CRÓNICA DE LA MEVA MARATÓ
Y va arribar el dia de la prova de foc. Mai m’havia presentat a una marató sense haver entrenat las darreres tres setmanes i amb la incertesa de no haver solucionat la lesió al tibial. Així que amb temps vaig al camp de futbol Sahara, darrera del Estadi Olímpic, on es poden deixar les bosses a sobre de la gespa. Desde aquí directe a la línia de sortida al carrer Mäntymäentie, ben aprop.
El circuit es de dues voltes: la primera de 25 kms i la segona, sobre el traçat de part la primera, de 17,195. La cursa comença al costat del mític Estadi Olímpic i davant de l’estàtua del gran Paavo Nurmi. Està molt influenciat pel mar i els parcs, discorrent al voltant de la ciutat i les seves platges, seguint la línia de la costa del Mar Bàltic, amb vistes a les seves petites illes verdes, per tornar al centre de la ciutat i acabar al interior del històric Estadi Olímpic.
El recorregut es bastant pla, trencat per els ponts, alguns amb un peculiar atractiu, que salten de illa en illa (els dos recorreguts passen per Kuusisaari, Lehtisaari, Kaskisaari Svedjeholmen i la mes gran Lauttasaari).
Jo vaig escalfar sense molèsties a la cama, però no em sentia gaire segur. De fet portava un mòbil, la targeta de transport i 20 euros, per si havia d’abandonar.
El clima era bo i el ambient de una marató petita (aquest any a la sortida érem 2.542 atletes), amb lo que només es va donar una sortida. Els calaixos no estàvem separats, però els corredors es situen voluntàriament en el calaix que correspon a cadascú. De fet la sortida va ser força fluida.
Just abans de les 15:00 comença la conta enrere en finés: “Viisi, neljä, kolme, kaksi, yksi ja nolla....” i sortim. Ajusto un ritme de 5:10 i a provar sort. Un corredor basc reconeix l’estelada que porto en el buf del cap i anem xerrant. Vaig pensar que així no pensaria en la lesió i, potser no apareixeria, però cap al km 5 començo a notar petites molèsties i li dic al company que vaig a afluixar. Així que ajusto a un ritme de 5:40 i sembla que va millor.
El avituallament va ser com tots els següents: una primera part de isotònica (amb un gust terrible) i una segona part d’aigua (sense gust, je je).
L’ambient de la cursa es força animat, tot i que no entenc el que em diuen, però per les expressions sembla força engrescador.
Jo penso en el km 15, on trobaré a la meva família i espero poder dir que acabaré la cursa, però cap el km 11 les molèsties es fan massa evidents. Tinc mal al peu i els bessons de la cama esquerra. Estic sortint ja de la darrera illa de la primera volta: Lauttasaari, del golf de Finlàndia, considerada la segona illa mes poblada de Finlàndia. Així que hi ha força gent animant, però tot i així he de caminar una estona per reduir el mal.
Torno a córrer a ritme de 6:00 fins arribar al km 13 que es on el circuit comença un tram de 9 kms que no es repetirà la segona volta. Entro en el passeig marítim de Merisatamaranta on trobo a la família. A la tornada els tornaré a veure en el mateix lloc, però serà el km 21 de mitja marató. Ja vaig a ritme de 6:20 i espero mantenir al menys aquest ritme.
A la volteta de 9 kms he d’anar parant de tant en tant per caminar fins caure el ritme (caminar-córrer) a 7:30. Torno a veure a la família i la dona em pregunta que si vaig be. Li dic clarament que no, però no vull deixar-ho i em dono com excusa que millor esperar al km 25, on torno a passar per la sortida i així puc recollir la meva bossa. He passat la mitja marató en 2 hores i 8 minuts.
Arribo al Estadi Olímpic del km 25 en 2 hores i 38 minuts, ja amb un ritme de 8:00. La cama només em fa mal quan corro i no estic gens cansat al anar “de passeig”. Així que penso en acabar aquells kilòmetres abans de les 6 hores per aconseguir la medalla i creuar la meta amb la meva estelada.
Vaig a per la segona volta, cada vegada mes lent. M’agafa un corredor que havia estat a la nostre associació. Ara no recordo el nom. Ell s’alegra de veure a un correcat a la cursa i anem corrent-caminat fins al km 29 que li dic que no es freni per mi.
Al kilòmetre 30 el ritme es de 9:00 i al 32 de 10:00, per lo que truco a la dona per telèfon per dir-li que acabaré però no amb menys de 5 hores. I així segueixo feliç, la veritat.
Al km 34 es compleixen les 4 hores. O sigui, les 19:00, quan comença un aiguat impressionant amb trons, llamps i vent. El fred de la “dutxa” em fa passar del ritme de 10:00 a un altre de 8:30. Desapareix el públic, ens enfonsem en riuades i cauen arbres (un a sobre de dos cotxes aparcats). Perquè us feu una idea, dies mes tard vàrem rebre aquest comunicat:
“Alguns corredors van patir la tempesta que ens va colpejar a les 7 p.m. El Director de la cursa va estar en estreta comunicació amb els serveis de rescat de la ciutat d'Hèlsinki i la policia durant tota la competició. La cancel·lació o la suspensió de la cursa no es van considerar una mesura adequada durant la cursa. Sembla que els corredors de marató són molt persistents, ja que la calor a l'inici de la carrera va provocar més abandonaments que la tempesta.”
Si no havia abandonat per la lesió, menys per la tempesta. Arribat a aquest punt caldria molt per fer que abandonés. Per sort l’aigua es va aturar en poc temps.
Vaig mantenir el ritme a 10:00 fins al km 41:00. A partir d’aquí em vaig deixar portar pels ànims del públic, que ja superades les 5 hores encara hi era. Trotant arribo al Estadi Olímpic, la dona em llença l’estelada i creuo meta eufòric en 5 hores i 21 minuts.
Els números son bastant il·lustratius:
Primera mitja en 2:08 i segona en 3:13.
Posició 1988 de 2542 començats de la general i 123 de 160 de la meva categoria.
No van abandonar gaires, perquè van creuar meta 2230 abans de tancar-la.
La medalla es la mes gruixuda que he tingut mai i ara encara penso que hi tornaria a fer-ho. Tot i els 4 dies d’anar coix de després.