Segons havia preparat a conciéncia, el passat dissabte dia 3 de maig vaig començar la meva segona andanada pel Camino del Norte, en el seu tram entre Santander i Gijón, dotze etapes non stop en dotze dies.

Aquest és el desenllaç del que havia de ser i no va poder ser:

PRIMERA ETAPA:.

DECEPCIÓN .... cliqueu a l'enllaç

SEGONA ETAPA:

AQUÍ NO HAY PLAYA !! .... cliqueu a l'enllaç

... JA NO HI HA MÉS ETAPES:

JOMSUITJOM .... cliqueu a l'enllaç

Llegeix més...

Si feu "clic" a les petxines de cada un dels quatre CAMINOS. (Francés, Portugués per la costa, Extensió Finisterre-Santiago i Primitivo), els anirem fent junts.

Clica amb el botó dret > Vínculo >> Abrir ínculo

Llegeix més...

Des del seu naixement, la seva vida no va ser més que desgràcia rere desgràcia. Pertanyents a una saborosa i gran família unida, totes les germanes van ser separades de les altres després de passar per un tallant procés de conversió en llesques...
... però obligades en canvi a viure totes juntes com a tal en un minúscul habitacle plastificat. Totes elles intuïen que, per la seva genètica, la seva vida a l'habitacle era qüestió de dies. És per això que el seu major desig era poder conèixer el major nombre de Germanes Llesques. Però cadascuna d'elles només podia conversar, en ensurts, amb la germana llesca que tenia al davant i amb la que tenia al darrere perquè lo estret i angost del maleït habitacle plastificat els impedia moure's amb llibertat per ell. Al màxim que arribaven era fer arribar, cap endavant o cap enrere, missatges "en pla cadena": dir-li a la llesca de davant (o a la del darrere), perquè aquesta li ho digués a la que tenia davant, i així successivament. En més d'una ocasió, el missatge emès per aquest sistema havia acabat arribant fins a qualsevol de les dues Tapas Pan de Molde.

Pel que fa a aquestes, a les germanes Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo la seva vida era esgarrifosa sobretot per a la germana Tapa Pan de Molde de Arriba ja que quan començava a gaudir de la companyia d’una Germana llesca que anava després d'ella (perquè davant d'ella només tenia la porta de sortida de l'habitacle plastificat) aquesta porta s'obria i no només s'obria emportant-se’n la germana llesca amb la qual havia establert contacte, molt breu de vegades, sinó que en algunes ocasions eren dues o fins a tres germanes les que sortien. I tornada a començar amb la germana que ara apareixeria després d'ella... perquè a Tapa Pan de Molde de Arriba mai la treien.
Per a la germana Tapa Pan de Molde de Abajo la vida era ben diferent i depenia del que li deparés la fortuna en el que a la Germana Llesca que li toqués en sort davant, ja que darrere d'ella només hi havia la paret plastificada del final de l'habitacle, així que ella i la germana llesca conviuríen en estreta companyia totes dues mentre estiguessin en aquest habitacle. A diferència de la seva germana Tapa Pan de Molde de Arriba, ella no patia el dolorós moment de veure partir les Germanes Llesques que la precedien, tot i que intuïa que alguna cosa passava per ser l'habitacle menys angost cada dia que passava.
Però totes dues, Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo albergaven l'esperança d'arribar a trobar-se algun dia, d'abraçar-se, de contar-se les seves vivències. Perquè estava clar que, sense moure's del seu lloc a l'habitacle, cada vegada que una o unes germanes llesques partien, qui sap on i a què, la distància entre elles s'escurçava, s'escurçava...
Tant es va escurçar que un matí van aparèixer cara a cara; a l'hora de l'esmorzar, les dues últimes Germanes Llesques van abandonar l'habitacle i Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo van poder per fi conèixer-se, abraçar-se, xerrar i xerrar. No sabien a ciència certa del temps de què disposaven, tot i que ho intuïen i que Tapa Pan de Molde de Arriba calculava al voltant de les 23 ó 24 hores, que era la freqüència amb què, diàriament, s'obria la porta de l'habitacle.
Van voler fer plans. Se'ls antullava que la seva curta vida es mereixia alguna cosa més que un sortir de l'habitacle sense saber per què ni per a què. Cap de les dues sabia què ocorria més enllà, ni què els havia deparat el destí a les seves Germanes Llesques, i això les inquietava. ¿Però com enfrontar-se a aquests llargs i ossuts dits que obrien la porta de l'habitacle i es portaven una a una a les seves germanes?

