guissona
Em dic Mario Badia Llorens. Tinc 41 anys.
Estic casat amb la Sílvia i tinc dos fills preciosos, la Laia i el Nil.
Sóc de Guissona, tot i que porto mitja vida vivint a Barcelona.
Fa setze anys que treballo en una asseguradora alemanya.
A més de córrer, m’agrada tot el que està relacionat amb la cuina, tant cuinar –cosa que ara faig poc per falta de temps-, com mirar programes de televisió, llibres i anar a restaurants a provar coses noves.
Un dels meus somnis és poder viure en una Catalunya independent.
M’agrada viatjar i qualsevol marató és una excusa perfecta per anar a visitar llocs diferents.
Sóc dels que quan va als llocs prefereixo fer una mica el que fan els que hi viuen.
Intento defugir de ser un guiri de toc de xiulet, tot i que a ulls dels d’allà no deu ser així.
Un apassionat d’Alemanya i d’Euskadi.
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- Qualsevol cançó de Barricada em serviria, però triaré un tema de Metallica, per mi, el milllor que s’ha fet mai: For whom the bell tolls.
Per què corres?
- Tota la vida que he fet esport, però bàsicament futbol i, més tard, futbol sala. Era el típic jugador tècnic, esquerrà i molt mandrós, pilota al peu i res de córrer. Sempre he sigut de caixa ampla i quan vaig deixar de jugar a futbol sala de forma continuada, la mida del meu cos va començar a agafar forma de bola. A l’agost, en un creuer que vam fer tota la família, em vaig engreixar vuit quilos en una setmana. Era la primera setmana d’agost i el dia 31 tenia el casament d’un amic. Només tenia un vestit de gala i no volia comprar-ne cap més. Vaig decidir que començaria a córrer per perdre pes. Semblava boig. Tots els dies a migdia, ben tapat, a suar la cansalada. No em va fer falta comprar roba i, el que és el millor, em va agradar córrer. Al cap de dues setmanes ja feia un deu mil, al cap d’un mes i mig, una mitja i en una mica més de mig any, la primera marató.
Ah? Per què corro? No ho sé, però el que sí sé és que sense córrer no podria viure.
Tot i que fa molt temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- I tant: La cursa de la Mercè de 2007. Com ja he explicat, feia un mes que corria i m’anava aprimant. Aprofitant que la sortida i l’arribada són molt a prop de casa nostra, em vaig inscriure a la cursa. Vaig gaudir molt i em va anar millor, una miqueta millor, del que em pensava.
El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Més que un somni, el que tinc és un repte personal que m’agradaria anar assolint mentre les cames i l’edat m’ho permetin: baixar de tres hores una vegada a totes les maratons que faig o he fet. A dia d’avui només em falta la de Madrid, que l’he fet dues vegades, però de sub 3h, res de res. Enguany vaig poder baixar de les tres hores a París que era l’altra que em quedava. Dins d’aquest repte no hi incloc la marató del Médoc, ja que allà s’hi va a tot menys a competir.
Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils.
- No en tinc cap, la veritat. Només a les maratons, com que passes tanta estona corrent, potser sí que penses en coses i en moments però no en cap frase concreta. Miro de recordar els bons moments de la preparació i anar-me animant a mesura que vaig corrent. Però també et diré que tal i com m’animo també em desanimo.
Tenia un entrenador de futbol, que en pau descansi, que em deia que era dèbil de coco. I no li faltava raó. Em costa poc llençar la tovallola, encara que sembla que hi estic posant remei.
- Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- Doncs tampoc sóc gens maniàtic. El que sí que sóc és ordenat i primmirat. Però allò de portar coses que et donin sort, o portar peces de roba o sabatilles en concret perquè algun dia em van anar bé, no.
El ritual de la dieta i els entrenaments de l’última setmana abans de la marató és sagrat.
El que sí podria considerar com una mania és el tema dels gels en una marató. Des de la primera, i ja en van vint, m’he pres quatre gels a cada marató. A aquestes alçades ja no tinc clar que serveixin de gran cosa. I tants, encara menys. Però com que sempre me’ls he pres i la cosa no m’ha anat malament del tot, quatre gels a la saca a cada marató. Si no els portés segur que el meu cap ja barrinaria i la moral començaria a baixar.
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- Quan assoleixo l’objectiu, evidentment, estic content i orgullós de mi mateix però no tant com quan no l’assoleixo. M’afecten bastant més els fracassos que no pas els èxits.
Ara bé, a mesura que passa el temps, sembla que les coses me les miro d’una altra manera, encara que continuo tenint, i espero que per molts anys, una marquitis de por. I no em refereixo al fet de sortir a baixar les meves marques, sinó a sortir a cada cursa a donar-ho tot, que no es converteixi la cursa, almenys de moment, en una passejada en tota regla.
