Recupero la crònica de la marató relacionada al darrer post del 25 de setembre. Escullo la paraula 'post' globalitzadora perquè certament no sé definir ben bé si aquell escrit es tracta o es pot qualificar de poema visual o de simple reflexió.
Sigui com sigui espero que agradi a aquells que no la van llegir perquè no entraven al forum perdut o simplement els va passar desapercebut. Si algú la va llegir i li va agradar, merci, aquí la tens per gaudir-la de nou.
Publicat al 10de1000 el 28 de novembre de 2006
Florència és una ciutat maquíssima. La recordava bé de les meves dues visites anteriors. La darrera registrada en un antic diari d'entrenament: 19 de febrer de 1994. 1h17' Voltant pel centre i pel Forte Belvedere. Afegeixo al final del resum d'aquell dia: 'acabant fort'. Florència té això. Baixant cap al centre i passant pel Ponte Vecchio no es concep de cap altra manera. Les vistes sobre les teulades rogenques et captiven, la torre del Palazzo Vecchio t'atrau i el Duomo impertèrit t'ampara.
A l'anada amb tren cap a l'aeroport un home toca un zimbal per demanar diners. Davant meu seu una noia que sé que és sorda perquè s'està comunicant amb un company per signes. L'instrument és molt curiós i ha reclamat la seva atenció. A manca de poder escoltar les notes imagino la noia fixant-se en les mans de l'instrumentista i en el seu ritme. Sóc testimoni d'un apropament diferent a les manifestacions. Me n'adono que enguany jo també afronto la marató d'una manera diferent i he descobert noves vessants que ignorava en mi. L'any passat vaig trencar el rellotge de les tres hores i la sorra es va escolar per fi entre els meus dits. Desafortunat aquell que assoleixi tot sense esforç. Jo vaig trigar quinze anys i afronto aquesta marató molt seré, havent entrenat com mai però sense tenir cap fal·lera. Sortirà el que hagi de sortir i fins la darrera setmana no sóc gaire conscient que he d'agafar un avió per anar a córrer una nova marató.
L'hotel és al rovell de l'ou. Tenim el Duomo a cinc passes. La Marta i jo ens hi arrelem. Ho encadenem amb un parell de dies de llargs passejos i ella a més d'entrenaments. Lloguer de bicicleta per poder seguir la cursa i fer fotos, la fira del corredor i trobades amb l'Esther, l'Artur42, en joan3 i acompanyants. Aquestes anades i vingudes em familiaritzen amb les llambordes d'algunes zones. Alguns trams seran complicats. Com aquell qui diu arriba diumenge i ja som al costat del David del Piazzale MichelAngiolo fent-nos la foto d'abans de la sortida.
Entro al calaix i torno a esperar dempeus la sortida d'una nova marató. Són les 9h, estic en tirants i no noto fred. Farà calor. Sona el tret. L'inici sempre és dubtós. Pretenc llegir el ritme i establir si és el correcte, si és el que he practicat mentalment com aquell ritme que suposadament puc aguantar 42 km. Tic, tac, tic, tac. El primer quilòmetre és fàcil per lent: 4'26'' malgrat sortir endavant doncs costa molt progressar per la gent. Tic, tac, tic, tac segueixo avançant. El perfil de la marató enreda molt. Del km 2 al 5 es baixen 50 metres fins a l'alçada del centre de la ciutat. Els quilòmetres surten a 3'50''-4'00''. Comencen els dubtes. Surt un parcial del 5 ràpid: 20'29'' (2h53') Segur que afluixaré. Tot això que ja tinc guanyat. En aquest trànsit he atrapat el grup de tres llebres sub 3 que duen uns globus grocs. Van ràpides.
Seguim progressant pels carrers de Santo Spirito. Sobre el 10 primera trobada amb la Marta. Vaig en un grup maco. Passo en 41'53'' (2h56') El ritme s'estableix en 4'15''-4'20'' al llarg d'alguns quilòmetres. Passada la Via Romana i la Piazza Pitti arribem a la vora del riu tot just on hi ha el Ponte Vecchio. Allà hi ha un munt de gent animant i cal controlar l'empenta. Les cames volen.
Resseguint el riu noto com la gent anima exageradament el meu pas -Bravi! Bravi!- Em sorprén i en pocs segons tinc la resposta quan em passen dues dones -Ragazza, ragazza- criden els espectadors.
Finalment arribem el Ponte Niccolo. Creuem el riu per únic cop.
-A què no saps en quin sentit corre l'aigua?- L'Arno no és un riu d'aigües lentes i l'evidència va ofendre el dia abans la Marta. Flaxos en la memòria que no s'extingeixen per anar enganyant el temps
Un pont i una banda de música de festa major ens regala unes notes. Malament si saps quina peça toquen doncs voldrà dir que no has passat prou ràpid!