El que sí que s'havia preguntat en més d'una ocasió Tapa Pan de Molde de Arriba era el per què, en obrir-se la porta, aquests dits ostatges mai la treien d'aquí a ella, per què la deixaven permanentment de guardiana-carcellera de la resta de les seves germanes una i altra vegada; i la resposta que es donava gairebé sempre era la mateixa: per les seves dues cares. I és que va reconèixer que, en el moment de l'enllumenat, sense recordar què ni com va ocórrer exactament, una de les seves cares es va ressecar, es va endurí, i d'aquí que, realment, semblés una "tapa" i, com a conseqüència, així va ser denominada i coneguda per les altres germanes. I col·locada en el lloc adequat dins de l'habitacle, el mateix que ocorria amb Tapa Pan de Molde de Abajo
- 23-24 hores, potser menys si, a l'hora del berenar, a algú li entra l'antull d'unes llesques torrades amb mantega i melmelada de taronja amarga.
I tot i que tenien unes ganes enormes de parlar, de contar-se coses, anècdotes... la veritat és que en tenien ben poques, així que el silenci es va anar apoderant de l'espai que ara ja juntes ocupaven, silenci que finalment va ser trencat per Tapa Pan de Molde de Abajo:
- Quin sentit té la nostra existència?
Ara el silenci es va fer penetrant, intens, etern...
No els va donar temps a pensar-hi: allà fora, sembla que algú s'havia adormit aquell matí i encara no havia esmorzat, van intuir pels moviments i sorolls que veien/oien a través de les fines i semitransparents parets del seu habitacle. I va ocórrer.
Va ocórrer que uns menuts, fins i blanquinosos dits van obrir aquesta vegada l'accés del ja molt minvat habitacle i van prendre Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo. Inexplicablement, a Tapa Pan de Molde de Arriba li va venir un immediat subidón: ¡per fi l'anaven a treure a ella!.
De subidón seguia -amb Tapa Pan de Molde de Abajo sense saber què fer ni què dir, quan aquells dits van acostar les dues germanes a prop de la cara d'un retaco pecós pelroig d'ulls blavosos que, en veure-les bé, no va tardar a malair:
- Per què, per què em toca sempre a mi ballar amb les més lletges? Per què en totes les famílies "Pan de Molde" hi ha d'haver dues germanes que siguin i s'anomenin Tapa i que sempre em toquin a mi?.
I sense dubtar-ho ni un segon, les va tornar a col·locar de mala manera a l'habitacle, el va tancar i va assajar amb èxit un llançament de tres punts al cubell de les escombraries.
I ara, allà dins, en la profunda foscor d'aquest cubell mal olent, la pregunta va ser de Tapa Pan de Molde de Abajo:
- I ara, què?.


Continuarà... O no.
TXABI, abril 2025

Llegeix més...

CAMINO DEL NORTE, EPISODIO II
Aquí hi trobareu el document "LA PRÈVIA". No había deixat mai per escrit tot el molt que pasa des de que dius "anem-hi" i fins que dones el primer pas. En aquesta edició sí que ho he fet, des de que várem decidir data. I és aixó que trobeu en el link i que ja será, quan torni, el suport documental habitual en el que siempre he escrit les "cröniques" de com m'ha anat.
Si anar fent Caminos m'encanta, les prèvies

d"aquests no es queden curtes; pasen moltes coses abans de donar el primer pas. Decisions a pendre, aconseguir la moxila idónea, que no hi sobri de res, peró que tampoco no hi falti. Tot un món.

Llegeix més...

CAMINO DEL NORTE, EPISODIO II
Aquí hi trobareu el document "LA PRÈVIA". No había deixat mai per escrit tot el molt que pasa des de que dius "anem-hi" i fins que dones el primer pas. En aquesta edició sí que ho he fet, des de que várem decidir data. I és aixó que trobeu en el link i que ja será, quan torni, el suport documental habitual en el que siempre he escrit les "cröniques" de com m'ha anat.
Si anar fent Caminos m'encanta, les prèvies

d"aquests no es queden curtes; pasen moltes coses abans de donar el primer pas. Decisions a pendre, aconseguir la mochila idónea, que no hi falti de res, peró que tampoco no hi falti. Un món.

