MARATÓ DE CHICAGO (13/10/2019)

Felicitats a tots, i esperem almenys 4 ratlles, per tal que al sopar correcat, tingueu opció a la millor crònica ...

Josep80, bravo, bravo i bravo. Olé tu !!!

A la resta, esteu molt en forma i grans resultats.

Fins aviat,

Marató de Chicago (13 d'Octubre de 2019)

Vam arribar a Chicago, estat d'Illinois, el divendres/11, dos dies abans de la cursa. Portàvem més de dues setmanes voltant pels estats veïns d'Indiana i Ohio, i enrere quedaven més de 3000 quilòmetres al volant, dues Mitges maratons, dues samarretes més de la NBA per la colecció (Indiana Pacers i Cleveland Cavalliers) i un cansament acumulat no massa recomanable per la marató. Això sí, amb el canvi d'horari completament assimilat.
El divendres va ser un dia molt lleix, especialment al matí. Vam conduir tot el camí amb pluja, i en arribar a Chicago a mig matí, es va intensificar la pluja. Gran tap circulatori a tot el cordó de Chicago, abans no vam poder arribar a l'aeroport de O'Hare, on havíem de tornar el cotxe de lloguer.
Des l'aeroport de O'Hare, ben comunicat amb el downtown de la ciutat, vam agafar el metro/CTA, línia blava, 5$/persona, per anar cap a l'hotel. Havíem agafat un hotel fora del centre, tant per tranquil·litat com per preu, això sí, ben comunicat, a la localitat/veïnat de Harlem, en un dels extrems de la línia verda del metro/CTA. Ja ens havíem “patejat” Chicago feia cinc anys, més o menys ens la coneixíem, i aquest cop vam optar per centrar-nos en la marató, i deixar de banda recorreguts i visites turístiques.

Després de més d'una hora de metro, d'un canvi de línia en el loop de Chicago (blava a verda), i de 30 parades d'estació, vam arribar a Harlem. Barri encantador, tranquil, residencial, de classe benestant. Comerços i restauració. Immillorable.
L'hotel, a 3 minuts caminant des de l'estació.
Per la tarda, un cop dinats i descansats, volíem anar a la fira del corredor. No havíem pogut anar-hi a les 13h, hora a la que ens havien convocat als que a Chicago aspiràvem a assolir la sisena i darrera Major, (per fer “networking” i foto de grup), però volíem enllestir el tema Fira el mateix divendres, com acostumo fer a totes les maratons.
No va ser així aquest cop. Encara que seguia plovent, la pluja ja era poca, i semblava que havia d'escampar. Peró ens va fer mandra, ho vam deixar pel dia següent, i ens vam quedar pel barri.

