A finals de l’octubre passat, una vegada acabada la marató de Frankfurt, vaig decidir que les maratons de tardor les havia d’aparcar. I no perquè Frankfurt no m’anés bé, no, més aviat perquè l’esforç que em suposava entrenar tot l’estiu no em compensava després. Portava ja moltes maratons de tardor amb resultats discrets degut principalment a que els entrenaments durant els mesos de juliol i agost cada vegada em costaven més. De totes maneres, resultats discrets però justos, el que valia, ni més ni menys.
Un dia, tot fent cerveses després d’entrenar a la Mar Bella, vaig començar a mirar maratons que coincidissin amb algun pont. La meva dona és mestra i les vacances són les que són i no hi ha la possibilitat de fer més dies de festa. Llavors sempre intento trobar maratons que caiguin en algun pont i no ens obliguin a marxar dissabte i tornar diumenge.
I vaig trobar Lisboa. Aquell dia també n’hi havia d’altres però o bé no em feien massa gràcia o bé, com és el cas d’Amsterdam, ja les havia fet. Em desdeia de tot el que havia dit de les maratons de tardor i ja m’hi posava de cap. Mirar vols, apartaments,... i aparcar, almenys un altre any, el fet de deixar d’entrenar maratons tot l’estiu.
Va passar la primavera amb la marató de Londres i ja tornava a ser a principis de juliol amb el pla de 15 setmanes al davant a punt per començar a preparar la 26a marató.
A la 2a setmana, a la cursa que organitza Allianz el divendres al vespre al circuit de Montmeló, vaig tenir una punxada molt forta a l’isquio i això va fer que almenys durant tres setmanes, les que estaria a Itàlia de vacances, només fes entrenaments respectant el volum però no la qualitat perquè no volia que s’agreugés l’assumpte.
No és fins a la 2a setmana d’agost quan començo a seguir fil per randa el pla maratonià que tenia previst. Ja faig les sèries que toquen, els canvis de ritmes, les pujades, tota la qualitat.
El mes d’agost se’m fa etern. A la platja a mi em costa molt entrenar. Ja comencem amb la cançó de cada any. Els ritmes no surten, el pes augmenta, però enguany, a diferència dels últims estius, els entrenaments, més bé o més malament, els vaig acabant tots.
Torno a Barcelona amb 7 setmanes encara per endavant i no em trobo tan malament com altres anys. El pes torna a baixar sense arribar mai als nivells esquelètics de Londres però que s’apropa molt al que tenia quan vaig fer la marca el 2012. I els entrenaments cada vegada surten més bé. Vaig complint amb el volum i, tot i que en algun entrenament les sensacions no són les millors i que una tirada de 30kms l’escurço 5kms a RM perquè no puc més, tinc clar que a Lisboa puc ser ambiciós, ni molt menys per apropar-me a la marca però si com per no anar a buscar “només” (prego que se m’entengui) el sub3h.
Em planto a Lisboa amb un entrenament de 15 setmanes amb una mitjana de 93kms setmanals i amb l’idea que el ritme que puc portar estarà entre 4’ i 4’05. Però com que he tingut alguns entrenaments que m’han tocat una mica la confiança miraré de ser, almenys al principi, un xic conservador i m’acostaré a la part alta de la forquilla (4’05).
El dijous arribem a Lisboa. Aquesta vegada hi som tots 4, la meva dona i els meus fills. És la primera marató a l’estranger que serem tots 4.
De l’aeroport anem directe a la fireta, no es pot dir de cap més manera, a buscar el dorsal. I després, i fins el diumenge al matí, anirem fent una mica de turisme per la ciutat però sense fer massa caminades ni excessos.
Durant la setmana anava mirant el temps que faria diumenge i tot apuntava que faria calor. I sí, calor impròpia d’un 15 d’octubre.
A les 6 del matí, dos amics i jo, agafem el tren a l’estació de Lisboa per anar a Cascais on hi ha la sortida. El termòmetre ja marca 22 graus. Per tant, com que estan clavant el temps, ja veig que correré la gran part de la marató amb més de 25 graus i, a l’arribada, si no arribem a 30, poc se’n faltarà.
El recorregut és tot per la vora del mar, arran de costa. Uns 6kms direcció a l’Atlàntic des de Cascais i la resta dels 36kms direcció Lisboa tornant a passar per Cascais. Hi ha zones que s’hi practica el surf, la qual cosa vol dir que és zona de vents. I, mala llet, el vent va en contra els darrers 36kms i a favor els primers 6. Genial.