Llegeix més...

Doncs, ja hi som altra cop.

El passat mes de juliol (d’això ja en fa més de 7 mesos) vaig començar el meu atípic CAMINO DEL NORTE.

I què és el que el feia atípic…?

● El primer de tot, que era el primer cop que no feia el CAMINO d’una sola tacada de principi a final, com sempre havia fet en els quatre anteriors. La família va fer pressió en aquest sentit, i no vaig voler enfrontaments innecessaris perquè, en el fons, ho feien preocupades per mi i pels meus 68 (tot i que la meva “motxilla parkingsoniana” no és, avui per avui, un condicionant en negatiu).
I no només això: vaig “trocejar” el recorregut d’aquest CAMINO DEL NORTE en quatre “Episodios” de 9 etapes cadascun… i el vaig començar fent l’últim dels seus “episodis”, el que em duia des de Ribadeo fins a Santiago de Compostela (185k). I el perquè de fer-ho així enllaça directament amb la segona “atipicitat”:

● Des de sempre he tingut clar que els CAMINOS s’han de fer “d‘una tirada”, que has de portar sempre la teva moxila amb tu i què l’has de fer en solitari (tot i sabent que, excepte en comptades ocassions, serás com un supporter del Liverpool i mai caminarás sol)

Doncs bé, per raons diverses vaig començar a caminar des de Ribadeo amb el meu bon amic Enrique, a qui feia més de 25 anys que no veia. Tot i ser un dels meus “Top five friends”, em va reafirmar la meva condició de que el CAMINO s’ha de fer en solitari.

Com dic, han passat més de 7 mesos i he dit prou; així que a primers de maig, l’1 ó el 2 encara no ho tinc clar, “m’encamino cap el CAMINO” altra cop.
Em resten per fer 3 “episodios”:

Behobia - Castro Urdiales, de 187k
(Pais Vasc) (Cantabria)
Castro Urdiales - Colunga, de 230k (417k acum)
(Asturias)
Colunga - Ribadeo, de 197k
(Galicia)

I ara mateix no tinc clar si fer-lo ordenadament (o sigui, començant a Behobia) o fer un Castro Urdiales-Colunga i fins i tot amb la possibilitat d’empalmar en aquesta mateixa sortida amb el Colunga-Ribadeo si el meu estat físic m’ho permet (em vaig fer el dia 6 de febrer un mega-esguinç de turmell grau 2 proper al 1). Deixaria així pel final l’episodi que més m’atrau: el Behobia-Castro Urdiales pel setembre o per la primavera del 2026.
Previsiblement, aquest serà el meu primer CAMINO amb fred i pluja. Ja sé el que m’enduré; i la motxilla qur ja la tinc feta, i amb ella faré totes les sortides per Collserola d’aquí al maig. I també estic escrivint sobre “la prèvia”, en el suport documental en el què -quan torni- abocaré tot el que m’hagi passat o hagi experimentat en aquest “episodio” del CAMINO EL NORTE, sigui quin sigui el que finament faci.
El que està clar és que, el dia 10, en una de les etapes d’aquest CAMINO lluiré, amb orgull i com en cada CAMINO, la samarreta CORRECAT.

Així doncs, y sintiéndolo mucho mi querido Don Antonio:

“Caminante, sí hay camino”,

... i cap allà que me’n hi en vaig !

Llegeix més...

Mona.... tens imatges de la primera serie de dissabte?

Sí, o intenteu-ho al menys, doncs és una data molt llunyana per a la majoria de vosaltres...

Franco mor el novembre de 1975, però deixant-ho tot "lligat i ben lligat"; no hi era, però tot seguia igual, en mans dels de sempre, que seguien pensant el mateix.
Jo vaig entrar com a recluta al Ejército del Aire el juliol 1976, tan sols 7 mesos després.
El Ejército del Aire és l'únic que permetia-autoritzava (llavors al menys) que els seus soldats (no els reclutes) poguessin portar a l'uniforme insígnies no oficials de l'exèrcit; bàsicament, insignies que tinguessin referència amb la seva reclutada (gener, abril, juliol, octubre). Presidia el Govern d'Espanya Carlos Arias Navarro (el mateix que va anunciar la mort de Franco en blanc i negre, amb el conegut: "Españoles, Franco ha muerto"). Les primeres eleccions democràtiques no van ser fins al juliol de 1977.
Doncs bé, a finals de 1976 prenc la decisió que jo seria el responsible del disseny i encàrrec a producció de la que seria la nostra "placa dels de Juliol del 76", que va quedar acabada l'Abril del 77, que és quan "ja teníem dret" a poder portar-la.
I no se m'acut una altra cosa, amb aquest panorama polític, i estant com a soldat a l'exèrcit, que dissenyar això:

?fbid=10168859928985484&set=a.10153175037525484.
(si no s'obre, la teniu adjunta a baix)

La placa que portaríem a l'uniforme estaria escrita ¡en català! I colant la quadribarrada -per dues vegades- a l'escut de la ciutat de Barcelona (que és on jo estava destinat).

1. Amb un parell, soldat!, cal tenir-los molt ben posats per, no només no proposar-m'ho abans per obtenir o no la meva aprovació, sinó per venir aquí a ensenyar-me-la ja fabricada i suposo que ja tenint la seva cadascun dels soldats de Juliol del 76...


va ser el que em va etzibar el General Cap de la Regió quan després de demanar cita vaig pujar a presentar-li la nostra placa. I després d'escoltar el què em va dir, m’esperava el pitjor...

Però, davant la meva sorpresa, l'únic que va afegir va ser:

2. Potser una mica gran, no ?. Pot retirar-se.

I, sense afegir res més, vaig saludar I girar cua el més ràpid que vaig poder. I això que, dos dies abans, estant al bar d'oficials, la conversa d’aquests girava al voltant de les ja properes primeres eleccions democràtiques post-Francoe; mirant per la finestra, i veient penjar cartells del PSUC, del Partit Comunista... les frases eren del tipus:

3. ¡Joder, y para esto hicimos una guerra...!

És clar que doncs què, en aquells anys, qui més i qui menys va lluitar les seves pròpies batalletes en defensa de la nostra llengua. Però veient-ho ara amb la perspectiva de 44 anys enrere, sí, com va dir el General, calia tenir-los molt bén posats per aventurar-se a tirar endavant una cosa així sense consultar.

Digueu-me inconscient si voleu…

Llegeix més...

Em fa il•lusió el compartir-vos aixó:

txabialbert.blogspot.com/2024/04/me-enca...salgan-bien.html?m=0

Per segon cop hem guanyat la Marató de relleus per Equips (categoría femenina) amb el segon millor temps de les 13 edicions, a 8' 17" del segon equip femení classificat i en 16°posició a la general d'entre 129 equips.
Però qué vull dir amb lo de "hem guanyat"? Quí ha guanyat?
És un tema curiós: m'agrada crear equips per a una competició en concret. Equips "salidos de la nada". I amb un fet diferenciador: les componentes no és coneixen entre sí abans d'entrar al equip.
El primer cop va ser a la Marató per Equips de 2029.

txabialbert.blogspot.com/2019/03/me-enca...salgan-bien.html?m=1

Vaig muntar l'equip amb sis corredores de sis nacionalitats diferentes (polaca, escocesa, rumana, filipina, espaÑola i colombiana) que cap d'elles havía intercanviat paraula (tot i haver coincidit en curses). Peró des del primer moment vaig aconseguir que funcionesin com un equip.
Varem fer l'ultim rellleu anant en sisena posició, a gaire be 2 minuts de la primera... I varem acabar guanyant per més de 2 minuts; brutal Jackeline Gómez en aquest últim relleu (una Jackeline que aquest diumenge, a Empuries debutaba en Marató... I de quina manera: guanyadora Absoluta i lllepant el sub 3. Una depredadora.

Aquest equip de 2019 "PORQUE NOSOTRAS LO VALEMOS") me'l vaig poder treballar amb temps.
L'equip d'ahir, anomenat igual, va ser un altre cosa.
Perqué el 2020 en vaig inscriure un per tractar de revalidar el títol. Per aixó el nom aquest cop era "HEMOS VENIDO A POR LO NUESTRO". Només Laura repetia. Peró el COVID va anular la prova.
2021, 2022 i 2023 van passar sense que jo mogués fitxa.
Peró aquest any, un día abans de que es tanquésin inscripcions (...i sense haver-ne parlat amb cap corredora) vaig inscriure novament a "PORQUE NOSOTRAS LO VALEMOS". Laura va tornar a ser la única repetidora. Novament formáven equip sis desconegudes. I novament van guanyar la Marató; qué dic guayar: van arrasar. Podeu llegir-ho en l',enllaç del principi.