Dissabte solejat, molt fred i ventós. Uns 5ºC a les 8h del matí, amb vents d'uns 35-40kmh. En 30 minuts de metro ens vàrem plantar a la parada de McCormick Place, a 10 minuts caminant de la Fira del Corredor. Eren les 9h, acabaven d'obrir la fira, i riuades de gent s'apropaven per tots costats. I un cop dins el pavelló, tot quasi bé perfecte. Una organització increïble. Malgrat la gran quantitat de gent, i els controls de seguretat i d'accés, en cap moment vam tenir la sensació d'haver de fer cues, tot el contrari. Quan t'identificaven llegint el codi QR que havies d'ensenyar en el mòbil o bé portar imprès, t'enviaven a una de les n taules que hi havia per recollir el dorsal, on ja t'esperaven amb la teva documentació per la cursa. Tant el meu sobre, amb tot dins, com el mateix dorsal, portaven un adhesiu amb un codi QR addicional d'Abbot World Marathon Majors, per poder-me identificar informàticament a l'arribada de la cursa i donar-me les 6-star. A més dins el sobre hi havia un dorsal addicional, per si te'l volies penjar a l'esquena, i que posava “Cheer me on – I'm going for my sixth star Today”, per encoratjar a la gent a que t'animés d'una manera especial.
Tot seguit, després de recollir el sobre amb la documentació, vam accedir a la zona d'exposició, molt gran, molt ampla, on al fons, en un apartat especial, recollies la samarreta. Havia demanat una talla M – les talles americanes són molt grans – i aquesta vegada m'anava massa justa. Mai ho entendré. No vaig tenir massa problemes per anar a un altre taulell, destinat als canvis de talla, i poder canviar una M per una L, encara que tot i quedar tot el dissabte per endavant, les L quasi ja s'havien acabat.
Molts estands, com per passar-si tot el matí. Força material de marxandatge, informació per avorrir, roba, sabatilles, productes energètics, begudes, body care, publicitat altres curses, i Nike amb un super estand. També Abbot tenia una gran superfície, amb molts voluntaris, i allà em vaig identificar per parlar amb ells i confirmar les instruccions que havia de seguir a l'arribada a meta, el dia següent.
Quan ens en vàrem adonar, ja eren quasi les 11h, havíem passat allí dins un parell d'hores, i encara havíem d'anar a Grant Park, abans de dinar, i reconèixer sobre el terreny tota l'àrea de sortida i arribada de la cursa, accessos, punts de trobada, etc...
Moltíssima gent entrant al pavelló, quan vàrem sortir. La passejada fins a Grant Park va ser agradable, encara que, a estones, el vent va bufar de valent. I un cop a Grant Park, ja hi havia molts operaris amunt i avall, capficats en el muntatge de les infraestructures que havien d'estar llestes pel dia següent. El mateix dissabte, de bon matí, havia tingut lloc una cursa de 5 quilòmetres com a tast, i ens va semblar veure que part del muntatge ja havia estat emprat per aquesta primera cursa.
Quantitat ingent de tanques, que havien de servir per canalitzar els controls d'accessos i seguretat previstos per la marató. Vam reconèixer la zona on hi hauria els punts de trobada, que coincidia amb la posició de part dels calaixos de sortida, entre ells el G, que era el corral des del qual jo hauria de sortir, indicat en el dorsal. Tota la zona, propera a la font, destinada a la custòdia de les bosses dels corredors. La porta d'entrada que m'havia estat assignada per entrar al recinte, i que venia indicada en la part inferior del propi dorsal (Gate 2-Van Buren), i especialment la cruïlla de Columbus Dr amb Balbo Ave, que és on hi hauria la tenda d'Abbot, i on m'esperarien per penjar-me la Six-Star.
De tornada cap a l'hotel vam cronometrar el temps des de la Gate 2 fins la porta de l'hotel, de cara a fer càlculs d'horari pel dia següent. Uns 45 minuts més tard vam arribar a l'hotel, incloent-hi 14 parades de metro. Eren quasi les 14h, i se'ns havia fet tard per intentar dinar a qualsevol lloc que no fos pels voltants.
La tarda va ser moooolt tranquil·la, com qualsevol tarda pre-marató. Dins l'hotel, descansant, vaig aprofitar per llegir les cròniques de 2016 d'en Kilometer i d'en Gorka. Molt útils, atès que vaig poder visualitzar perfectament, a través de la lectura, totes les parts del circuït, i així intentar evitar sorpreses durant la cursa. Mai no entendré com hi ha companys que sou capaços de descriure, amb pels i senyals, i revolt per revolt, per on heu anat passant durant la cursa. Jo en soc incapaç. Prou feina tinc per anar controlant quants quilòmetres queden per acabar.
