MARATÓ DE CHICAGO (13/10/2019)

Tiny va escriure:
jramon Felicitats també per la crònica! Només un dubte:
en el teu estat actual potser estàs per baixar de 3h30', oblidant les gasoses, oi?

Potser si. A Barcelona vaig fer 3:32 perque em calia la marca per Boston, pero imagino que podría baixar.

Uaaaa!!! Em deixeu fer una crònica tardana? Caram, és que fins ara no he entrat al fil i m’heu posat els pels de punta entre el seguiment (gràcies Mona!!!), les cròniques, i les paraules del güelu !!!
 
La meva crònica es resumeix en: pedacho de 8 dies pels USA!! Era la meva primera visita als States, mai m’havia cridat massa l’atenció anar-hi. Malgrat tot, la veritat que hi tenia moltes expectatives posades després de lo molt que vam gaudir a Berlin 2017. Però anava molt amoïnada. No sabia si el David podria acabar-la, després d’un any aturat i amb tant poc entreno. I sobretot perquè la darrera setmana vam sortir junts un parell de cops i el vaig sentir cridar de dolor, cosa que feia temps que no veia, pel genoll. Però també patia per mi, perquè la marató sempre em genera molts nervis i perquè el meu gran handicap són les rampes -i un turmell mal curat- i no tenia ni idea de en quin punt em trobava físicament.



Al final, per mi Chicago va ser UNA FESTASSA. Així, en majúscules. Van ser 42 kms de no parar de cridar, saltar, ballar.... Els que ens teniu a les XXSS ja ho vau veure. Em vaig passar els 42kms amb el mòbil del David a les mans, fent fotos i gravant videos, alguns en directe i altres no. Només vaig tenir dos petits ensurts. El primer al km 4, quan una cama em va fer certa molèstia, i després cap al 22, en què el turmell em començava a fer mal (arrossego el que suposo que deu ser un esguinç més xunguero del que pensava des del març). Al final res, només vaig haver d’aguantar l’encarcarament de córrer a un ritme que no és el meu i que em
fa fer una gambada poc eficient. Però els darrers 15 kms ho vaig compensar bé ballant, bé saltant o bé fent sprints per agafar aigua, i aquests canvis de ritme em donaven cert aire a les cames.
 
El que us he de dir és que vaig tornar a al·lucinar un cop més amb el David. Aquest home em té més que enamorada. Com es pot ser tan optimista fins i tot quan s’està patint? Per mi és un misteri! Va sortir dient-me que intentaria rodar sense parar fins la mitja, i si podia fins el 30. I el tio tossut sense parar tot i estar tocat, i fins 10 metres després del cartell dels 30 no em va demanar de caminar una mica.
 
La veritat és que una marató sempre és físicament dur. Però fer-la bastant més lent del que podries, muscularment és esgotador. Per contra, per mi almenys, a nivell psicològic és alliberador. Crec que en poques curses m’ho he passat tan bé com a Chicago. I mira que les cames em feien mal els darrers 10kms, però em sentia tan viva, tan plena, tan enamorada i a la vegada tan en connexió amb tot! Sona tot molt hippy, ja imagino, però és que soc tan obsessiva quan preparo a consciència una cursa (sobretot les maratons), que, com bé em diu el güelo, m'oblido de gaudir. I és només quan surto amb ell que puc recuperar aquest esperit de rauxa. Així que em brinda la millor de les oportunitats: tornar a sentir per què em vaig enamorar del córrer. Per tant, mil gràcies, avi!!


La resta el que ja s'ha dit. Els dies posteriors els desconeguts pel carrer em feien sentir una heroïna: tothom ens felicitaven en veure la medalla! Brutal! 


Molta il'lusió veure el Jramon a l'aeroport, i l'amic a la fira. Ah! I mil gràcies a l'Oscar Bolorino! Encara no ens hem vist en persona però tela lo molt que ens va ajudar preparant el viatge!!! 


Gràcies a totes i tots i super enhorabona companys per les vostres maratons!!
 
 

Et calen mes curses nivel guelo ¡¡¡ Sempre he pensat que a tope, nomes hem de fer un 10% de les curses que fem. La resta, son per anar a ritme "sub pupita" com diu en Cabrix, es a dir, viu, pero sense rebentar. Ideal per fer de llebre, acompanyar a algu mes lent i ajudarlo... son curses fantastiques per gaudir del ambientarru de una cursa, pero desde dintre ¡

Ens ho passem be ¿ehhhh?

Alba, la teva crònica es una passada de veritat. Una crònica plena de sensacions, sentiments, emocions... Jo voto per aquesta pel premi correcat. Aquest es el esperit de tots. Moooolt bona

David, tens raó que les millors curses son les que corres per viure-les. Son les que mes recordo.

Alba, m'ha agradat molt la teva crònica.