Ja tenim calor i aire en contra. Ara ja només em faltaria que el recorregut no fos pla i ja ho tindríem tot. M’havien dit que era un recorregut força ràpid i que potser l’únic inconvenient és que hi havia alguna zona de llambordes. Al final, per mi, ni força ràpid (constants tobogans fins al km30) ni massa llamborda (només una zona prop del km14 i l’últim mig quilòmetre, que aquesta sí que em va fer pupeta).
Per acabar-ho d’adobar, tot i travessar diversos pobles, l’animació era escassíssima. Ja comptava que podia passar això al no ser una marató urbana però no comptava que em trobaria amb aquest espectacle tan desolador. Ni una punyetera rata tret d’algun grupet de música que estaven ells sols amb els instruments i la part final, dins de l’últim quilòmetre, del recorregut per Lisboa. Durant els 7kms que corres per dins de Lisboa em sobren dits del cos per comptar la gent que animava.
A les 8 en punt es dóna la sortida. Surto del davant mateix. Del tret de sortida a la catifa tardo 5”. El primer quilòmetre és tot en pujada i bastant dreta. Però és el primer quilòmetre. Una vegada a dalt, direcció a Cascais, tenim uns 5 quilòmetres amb perfil favorable i el vent de cul. Potser seria intel·ligent córrer un xic més ràpid que el ritme objectiu per aprofitar però tampoc les tinc totes. Una vegada passat el km6, mitja volta, perfil ascendent i aire en contra fins a Cascais ( i fins el final de la marató). Vaig molt sol durant uns 3kms i al final decideixo fer un esforç per anar en grup i protegir-me de l’aire. Els kms cauen però, ara ja sí dins d’un grupet, tinc la sensació que a 4’05, tant aviat, ja no vaig el còmode que hauria d’anar.
Deixant Cascais, km13, travessem una zona de llambordes, especialment difícil de córrer i és allà on, encara no sé per què, perdo el contacte amb el grup. Ja correré sol fins al final. A partir d’ara, exceptuant els darrers 5kms., tots els corredors que em trobaré és perquè m’estan avançant.
Passo el km15 amb mitjana de 4’03 però amb la certesa que això cada vegada anirà a pitjor. A vegades m’intentava animar pensant que potser tindria alguna revifada i podria anar a més, però tampoc em volia fer il·lusions. Els parcials són cada vegada pitjors.
Hi ha quilòmetres mal posats, uns quants, massa. Jo que faig lap a cada quilòmetre em descontrola una miqueta. La sort és que el quilòmetre mal posat de seguida es compensa amb el següent i la desviació amb prou feines es nota. El que ja va posar la cirereta al pastís va ser el km26 i el km27. Quan pensava que el 26 no l’havia vist, apareix gairebé tocant amb el 27. El 26 feia 1,64kms i vaig tardar 6’59. El 27, 389m, 1’36. Esperpèntic.
Passo la mitja en 1:26:21. Estic en els temps que havia previst, si bé és cert que en la part pitjor dels meus pronòstics, però clarament estic anant a menys a cada parcial. I em queda encara mitja marató. I continua fent aire en contra. I cada vegada fa més calor. I continuen les pujadetes i les baixadetes dels pebrots. I vaig sol com un mussol. I no m’anima ni el tato. I amb la sensació que tot el que pot passar a partir d’ara només pot empitjorar.
Decideixo oblidar-me del rellotge i de fer càlculs. Porto 25kms, la mitjana és de 4’07, i tal com em noto, no és conya, començo a patir per ser sub3h.
Cap al km29 deixem la carretera principal de la costa i baixem a córrer, previ pas per llambordes, un parell de quilòmetres per una zona que sembla un port sense barques. Terra de formigó, i a una banda la via del tren i a l’altra banda, el mar. Per acabar de fer l’espectacle més dantesc hi ha tot de nois i noies, bastant separats entre ells, onejant banderes de països (suposo que són els països dels inscrits). És bastant patètic. Gent esbarriada, que no li surt ni una paraula d’ànim, onejant banderes amb una poca gràcia. Imagineu la situació. I jo cada vegada pitjor de ritme. No puc córrer més ràpid.
Com que tan aviat he vist que no vaig com hauria d’anar i ja he donat la marató per perduda m’alleuja els pensaments. Cap al km30 sortim del lloc innombrable i tornem, torno millor dit perquè vaig sol, cap a la carretera principal que va cap a Lisboa. Em vaig entretenint mirant a l’horitzó el famós pont del 25 d’abril que està cap al km37 on hi passem per sota. Saber on està i veure’l de tan lluny no és que m’acabi d’ajudar massa, la veritat. Estic en aquell mode negatiu de “encara em queda X” i no en el mode dinamita “només em queda X”.