I, arribat el diumenge, quasi tot va anar sortint segons el previst. El meu calaix G sortia a les 8:00, a la segona de les tres tongades, i 30 minuts més tard que la primera.
En la documentació havia llegit que per corredors amb sortida 8h, el “suggested time” per arribar a la Gate 2 era les 6h, tancant corrals a les 7:45h. Ho vaig considerar un “acudit”, francament, com suposo que la majoria de la gent. Vam agafar el metro a les 6:10 i estàvem a la Gate 2 a les 7h. Molta gent, i llargues cues en el control d'accés. No podies passar una serie d'objectes, entre ells ampolles amb líquids. Aquí ens vam acomiadar la Tere i jo, ella m'esperaria a la lletra M de Columbus Dr, un cop acabada la cursa. Vaig estar voltant una mica, i ajustant darrers detalls, abans no vaig entrar al corral. Cordons ben lligats, disposició dels gels, últim riuet. Portava al damunt una suadora, amb caputxa i tot, que havia comprat la darrera setmana en un Walmart per 10$, per poder-la llançar just abans de començar a córrer. Al sortir de Barcelona, 3 setmanes abans, no havia previst que fes tan fred, i només havia agafat roba lleugereta per llençar. Semblava increïble que 8-10 dies abans haguéssim arribat a 36ºC a Ohio, i que aquell diumenge estiguéssim a 5-7ºC, i jo tremolant tot i portar la suadora al damunt. També portava uns guants que havia comprat el dia anterior a la fira, 2 parells 3$, es van vendre com xurros...
Dins al corral G no vaig veure cap cara coneguda, seriem uns 5000 corredors per corral, vaig calcular. (45000 corredors, amb 3 sortides, 7:30-8:00-8:30, i amb 3 corrals amb sortida a les 8:00 (F,G,H).
A les 7:30, i després de que es cantés a cappella, pels altaveus, l'himne ianqui, van començar a sortir participants en les categories elit, cadira de rodes, atletes discapacitats i American Development, i corrals A,B,C,D i E). Tot seguit els corral F i G vam avançar posicions cap la línia de sortida, per Columbus Dr, passant pel costat del corral H, en un carrer lateral, que en la segona tongada sortiria el darrer. I en uns moments, i després d'haver llençat la suadora en un lateral, ja estava corrent.
Vaig intentar, mentalment, i des d'un bon principi, anar fent un “matching” entre els carrers i trams pels que anava passant i el mapa de la cursa que intentava visualitzar interiorment. Va ser inútil. Al cap d'una estona ja no tenia clares les referències, i ho vaig deixar córrer.
Milles molt ben indicades, i també els quilòmetres. Encara que, en aquestes alçades, tinc perfectament clars els ritmes en milles, sempre son més “naturals” pels llatins els càlculs en quilòmetres, i per tant vaig passar a controlar els temps cada 5km, que és el que acostumo a fer a les maratons. Estaven previstos 20 punts d'avituallament en tota la cursa, repartits de forma homogènia, amb separacions quasi bé constants, amb algun desajust. Així doncs, vaig calcular, un avituallament cada 2-2'5km, depenent del cas. Tots els avituallaments als dos costats del carrer, avituallaments molt, molt llargs, primer beguda isotònica/Gatorade, després aigua, i sòlids quan tocava. Els avituallaments eren tan llargs, i als dos costats, que era francament còmode poder avituallar-se a cada punt. Molts, molts voluntaris, fent bé la feina, tant amb la quantitat de líquid servida, com en la forma d'oferir el got. I tots ells i elles animant i cridant de valent.
Tenia previst anar fent els avituallaments en tres blocs, de forma seqüencial, primer aigua, segon Gatorade, tercer gel+aigua. I a cada avituallament aprofitar per caminar uns segons (20''-30'' en el cas de líquids, 45''-60'' en el cas de que toqués gel). I cada 45', més o menys, un glop de Recuperati-on que portava al damunt.
Com ja havia comentat, pensava estar en condicions per fer sub 4h, però des d'abans de la cursa ja hi vaig renunciar. Volia prioritzar el gaudir de la cursa, i no estar pendent del crono. Per això el fet de cedir uns segons, caminant, a cada avituallament. Tot i així, si no arriba a ser per un “contratemps” en la milla 17, igual ho hagués intentat en els darrers quilòmetres.