Em desvetlla el bip bip dels parcials del rellotge. Segueixo passant per sota del ritme de 3 hores. El 15 en 1h03'12'' (2h57') El terra de sobte comença a trontollar rera meu. Ràpidament el soroll estremeix: el grup sub3 m'està atrapant i absorbint. Són moltíssims i fa por. Em sento perseguit i com a Jonàs, la balena se m'empassa. Aparèixen braços i cames. El contacte no és fàcil. M'envolten i prefereixo que lentament em passin. No és la meva batalla. Tinc un parell de minuts de marge i les llebres van a assegurar. Sóc conscient però que cada cop el benefici guanyat s'atenua més i més. Em plantejo deixar passar uns quilòmetres a ritme constant. De moment la situació queda sota control. Quilòmetres sobre 4'20'' i arriba la mitja en 1h29'50'' Un ritme pel meu estil perfecte. Avui però estic anant de més a menys. Les sensacions no són prou bones per l'alçada de cursa que estic. Hauria d'anar sobrat. Segueixo treballant. A veure què diu el km 25. La zona es complicada per ser solitària. És la zona del Campo de Marte on vam anar a recollir els pitrals. Massa lluny per haver anat a peu el dia abans penso. Ja està fet. Potser he sortit massa cansat de tant passejar. Km 25 en 1h46'43'' (3h00') Per primer cop el parcial pregravat sona abans que l'arribada del punt quilomètric. No és recomfortant però vaig tranquil. Tinc canvi de ritme. Si quedessin 5 km ho tindria al sac. A més a més encara veig els globus grocs no gaire lluny davant meu. Queden però 17 km. La marató és molt llarga i els quilòmetres desgasten.
En un moment els carrers es fan familiars i ens apropem al centre. Arribem a la Via Ricarsoli i allà al davant el Duomo. La gent que hi ha és impressionant. Sento la Marta com em crida i tinc temps de veure-la fugaçment. Pel centre el terreny és difícil però encara em trobo prou bé. Aguantar, aguantar. Els crits de la gent s'esmorteixen i comença l'hora de la veritat. L'hora de retrobar els globus grocs, de ser jo perseguidor. Enfilo el darrer terç de la cursa. El circuit ens porta a Le Cascine, un parc ja als afores. Sobre el km 32 passem per la recta més llarga de la cursa. La Marta va amb bici en la meva imaginació. No sé el motiu però no l'he tinguda al costat en cap moment. Després sé que davant la impossibilitat de transitar amb la bici ha hagut de deixar-la a l'hotel. Segueix un camí perfectament paral·lel que es manté al llarg d'alguns minuts. Potser els camins es creuin algun dia a l'infinit.
Els trucs ajuden però la distància em desborda. Les cames ja em comencen a fer mal. Les plantes dels peus noten el sever contacte amb el ciment. El km 35 en 2h30'40'' (3h01') és el darrer amb possibilitats. A partir d'aquí el calvari. Els quàdriceps responen a tongades. Queden set quilòmetres de supervivència. Passo a marcar el 36 en 4'42'' i el 37 en 4'47''. El 38 en 5'08''. Això no estava previst. Tant lent, no. Fa estona que he oblidat els globus grocs o superar la meva segona marca. Tocarà patir. Penso el motiu. Els entrenaments han anat bé. I doncs? Massa caminar per la ciutat? Desaprofitar els busos per anar a la Fira? Les llambordes? La temperatuira no gaire favorable per ser novembre? M'ofego en tants dubtes i ja només penso en seguir i acabar que a l'arribada m'esperen.
La tornada del parc m'apropa de nou al centre. Sobre el km 39 i a la Piazza de la Signoria passem prop del Palazzo de Bargello. Dins hi ha una estàtua de Mercuri En aquest punt clamaria per un sortilegi: 'un casc alat, les meves sabatilles pel teu casc alat de semidéu!'
Fa estona que em passa força gent. Segueixo anat tan ràpid com puc però el rellotge mana. Del 40 al 41
en 5'20''. Sort que acaba perquè cada cop vaig més lent i les cames em fan molt mal. Hauria d'aturar-me. El cap el tinc bé i aquests ritmes em maten. Em passa gent com en un món de fantasmes.
3h07'. Arribo finalment. La medalla i el passadís de sortida. La Marta em crida entre les altes reixes. M'hi apropo i la fisura s'esbatana i es torna esquerda. Em sento desolat i començo a plorar. Em demana d'anar uns metres més endavant on ja només hi ha tanques. Em regala una abraçada.
-Ho has fet molt bé. Ha fet molta calor!
Més val que deixi de plorar. Si segueixo així salaré l'Arno.
Millor, ja molt millor. Fora d'aquest viatge imaginari que és la marató, el temps, el real, segueix marcant els segons impertèrit. El temps, de vegades un lladre d'esperances que converteix a les filles en mares i que un dia farà que aquesta marca transiti en el buit. Tot torna al seu ordre.
Avui, tornant en avió faig una darrera ullada a la Toscana. La ment i el cos no acostumen a aterrar al mateix moment i et persuadeixen a seguir alternant somnis i realitat. Potser no acabi d'aterrar mai.