Cap al km35, ja dins de Lisboa s’arriba al barri de Belém. Podria dir que, sense risc d’equivocar-me, eren més colla al pessebre de Betlem que no pas aquí animant. Quin desastre, déu meu.
A partir del km30 i fins al final els quilòmetres ja cauen a 4’30 i fins i tot per sobre. La mitjana va pujant i s’apropa perillosament cap el 4’15. A falta de 10kms he calculat que si els faig a 4’30 fins al final baixaré de les 3h. Però els quilòmetres cada vegada cauen més lents i no les començo a tenir totes.
Passo per sota el pont del 25 d’abril, queden uns 5kms, i ara sí que començo a avançar algun corredor que ha petat o, malauradament, ha patit alguna molèstia física. I la mitjana que puja i que els càlculs cada vegada em collen més. Tinc clar que, com ja he comentat alguna vegada, si no baixo de tres hores, ni torno a Lisboa, ni intento fer sub3h a Madrid i envio el repte personal sub3h a prendre pel sac.
I el festival toca sostre quan, portant mitjana per fer 2:57, a falta d’uns 4kms, m’avança la llebre de les 3h. Fantàstic. Ja només em faltava això. I a més em passa com una bala. Ja sé que jo no vaig com un avió però a 4’35 tampoc es anar caminant.
Després de refer-me d’aquest xoc, miro de centrar-me en el que em queda i intentar, encara que segons els meus càlculs ho veig viable, baixar de les 3 hores. Compto que em mouré en les 2:58. Fins llavors havia baixat 19 vegades de 3 hores i en cap havia fet 2:59. I semblava que avui tampoc seria el dia.
Passat el km41, ara ja sí amb una mica, només una mica més de gent, entrem en un parc vora el mar que ens condueix a la plaça del Comerç que és on hi ha l’arribada. Tot el que queda ja és terra de llambordes. L’arribada és dins de la plaça però per accedir-hi l’has de vorejar tota corrent. Has de fer com una mena de U al revés.
Km42, lap, i de seguida veig la meva dona i els meus fills que m’animen amb força. Gairebé ja ho tinc però aquells 195m tinc la sensació que fan mig quilòmetre. Travesso l’Arc da Rua Augusta i entro a la Praça do Comércio on al bell mig hi ha l’arribada on hi lluïa un sol preciós i 31 graus.
2:59:15. Apurant com mai ho he aconseguit. Lluny de les meves expectatives i a un segon per quilòmetre de ser súper 3h. Estic destrossat i molt contrariat. Content per haver pogut acabar una altra marató per sota les 3 hores però molt fotut perquè creia que valia molt més amb l’entrenament que havia fet.
Amb un Calippo de taronja als dits i la medalla vaig a buscar la bossa i a trobar-me, en tenia més ganes que mai, amb la meva família. Necessitava abraçar-los, necessitava fer-los-hi petons. Caminava amb la sensació, que encara la tinc ara, que per primera vegada, i sense avisar ni abans ni durant la cursa, la marató havia estat injusta amb mi.
Després d’esperar i animar als dos amics que també feien la marató, que per cert van fer marca els dos, vaig viure el millor moment del dia: la cervesa i els WhatsApp. Dret a la vorera amb la medalla i la cervesa vaig començar a llegir-ho tot deixant-me pel final el grup que tenim amb els meus estimats diables. Vaig constatar que no havia sigut un dia gran mentre anava llegint, com imaginava. Vull dir gran per mi. No hi havia l’eufòria que hi havia a Londres. És el que passa quan vas tan aviat de més a menys. I si li sumes que l’aplicació anava horrorosament malament acaba d’explicar aquest ensopiment.
Com he dit en el post anterior no us recomano gens la marató. La ciutat, sí. I no és perquè no m’anés bé, eh? Hi ha coses que no tenen res a veure amb la cursa i m’ha desagradat molt.
Després de 26 maratons, 20 per sota de les 3h i 5 ( + el Médoc) per sobre, aquest abril m’inscriuré a Madrid per intentar tancar el cercle i fer, almenys alguna vegada, totes les maratons per sota de les 3h (i Madrid ja se m’ha resistit dos cops).
I la conclusió final i definitiva és que estaré temps a fer maratons a la tardor, almenys a l’octubre i gairebé tot el novembre. Deixo la porta oberta a Firenze.
Això sí, Visca la Marató sempre. Vagi bé o no tan bé.
Amunt i crits.