28'35'' pel tram 0-5km, 28'57'' pel tram 5-10km, 28'34'' pel tram 10-15km, 28'12'' pel tram 15-20km, passant la mitja en 2h00'43'', i 29'04'' pel tram 20-25km. Bastant regular, dins el que cap, i amb opcions, no buscades, de poder intentar un sub 4h si els parcials més o menys es mantenien, atès que conec perfectament el meu repartiment de forces en una marató, de caire absolutament conservador, i per tant els meus darrers 3 quilòmetres sempre son els més ràpids, també influït per l'efecte d'estar “ensumant” la meta.
El cas és que just passat el cartell on marcava la milla 17 (entre els quilòmetres 27 i 28), el soli de la cama dreta em va donar un parell d'estrebades força alarmants. Em vaig amoïnar, per dir-ho suaument. Quedava molta cursa per endavant. Vaig caminar uns metres, coneixia aquelles sensacions en els solis, i aquelles molèsties ja no marxarien en tota la cursa. La meva única opció va quedar definida clarament: seguir corrent, més lent, i amb una petjada dreta diferent, per intentar que la imminent contractura no s'acabés materialitzant.
Els següents parcials parlen per sí mateixos: 32'38'' pel tram 25-30km, 32'49'' pel tram 30-35km, 33'30'' pel tram 35-40km.
Durant la cursa, molta, moltíssima animació. Pràcticament a tots els trams de la cursa. I un exèrcit de voluntaris. El vent va bufar a estones, i en alguns trams on no anàvem protegits, molestava força. La temperatura quasi bé perfecte, no crec que passéssim dels 10ºC.
Corrent amb un estil molt forçat des de la milla 17, vaig implicar de forma diferent tota la musculatura del tren inferior, i això em va desgastar encara més. Però ja sabeu, en els darrers quilòmetres ja es comença a olorar la meta, i a mi m'estava esperant una six-star medal.
Vaig recordar cóm en Kilometer explicava, en la seva crònica, el darrer tram per Michigan Avenue, els cartells de falten 800m, falten 600m, cantonada amb Roosevelt, i la famosa milla 26, després una rampa de 200 metres, i tot seguit Columbus Av amb la línia de meta. Això em va donar “ales”, i em vaig animar. Potser massa. Tant és així que en el cartell de 800m, veient ja el revol amb Roosevelt, l'isquio dret em va donar una estirada tan brusca que quasi vaig a terra, sort que anava junt a un dels laterals i que em vaig poder agafar a una tanca. El crit de dolor va ser prou fort com perquè s'acostessin ràpidament un parell de voluntaries, per auxiliar-me. Però, agraint-les l'intent, les vaig dir que faltant només 800 metres, jo arribava encara que fos arrossegant-me. En veure el meu dorsal posterior, d'aspirant a 6-star, em van encoratjar. De fet, especialment els darrers quilòmetres, em van animar força vegades al veure el dorsal. I al llarg de la cursa, vaig coincidir amb una corredora i un corredor que també el portaven.
Vaig caminar uns metres, i tornar a córrer amb totes les precaucions del Mon. Revolt i Milla 26, amb la pujadeta promesa i el vent bufant. Em van sortir ales, literalment, i no sé si corrent de forma massa ortodoxa, vaig acabar el darrers 200 metres saludant a la gent, i gaudint per haver assolit el repte. El darrer parcial km40-Meta amb 14'40'', ho diu tot. Crono final de 4h16'54'', posició 21384 de 45838 en la general, i posició 320 de 854 en la categoria M60-65.
Finishers: 24559 homes i 21279 dones.
Guanyador cat. homes el kenyà Lawrence Cherono, amb 2h05'45'', a 1'' del segon classificat, i a 3'' del tercer.
I guanyadora cat. dones la kenyana Brigid Kosgei, amb 2h14'04'', amb nou rècord del Mon, a quasi 7 minuts de la segona classificada, i amb polèmica per veure si el registre és homologat, pel tema de les sabatilles.
La resta ja la sabeu. Desprès dels avituallaments d'arribada, i de rebre la medalla de la marató, i caminant cada vegada més coix, vaig acabar arribant a la carpa d'Abbot. Perfectament identificats, colors blaus a la carpa i a les samarretes de tots els seus voluntaris, estaven expectants per anar rebent els aspirants que, com jo, ens hi acostàvem. Quan em van veure ràpidament van començar a cridar, i al acostar-me, em van llegir el codi QR que portava en el dorsal, per identificar-me, i seguir el protocol. Em van penjar al coll la 6-star medal, i em van fer unes quantes fotos, amb tota mena de felicitacions.
I no veieu l'orgullós que vaig caminar la resta de metres – se'm van fer eterns - abans no vaig arribar al punt de trobada amb parents i amics, lletra M. Tothom em felicitava i es volia fer fotos amb mi, un cop reconeixien la 6-star.
De fet, tant el canal Instagram de la marató de Chicago, como el de Facebook, com Twitter, han penjat la meva foto, entre els 159 corredors i corredores que el diumenge vam assolir la 6-star medal.

