danili

Les trobades casuals promouen relats. Quan la Rosae em va dir que trobava a faltar els meus relats li vaig proposar que em donés dues paraules per crear una història. Va escollir 'constància' i 'esforç' i ha sortit això. Espero que t’agradi, Rosa i satisfet de tornar a escriure una mica de narrativa meva d’estar per casa.


S’apropa un gran dia, Martín

Pel capdavall devia fer uns setanta anys que ningú no li deia Martín però això no importava gaire als vianants atrafegats que passaven per l’avinguda amunt i avall. La Rosa tenia assumit de feia temps que aquests no eren afers d’interès pels que sortien del metro, entraven a botigues o reien als bars. Es preguntava en quin any es va establir que els professors cridessin els alumnes pels seus cognoms. Sens dubte va ser a l’institut, pel pas de batxillerat, quan es deixava l’escola de tota la vida i es traspassava el llindar de l’adolescència. En el seu cas va suposar que, de manera afegida, tothom la comencés a cridar per un nom de noi. Encara li ressonaven les paraules de la Guiu, Martín t’agrada el Martín de segon? Tot plegat, ridícul. Estava segura que va ser al deixar l’institut quan de nou va recuperar el seu nom però ara, pels pocs que es fixaven en ella, en aquella dona que romania asseguda hores en un banc amb una baralla de cartes a la mà, era simplement aquella dona que romania asseguda hores en un banc amb una baralla de cartes a la mà. Sense nom ni cognom.

Amb certa freqüència algú s’asseia al banc de la Rosa. Sovint eren parelles joves que no advertien la seva presència o jubilats que, pels vicis de la ciutat, no la convidaven a participar en les seves converses. La Rosa observava i jugava amb les seves cartes, passant-les amb gràcia d’una mà a l’altra. De vegades algú aturava la conversa i la mirava. Ella sense dir res, aixecava una cella i abaixava el cap mentre la seva mirada, que es dirigia a les cartes, convidava a l’intriga de la seva baralla. En uns segons, enmig d’aquell carrer sorollós, tot tornava al principi i la Rosa passava de nou al seu món interior. Un vespre d’estiu, un noi jove carregat de bosses i que havia voltat tota la tarda va decidir fer un respir al banc de la Rosa. No va trigar gaire a adonar-se que compartia el banc amb una dona particular. Mancat de vergonya, la va observar amb deteniment i li va preguntar:
—I aquestes cartes?
—Coneixes les virtuts cardinals? —va dir la Rosa inclinant el cap i aixecant una cella.
—Ni idea.
La Rosa va barrejar les seves cartes i li va demanar al noi que digués prou. Així que el noi li ho va dir la Rosa va girar la darrera carta que quedava dalt de tot, la prudència.
—Amb la propera persona que et vegis et recomano que vagis amb cura del què dius i de com ho dius —va dir la Rosa.
—Però què dius, tu? Què coi és això? —va dir el noi mentre apartava la carta amb la mà.
—És un consell. Probablement oportú. Sóc gran, fes-me cas.
—He quedat amb la xicota. D’aquí a mitja hora.
—Vaja, vaja... Les cartes són intel·ligents —va sentenciar la Rosa.
El gest del noi mostrava la seva incomoditat. Van passar uns segons i finalment va dir:
—Ho fas sovint això? Et creus que així ajudes la gent?
La Rosa se’l va mirar. Creia amb fermesa que la gent que s’asseu i et mira, busca respostes.
—Com et dius?
—Martín —va respondre el noi.
—Oh, caram què interessant! De nom o de cognom?
—Doncs de nom, de què ha de ser. I tu?
—Rosa —va dir pronunciant el nom amb lentitud i marcant les dues síl·labes—. El meu nom és Rosa.

El vincle ja estava creat. Les cartes mai no fallaven i la Rosa tenia encara uns minuts per saber més del noi i de la seva xicota per poder aconsellar-lo. Desitjava fer-ho amb tota la humanitat. Amb constància i esforç ho aconseguiria.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Safecreative 1608028525100
Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: Jessica Tandy en un fotograma de ‘Cocoon: The Return’ de Daniel Petrie (1988).

Udols

Els camins
de la teva vida opaca
allotgen a banda i banda
bardisses on dormen
altres mans que,
a palpentes, volen
penetrar-te de nou.

Noms emboirats
que repiquen amb destresa
en un present que s’enfila
en el passat.
Incerteses i turments.
I endins, el meu llop
clama perquè la lluna
estigui en venda.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Safecreative 1608078563169

Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: Valentina Malyavina i Valentin Zubkov en un fotograma de ‘Ivànovo detstvo / Иваново детство’ (La infància d’Ivan) (1962) d’Andrei Tarkovski.

Bona narració sorgida d'una juguesca amb la  rosae 

Ja has pogut comprar la lluna? En breu serà plena i podràs udolar-la amb ganes  :smile:

Merci per llegir i opinar!

Bé, la gràcia és que no estigui en venda. 

Explicaré una mica el poema perquè no sé si es veu que el llop simbolitza els genitals masculins i la lluna els femenins. Volia aprofundir en la sensació que tenen molts homes sobre els fantasmes del passat de les dones que estimen. S'arriba a aquell punt que es vol i malgrat tot, es pensa en quants homes deuen haver hagut abans (noms emboirats) que un o si encara pensen en ells (opacitat). L'excessiva gelosia (udols) provoca voler obtenir una mena de control (aquí es simbolitza per voler que l'element desitjat estigui en venda i per tant passi en propietat d'un) del present i futur de la dona i sentenciar el seu passat.

Explicaré una mica el poema perquè no sé si es veu que el llop simbolitza els genitals masculins i la lluna els femenins.

llegeixo ràpid i sense donar-hi voltes al que vols expressar  i jo no ho veia , però era poètic igual  :love:


Salut!
Jordi