Aprenentatges d’una pardilla a la muntanya:
Havent superat els meus dos GRP (Grans Reptes Personals) de la temporada, a saber, el Congost i la HTBCN, la marxa de Cap de Rec es presentava com una excursió fàcil... i un web!! (o sigui, y un huevo!!). Calculava fer-la en 10 h i vaig trigar 12h03’. Algú, que no anomenaré per no sotmetre’l a l’escarni públic, va dir que caminant depressa es podia fer en unes 10 h... i un altre web!!
Conclusions:
1) No hi ha dues curses iguals, a banda de la climatologia i l’estat físico-psíquic de cada ocasió, les dades de distància total i desnivell positiu són només xifres orientatives i la regla de 3 simple no es pot aplicar. No és el mateix anar acumulant desnivells progressius que una flapa de 1.400 m de cop. I tampoc és el mateix fer-la de sortida, quan estàs fresc, que quan portes 30 km a les cames.
2) Segueixo tenint problemes amb el menjar. A mi m’haurien de fer un descompte en el preu de la inscripció, perquè no faig “gasto” als avituallaments. Tots aquells bocates, donuts, coques i altres requisits a mi no em passen. Però no es pot xutar a base de 4 talls de plàtan i de taronja, 2 dàtils i 3 gels. En portava més, de gels, però no me’n recordo que haig de menjar (per sort de beure sí). Ara estic segura que una mica més de combustible m’hauria ajudat. I sort que no he experimentat mai la fase “pajarón” (només “pajaritu”).
3) No es pot viure de renda, i menys si no tens gaire patrimoni acumulat. Aquest darrer mes, per exàmens i altres motius/excuses, he baixat el ritme d’entrenaments, que mai han estat gran cosa, per cert. Com que figurava que no era un GRP per mi, vaig sortir menys motivada i amb el cap ple de cabòries (no venia de passar la meva millor setmana). O sigui, que per la propera toca: a) anar amb els deures fets i b) deixar les cabòries a casa. O se surt a tope o no s’hi valen les mitges tintes.
4) La crema solar és important. Me la vaig deixar. Passar de la samarreta de màniga curta a la de tirants m’ha deixat unes espatlles de pollastre a l’ast que ja no s’arreglen amb after-sun. Junt amb la marca bicolor dels pantalons a mitja cuixa i la dels mitjons al turmell, ja veig que causaré furor aquest estiu a la platja.
Però tot això són aprenentatges que cal fer i en cap moment eclipsen el goig d’haver participat en una cursa de paisatges espectaculars i ben organitzada, com no es podia esperar menys del Club Muntanyenc Sant Cugat. Durant més de 10 anys vaig fer esquí de muntanya (parlo de la prehistòria, abans de tenir fills) amb gent d’aquest Club. Per sempre més el seu nom em transporta a paisatges nevats i hores de felicitat intensa en companyia de gent molt ferma.
Un d’ells és en Txema Colomer, a qui sempre és una alegria retrobar, i dissabte fa fer 6è a Cap de Rec.
Una altra fiera, la meva amiga Olga, que s’estrenava en una cursa llarga i va passar la prova sobrada: 9h55’. Va atrapar en Jordi en una baixada i no s’ho creia, però, apart d’estar molt forta, s’hi ha esforçat als entrenaments. Premi merescut.
I un altre goig: trobar l’Avi Mena, el Pedro, la Marta (que va dir que anava de tranqui i no la vaig poder seguir ni els primers quilòmetres) i algunes cares noves per mi. I fer-se una foto per primer cop amb la pancarta de Corredors! Per cert, on és? Profe, les teves fotos són boníssimes, quines llums i quin muntatge més ben parit. Gràcies per penjar-les.
Semblava que aquesta cursa l’havia de fer tota soleta, però vaig anar trobant desconeguts pel camí i les converses van ser agradables. En especial dos nois al tram de la pista final, que em van parlar molt bé dels Camins dels Matxos. Vaig renunciar a intentar retallar una mica més de temps pel plaer d’anar amb ells fins a l’inici de l’últim corriol.
I un dubte existencial: jo em volia apuntar a l’UT de la Serra del Montsant, però em sembla que encara no tinc el nivell. Què hi diuen els doctors?
Competicions