Abans, mentre fèiem una mica de cua per sortir de la zona de corredors, un altre corredor, austríac,
em va preguntar que, després d'haver corregut les sis Majors, amb quina de les sis em quedava com a millor vivència. En pocs instants, vaig intentar sintetitzar mentalment les 6 aventures (en realitat 8, atès que he corregut 3 vegades la marató de Nova York), per contestar-li, o contestar-me a mi mateix, amb quina em quedava. Li vaig contestar que era una resposta molt difícil, cadascuna de les 6 havia tingut les seves peculiaritats.

La primera vegada que vaig córrer a Nova York (edició 2005) feia tan sols un any que m'havia estrenat com a maratonià, a Barcelona, i era la meva tercera marató. Aquella experiència em va descobrir un Mon, allò va ser extraordinari, com a vivència. Les altres dues edicions ja no van ser el mateix (2010 i 2015), ja havia tingut moltes altres emocions fortes, i l'enamorament amb Nova York ja no va ser el mateix. Sens dubte, el recorregut més dur dels sis, on probablement hi hagi més gent entre el public, i on la gent crida de forma més “heavy”.

Tokyo (edició 2011) va ser increïble. Es van sumar les ganes de córrer en una marató diferent, amb l'atractiu d'aquell país. Hi vaig anar amb l'Arcadi (Arcadi42), i allà vam conèixer a la Mariona (Mona), i vam tenir el privilegi de viure en primera persona el naixement com a maratoniana d'una crack. Un país que em va encisar, i al qual hi tornaré, sens dubte. Va ser una marató ràpida, en un dia molt fred i solejat. Moltíssima gent al carrer animant, majoritàriament dones (deu ser un tema cultural), i amb uns registres de veu molt aguts. Al Japó vaig comprovar que calia anar molt en compte quan corres una cursa allà. Els corredors es creuen per davant amb tota tranquil·litat, total per fer-se fotos en la majoria d'ocasions, i et poden fer caure molt fàcilment.

Què dir de Berlín (edició 2012), ciutat preciosa. Circuït ràpid, molta gent als carrers (menys que a Londres). L'experiència va ser molt bona, vam anar plegats amb la Mariona (Mona) l'Amadeu (AmadeuD), en David, i un parell més de correcats. L'arribada va ser magnífica i em van fer una fantàstica foto, estelada a l'aire, que encara tinc, 7 anys després, com a fons d'escriptori a l'ordinador. I la primera vegada que vaig veure (desprès ho he tornat a veure en un parell més d'ocasions en altres llocs) com eren capaços, des de l'organització, de gestionar creuament de vianants pel mig de la cursa, sense fer cap tall, i sense interrompre el pas de corredors (just abans de l'arribada i de passar per sota de la porta de Brandenburg)

Londres (edició 2015) em va sorprende, agradablement. No hagués pensat mai que en ambient es pogués igualar mai a Nova York, i als meus ulls, ho va conseguir. Circuït molt ràpid, amb la gent molt al damunt, molta gent i molta cridòria. Si més no, guardo un mal record de tota l'estona abans de la cursa, al ras, aguantant la pluja i tremolant durant més d'una hora. I una llàstima que només puguis optar d'anar-hi per agència, si no tens uns cronos acreditats de crack. (ah, cert, oblidava que hi ha una lottery ...)

Sens dubte Boston (edició 2018) va ser la pitjor experiència de les 6, de fet crec que va ser la pitjor experiència que he tingut mai com a corredor, la climatologia va convertir una aventura desitjada i somiada, en un malson que no s'acabava mai, en tots els seus episodis, des de la sortida de l'hotel, fins a la tornada al mateix hotel. Em va saber molt de greu, no vaig gaudir gens, no vaig assaborir cap dels bons plats i experiències que té Boston.

I finalment Chicago (edició 2019), amb un corredor bastant més experimentat que aquell de Nova York 2005, i amb tota la maquinària una mica més atrotinada. De Chicago ja ho he dit tot a la crònica, me'n emporto un bon record, per tot plegat.
Ha estat una llàstima no haver pogut coincidir amb cap dels companys i companyes que també van anar a córrer en aquesta 42ena edició de la marató de Chicago. Enhorabona a tots i a totes.

I pel que fa a mi, amb aquest repte tancat, poso el nombre de maratons acabades a 35, i el proper repte per tancar hauria de ser l'any vinent a Beijing, per completar les 23 de 23 maratons olímpiques. Ja veurem...

Felicitats Josep80!!!

Gran crònica i millor resum del que es haver corregut les sis Majors
Ficant-me on no em demanen crec que clarament de les sis et quedes amb Nova York i que tens pendent tornar a Boston


Salut!
Jordi

Moltíssimes felicitats Josep!!

Dius del Kilo i el Gorka però tu no et deixes detalls del viatge en general que, personalment, també em fan gaudir molt de les teves cròniques! Sabia la col·lecció de mitges i majors però no de les samarretes NBA, un dels molts detalls xulos de la teva crònica.

Quina sort poder haver aconseguit la six stars, ara a pel repte olímpic... i a per les dues noves majors que Abbot afegirà. Per mi les 6 que has fet sempre seran LES MAJORS, no crec que cap de les dues que entraran noves tinguin els alicients que ens has resumit de cada una de les 6 actuals sinó un moviment més comercial.

El cap de setmana passat també vaig participar en una cursa en milles i em vaig fotre un embolic important, per sort seguia un pacemaker expert (ha llebrejat en diferents majors) i anava clavant els parcials kilomètrics que em deia el garmin a més d'ell anar cantant la diferència de segons en cada milla, Jorfer i ManoloM style!

