra d’instruccions en grec i anglès. Això no ens evita de constatar que el recorregut es ple de pujades i baixades... de fet ja ho sabíem! Un cop a Marató, deixats al mig del no-res, em fa il·lusió retrobar-me amb en Bernat, corredor català resident a Suïssa que ve a fer la seva primera Marató. Bon lloc per començar! Li dono el consell del mestre Johan: “surt i gaudeix”. Abans de sortir, adverteixo als meus amics i coneguts (Mona, Meep, jramon, sergio, canyes, Pablo, Belenka, Bernat... i perdoneu si em deixo algú) que seguiré la doctrina de Galloway, que si em veuen aturat al quilòmetre 3 o 6 no han de patir per la meva salut.
Després de fer el jurament olímpic i amb uns minuts de retard, sortim amb la segona onada de la cursa. Som més de 17.000 corredors que fan d’aquesta, una de les grans Maratons. La sortida amb tanta gent sempre és un pèl complicada i aviat perdo de vista els companys. Els primers quilòmetres per carretera plana transcorren amb placidesa i aviat (Km.3) faig la primera parada: 1’ just. Passo el Km.5 a un ritme de 5’07” que em sembla prou correcte. A partir del Km.10 la cursa que transcorre per una mena d’autovia comença a pujar. La prova està molt ben organitzada: aigua cada 2.5 Km, avituallament més complert cada 5 Km, assistència sanitària cada quilòmetre i alguns punts d’animació millorables, però hi són. Públic en trobem als pobles que anem passant (Nea Makri, Rafina, Pikermi, Pallini) i més endavant als suburbis de la capital grega.
Potser tingueu especial interès en saber que tal em sentava el mètode Galloway. Anem a pams. Aturar-me i tornar a arrencar no em costava gaire. Ho comento perquè molts m’havíeu dit que em costaria molt fer aquest para-arrenca continu. Físicament em vaig anar sentint bé durant la primera mitja Marató però a partir del quilòmetre 25 estava realment molt trinxat. Per entendre’ns, la sensació de fatiga muscular i articular que tenia a aquelles alçades de la cursa, quan encara està tot per fer, era la que pertocava més al quilòmetre 35 que no al moment de cursa en que em trobava. Els que sou maratonians entendreu molt bé de que parlo. Calia seguir la meva evolució, però.
Al quilòmetre 28 faig una aturada no programada. Estic trinxat! Passo el 30.Última aturada planificada. Uns mil metres de pujada i tot baixada fins a l’estadi. Puc aguantar bé els primers quilòmetres de baixada però de seguida el ritme s’alenteix més enllà dels 6’/Km. La teoria era que aquí podria córrer a ritmes propers a 5’15” però les meves cames no m’ho permeten. Em fan mal les els turmells i els peus i començo a tenir rampes als bessons. I sobretot em sento molt fatigat articularment. Amb aquest panorama no em queda més remei que anar fent amb l’objectiu de recollir la 30a.
Van passant els quilòmetres i quan veig que ja estem baixant per Herodou Attikdu sé que falta molt poquet... No es pot descriure la sensació de veure davant teu la ferradura immensa de marbre del Panathinaiko, trepitjar ni que sigui per fer 100m la seva pista de tartan negre que imita el color de la cendra de l’estadi original i acabar creuant la línia d'arribada de la Marató original, la mateixa que va creuar fa més d'un segle Spiridon Louis.
Aquesta és la millor forma de celebrar aquestes 30 primeres Maratons. Et carrega d’energia i t’empeny a cap a nous reptes: Atenes és també la vuitena Marató olímpica que acabo i tot i que estic molt lluny d’assolir-les totes, el fet que la llista no s’ampliarà fins a l’any 2032 com a molt aviat dona més esperances.