Felicitats Alba

Gran crònica, però l'hi manquen il·lustrar-ho amb totes aquestes fotos i vídeos


Salut!
Jordi

Alba&David això és amor i el demés tonteries. Felicitats per la fita assolida amb dolor però amb amor.
Sou uns cracks!!

Alba

Com m'ha agradat la teva crònica! Li posem música?
Viva la Vida

Moltes gràcies companys & Alba per aquestes croniques

gorka va escriure: Alba

Com m'ha agradat la teva crònica! Li posem música?
Viva la Vida

No podries haver escollit una millor: és la cançó que vaig sentir la primera vegada que vaig participar en una cursa, i se'm va quedar gravada a la pell. L'associo a aquelles curses que m'han omplert l'ànima de bons moments!

David C va escriure: Ens ho passem be ¿ehhhh?

Mogollón!!!!!!!!!

JRDi69 va escriure: Felicitats Alba
Gran crònica, però l'hi manquen il·lustrar-ho amb totes aquestes fotos i vídeos
Jordi

En tenim per donar i vendre, d'imatges!! Però hi ha un parell ben il·lustratives que adjunto. La primera, el petó, era cap al quilòmetre 36
La segona no recordo el quilòmetre, però il·lustra molt molt l'esperit del que us explicava: jo gaudint com una nena, el David fent rauxa encara que ja anava tocat!!

Ara sí, guapos!!!!


Salut!
Jordi

Grans cròniques companys/es, gràcies per compartir-les.

Alba, un plaer ajudar-vos i sobretot que gaudíssiu de Chicago i de USA.
Tenim pendent desvirtualitzar-nos.

Salut

Bona crònica Alba!!!

Cuánto amor

Inscripció feta dilluns com a Time qualifier i aquesta mateixa tarda ja he rebut el correu de confirmació de l'organització i ja m'han cobrat la inscripció. L'any que ve cap a Chicago per fer la darrera de les majors americanes

Ja ho tinc tot tancat, allotjament al costat de Grant Park i avió directe amb Norwegian.

Alba & David, enhorabona finishers!! Us mereixeu el millor!!

Tinc pendents llegir les vostres cròniques però també les de la UP, les mitges del josep80... Masses coses al cap darrerament!! Però no me n'oblido!

Gràcies novament a tots els supporters i lectors!
Va ser realment molt emocionat.

Me he emocionado leyendo las crónicas os pongo un resumen rápido de una maratón que para mi me ha impresionado mucho mas de lo que esperaba:

Crónica maratón de Chicago 2019: llegaba con el principal objetivo de conseguir la cuarta parte del reto solidario pero también la de intentar acabar lo mejor posible. Centrándome en la carrera algunos ya sabéis lo que supone este reto para mi y cada carrera esta llena de emociones.
2 de la mañana, despierto (maldito jet lag), desayuno sobre las 5 de la mañana y hacia la salida que era a las 7.30, muchísimo frío, tanto que un corredor me cede una manta para taparme, me dirijo a la salida y en seguida suena el himno de EEUU y dan en pistoletazo de salida. Salida limpia pero con el GPS perdido por la cantidad de rascacielos, no se que ritmo voy hasta el km 5 dado que el marcaje es en millas y solo marcan los kms de 5 en 5 hasta la media maratón, que si estaban todos, por suerte... al paso del 5 según los previsto a 4.05, van pasando los kms entre un ambientazo increíble, al paso de la media 1.26, vamos bien, las sensaciones eran como nunca y pasaban los kms fácil, 25, 30, 35 y de repente noto algo que no me había pasado nunca, malestar de estómago y un pequeño mareo, pienso "hemos venido con un objetivo claro, acabar" saco cuentas rápido y veo que no merece la pena sufrir, km 38 bajo a 4.25-4.30 y así hasta la meta, pero el azar me tenía una ultima preparada, km 42.1 a 100 m de la llegada me caigo con una junta de un puente y me pego un golpe fuerte, tanto que me mareo, un corredor me levanta y me dice "come on" y entra conmigo a meta ? , solo el cuerpo lleno de rascadas y golpes pero nada que no se cure, me esperaba los médicos que habían visto mi caída y me meten en la camilla hacia el centro médico, yo les grito " mi medalla!!!" Ni caso ?. Luego de un excelente trato y curas me dirigen a por mi ansiada medalla. En resumen una maratón llena de emociones en la que he aprendido mucho, pero sobretodo que por mucho que te caigas siempre puedes levantarte!!! Tiempo final 2.54.44, cuarta estrella conseguida y ya pensando en Tokio 2020.

Felicidades a Todos

Mejor para la próxima lo dejas en metáforas y no en hechos , gracias y felicidades


Salut!
Jordi

Oscar, sento la patacada. Menys mal que es a meta

Molt bé Oscar!!

Por el reto solidario y por tu cursa... que a pesar de las molestias estomacales y las caídas, has hecho un tiempazo