La teva crònica m'ha fet recordar la meva única major i darrera marató, a l'abril a Boston i atmbé amb dos companys de viatge teus en aquest camí de majors: la Mona i l'amic. Va ser una passada i lamento moltíssim que tu no la podessis gaudir ni que jo fes gaudir el Rafa l'any passat on també va patir problemes més o menys a l'alçada com tu en aquesta. Però em consta que d'aquesta l'ha gaudit com cal!!

Trobo impresionant el savoir faire que tens, malgrat els evidents problemes físics durant la marató (i la pallissa prèvia que portaves entre mitges i cotxe!) de reprogramar-ho tot per tal d'arribar a meta amb tant poc marge de diferència respecte el previst. I, parlant del crono, em sembla curiós que hagis quedat entre el 50% primer dels finishers i que pràcticament hi hagi paritat entre dones i homes Ja em va donar la sensació a Boston que hi havia moooolta dona (sense comptar les noies del km20!) però no sóc de repassar números finals i desconec totalment qualsevol dada dels finishers. Suposo que estic massa acostumat a que ho faci el Dabit al seu blogmaldito amb les maratons que ens envolten i que son la majoria que faig.

Enhorabona de nou per les majors, per haver acabat una marató més (de nombre rodó, 35 fa goig!), per tenir dues mitges americanes més al sarró i també les dues samarretes!!

Molt bona la crònica Josep80 i felicitats pel "medalló" de les sis grans.
Una abraçada company.

Hola Nois ¡¡¡

I tant que varem acabar ¡¡¡ Alguns ja ho sabeu, pero porto mes de un any lessionat, i que m'ha impedit entrenar per aquesta marató. els meus plans era poder començar a trotar abans del estiu, per a tal de poder fer una marató lenta, pero sense patir excesivament, i no va poder ser.

He començat a entrenar a primers de setembre, despres de estar sense correr, desde principis de desembre del any passat, aixi que m'he pressentat a la linea de sortida de la Marató de Chicago, amb poc mes de 100 km a les cames . Pero com ja teniem el avio, i la inscripcio pagada, dons a correr tocava ¡¡

Mes o menys, vaig aguantar "dignament" fins al km 30, pero del 30 a 42, va ser un calvari, no es bona idea aixo de "correr" una marató sense entrenar. Pero be, molt satisfet per poderla acabar, per tenir la medalla, i donar-l'hi las gracies al Alba per venir amb mi tota la marató (se'ns ella, hagues estat dificil), i se, que ella pateix molt anant tant lenta, se l'hi sobrecarregen les cames, pero va aguantarme tota la estona, aquesta noia val un imperi ¡¡

De la resta, dons nomes dir que es una Marató Meravellosa, varem flipar amb tanta animacio per tot arreu ¡¡¡ i despres, duran el turisteo, amb la gent de chicago en general, que son superamables ¡¡

Marato per fer i per repetir ¡¡ Ah ¡¡ i molt content de veure al JRamon ¡¡

David C quin gran mèrit té fer-la en condicions normals doncs no vull pensar lesionat.
Esperem que et recuperis aviat i puguis participar en moltes més maratons en bones condicions que, segur que gaudiràs més.

Ànims i endavant.

Felicitats David C, espero que la recuperació sigui lleu i gaudeixis ràpid de noves experiències i/o maratons


Salut!
Jordi

Josep80
Gran crònica company! Enhorabona per les sis estrelles.
I ara què? Bé, em sembla que tens algun detallet pendent de la col·lecció olímpica.

David C.
Enhorabona! Però sobretot moltes felicitats pel retorn.

josep80, gran crònica!!!

Enhorabona per haver-ho aconseguit... malgrat tots el obstacles i la segona mitja marató mig coix.
Es una molt bona idea això del dorsal addicional, per si te'l volies penjar a l'esquena, i que posava “Cheer me on – I'm going for my sixth star Today”, per encoratjar a la gent a que t'animés d'una manera especial.
Segur que això t'haurà motivat encara més.

David C., entrenaments per la marató estan molt sobrevalorats, oi?
Ets un fenomen, com la teva Alba, fer una marató amb només 100K a les cames!!

Application Received!
Hi Jordi,
Thank you for completing an application for a non-guaranteed entry into the 2020 Bank of America Chicago Marathon.
..

Salut!
Jordi

A mi em toca fer la inscripció el proper dilluns

Josep, gran crónica.

David, la meva enhorabona per ser tant lluitador i a l'Alba per estimar-te tant.

Ara la meva. M'ha sortit en castellà

Desde mi punto de vista, la magia de un maratón está en uno mismo: en la ilusión, en los entrenos que la acompañan, en las personas que nos rodean durante los 42,195 kms, presentes o no, conocidas o desconocidas. La maratón de Chicago, conocida como Bank of America Chicago Marathon, del año 2019 tenía esta magia para mí. Era la tercera de las seis World Marathon Majors que quería completar. Un reto autoimpuesto para dar un sentido a mis próximas maratones. Por otro lado, era la culminación de un entreno casi en solitario de 16 semanas. Además me acompañaba toda mi familia en el viaje, haciendo verdaderos esfuerzos para poder acudir, dadas las fechas. Mi agradecimiento a los cuatro desde estas líneas.

La feria del corredor no era la de Nueva York, pero suficiente para la recogida de dorsal y comprar cuatro cosas a precio desorbitado. Incluso me permitieron fácilmente cambiar mi dorsal por otro en el corral donde estaba mi amigo Rafa (Amic).

El día de la carrera me planté a las 6:30 en Grant Park. La salida de mi corral era a las 7:30 de la mañana. Yo suelo llegar una hora y media antes, pero Rafa me advirtió que podía pasar mucho frío. Las temperaturas en Chicago oscilaban entre 3 y 12 grados centígrados (15 grados menos que en Catalunya). Así que, como no tenía que prever tiempo para recoger el dorsal ni para aparcar el coche, ya que iba en metro, decidí presentarme solo con una hora antes. No me sobró mucho tiempo porque la entrada a Grant Park estaba colapsada por los controles de seguridad. Tardé 15 minutos en conseguir entrar. Rafa, que vino más ajustado de tiempo, necesitó 25 minutos para entrar. Tuve el tiempo justo para localizar la zona de guardabolsas, cambiarme, dejar la bolsa y mear. A las 7:20 estaba en el corral buscando a Rafa. Me quedé cerca de la entrada ojeando para ver si entre la piña de corredores veía a Rafa, pero imposible. Decidí quedarme quieto y concentrarme en la salida junto a más de 45.000 participantes de más de 100 países y de cada uno de los 50 estados Norteamericanos. Una carrera a través de 29 vecindarios de la ciudad. Corríamos los 42 kms y 195 metros precisamente el año 42 de esta carrera, que comienza y termina en Grant Park.

Dieron la salida algo más tarde de las 7:30, pero no conseguí traspasar la línea de salida hasta las 7:45 con muy buenas sensaciones y ánimo. Muchos corredores lanzaban sobre las vallas prendas de ropa que habían utilizado para protegerse del frio. Al mismo tiempo otros corredores meaban sobre estas prendas. Nunca había visto semejante guarrada, teniendo en cuenta que la organización tiene instalados váteres portátiles bien indicados en numerosos puntos del recorrido.

En el km 2 me di cuenta que el Garmin no me marcaba bien los kms porque saltaba antes de tiempo ya que medía de más. Recordé que en mis paseos por la ciudad el navegador no me situaba correctamente. No sé si por influencia de los edificios o alguna interferencia, pero tuve que marcar los kms manualmente, sobretodo en la parte norte del trazado (hasta la milla 16).

A pesar de no tener información exacta del ritmo que llevaba, al marcar los kms veía que mantenía unos 5 min/km bastante constantes. Cruzamos el rio Chicago en su tramo final, tras la unión del brazo norte y sur del rio, por el puente William P. Fahey, donde habían puesto una alfombra roja que se me antojó una muestra de glamour.

Más adelante dejamos a la derecha el Navy Pier, un parque de atracciones, y seguimos hasta Grand Ave. Dimos media vuelta para repetir el cruce del rio Chicago esta vez por el Puente Bataan-Corregidor Memorial. También habían instalado la alfombra roja en el lado derecho y yo crucé por el izquierdo. Para mi disgusto comprobé que esa muestra de glamour era más bien una precaución para posibles torceduras. La alfombra tapaba las rejillas que hay en el puente para reducir el efecto de la nieve. Es muy molesto correr sin alfombra.

En el Boulevard Jackson, en la milla 2, encontré por primera vez a mi familia. Sabía que hasta pasada la media maratón, en concreto en la milla 14, no los volvería a ver, así que nos saludamos con choques de manos y seguí adelante.

Volvimos a tomar dirección norte otra vez, con lo que volvimos a cruzar el rio Chicago una tercera vez. Esta vez busqué la alfombra roja.

Las condiciones eran muy buenas: Baja temperatura, algo nublado y casi sin el viento que caracteriza a la también llamada ciudad del viento. Por ello el nivel de alerta que marcaban las banderas era el más bajo: el verde. Si fuera amarillo, sería precaución. Rojo sería de alerta a las indicaciones y negro es la cancelación. Durante toda la carrera se puede ver este código de colores en banderas o en motos que lo muestran. Pero siempre fue verde.

Me puse en modo automático en dirección norte hasta el km 11, donde daríamos la vuelta en Sheridan Road para volver sobre nuestros pasos y volver a cruzar el mismo rio una cuarta vez, pero por otro puente. Ninguno de estos puentes representa un desnivel pronunciado que pueda alterar el ritmo apreciablemente. De hecho, la maratón de Chicago, junto con las maratones de Londres y Berlín, es de las más rápidas del mundo debido a su recorrido con un terreno sencillo, llano y con grandes rectas.

Pasé la media maratón a ritmo constante, descansado y con muchos ánimos. El público en todo momento nos daba ánimos con mucho fervor, tanto que crucé la media con un salto que por poco me desequilibra y caigo al suelo.

En la milla 14 vuelvo a ver a mi familia. Sabía que mis hijos habían hecho un cartel de ánimos que mantenían en secreto. Me acerque al cartel que mostraban, quitándome mis gafas de sol no graduadas, desviándome de mi trazada, frenando y entornando los ojos, para ver el mensaje que decía: “¿Qué miras?, ¡Corre!”. Me hizo mucha gracia, dada mi pose de oteador. Consiguieron hacerme reír y con ello relativizar el esfuerzo.

A partir de aquí cambié mi ritmo de 5:00 a 5:10 para mantener las pulsaciones y seguí fácilmente hacia la Avenida Damen. Para ello crucé el brazo sur del rio Chicago por el quinto puente. Dimos la vuelta para dirigirnos a tres barrios emblemáticos: Greektown en la milla 17, Little Italy en la 18 y Chinatown en la 22. Antes volví a ver a mi familia en la milla 20. Cruzamos las manos y me alejé pensado que en 6 millas acabaría y los volvería a ver. A partir de aquí me animarían sólo esos desconocidos que no cesaban de gritar, empujándome a seguir.

En la milla 21 venía el último cruce del rio en su rama sur. Posiblemente el de mayor desnivel o me lo parecía a mí por el efecto del cansancio. En este punto busque un compromiso entre mis pulsaciones y mi ritmo. Deje que aumentaran desde 150 hasta 156 y baje un poco el ritmo a 5:15.

El muro empezó a asomar hacia el km 40 y me esforcé por mantener la velocidad, sin importarme ya las pulsaciones. Pronto vi el cartel de la milla 25 y al poco el cartel de “last mille”. Cruce la meta después de 3 horas 36 minutos y 49 segundos, en un emocionante final. Tras la entrega de medallas nos recibieron un montón de voluntarios sólo para felicitarnos y en algún caso para obsequiar con un abrazo.

Después me enteré de la gesta de la keniana Brigid Kosgei que batió en más de un minuto el récord del mundo, que se creía imbatible de Paula Radcliffe.

JRamon enhorabona per la teva nova marató i aquesta de les VIP's.

Desconneixia el pas de tants ponts i té una pinta excel·lent.

Quin pal que el gps no et dones els quilòmetres exactes, però suposo que amb l'emoció del moment passa a ser un tema secundari.

Felicitats de nou i gràcies per compartir l'experiència.

Felicitats jramon

Crònica molt descriptiva e interessant pel que fa al recorregut, però em quedo amb lo bé que et coneix la família


Salut!
Jordi

jramon, enhorabona per la crònica i la marató

Doncs sí.. sembla una guarrada això de pixar sobre els dessuadors
Me n'alegro que aquest cop no vas fer cap gasosa... sembla que et va anar prou fàcil, oi! Tens la distància més que assimilada!

Ja només et queden 3 (o 5) Majors!!

Gran cursa i gran crònica jramon!
Enhorabona, ja ets a mig camí del repte.

Gracies. Lo del Garmin va ser una sort perque em va fer mes prudent de cara a una gasosa. ?

La propera fita sera Boston. Ja estic acceptat per marca ??

Moltes felicitats a tots el que vau gaudir d'aquesta marató

Josep80 Fantàstica la teva crònica i gaudint dels teus reptes!

DavidC Molts ànims i bona experiència!

jramon Felicitats també per la crònica! Només un dubte:
en el teu estat actual potser estàs per baixar de 3h30', oblidant les gasoses, oi?