I quelcom semblant a la pasada Trailwalker: tot i petar jo al km 78 (per l'esquena) tres perfectes desconegudes abans de donar el primer pas a Olot van acabar en una brutal setena posició a la general. El nom del equip? "SI HAY QUE IR, SE VA. Y PUNTO"
(aquí teniu l'enllaç:
txabialbert.blogspot.com/2023/05/70-que-...-que-son-70.html?m=0

No se, em feia il•lusió compartir-ho amb vosaltres

(qué consti en acta que vaig fer un "llamado general" per si alguna CORRECAT s'animava)

Llegeix més...

Sí, perquè l'altre dia vaig caure en el compte de que si aquest primer tram del meu Camí del Nord eren les cinc etapes des de Ribadeo fins a Baamonde (de 92,4 k) se m'anaven a quedar "penjades" tres etapes a les quals mai aniria i que són:
1. Bamonde - Miraz (14,9K)
2. Miraz – Sobrado dos Monxes (24.9k)
3. Sobrado dos Monxes - Arzúa (22k).
La següent etapa hauria de ser Arzúa-O'Pedrouzo. Però com que aquesta etapa ja l'he fet dues vegades (al Camí Francès i al Camí Primitiu), "me la vaig a saltar" (o com dirien en tota prova ciclista de gran nivell que es preï, "serà una etapa neutralitzada"). A més, Enrique té un dinar d'aniversari a Santiago el dia 11; així, amb aquesta avorrida etapa neutralitzada, quadrem data.
Així doncs, finalment, el primer tram que recorreré del Camí del Nord passa a ser de NOU etapes en lloc de CINC, i de 175,4k en lloc de 92,4.
El hashtag inicial ha estat substituït per un de més raonable i real; perquè com vulgui que, per primera vegada, no faré el Camí del tirón, he cregut més convenient canviar-lo pel de:
#TXABI_AHORA_TROCEANDO_EL_CAMINO_DEL_NORTE
I, a poc a poc, es va materialitzant el marxandatge d'aquest camí. Ja tinc les gorres.

El #hashtag que anirà a la motxilla serà aquest; la novetat serà la de que cada tram que faci tindrà la seva tira amb el seu nom; en aquest primer cas apareixerá el tram RIBADEO- SANTIAGO, al qui més que probablement li seguirà l'IRÚN - BILBAO, amb les seves 7 etapes i els seus durs 137k (una mitjana de 19,6 k/etapa). Curiosament, final i inici del Camí del Nord. I així successivament per cada nou tram que vagi fent fins a completar (saltant d'un lloc a un altre sense ordre ni concert) el recorregut del Camí del Nord

Llegeix més...

Una diada de Sant Jordi ben especial lluny de casa… I és que la gent és bona per naturalesa.

D’aixó n'estic convençut. És després la vida, les circumstàncies, o el que sigui, el que les pot anar malejant, enfurismant, amargant (…encara que no necessàriament, és clar).

D’aquest episodi el proper dimarts en fará un any.

23 d’abril de 2023. Etapa 11, penúltima del meu Camí Portugués (per la costa), que em portaría gaire bé fins a les portes de Santiago de Compostela (per segon cop en només 287 dies).

Em vaig llevar relativament d’hora aquell matí. Vaig esmorzar en l’únic lloc on es podia fer-ho en diumenge i a aquelles hores a Caldas de Reis, un forn-pastisseria-degustació que a les set i quart del matí estava a reventar. Vaig esmorzar força contundentment, atès de maravilla per una preciosa noia amb uns increïbles i profunds ulls blaus (... i així mateix li ho vaig dir a ella).

De nou va ser una etapa caminada en solitari, i ràpida, sota una pluja intermitent. Era una etapa curta i suposo que volia arribar com més aviat millor.
En arribar a Padrón, i més d'hora que de costum, vaig parar a dinar en un original establiment just al costat de l'entrada al poble. La meva intenció inicial era allargar una mica més la jornada després de dinar, perquè els 16k caminats “me supieron a poco” i em trobava bé. Però al matí, a meitat de camí, m'havia adonat de que

, així què mentre em portaven el menjar he intentat recordar on havia estat esmorzant, perquè ni en conya recordava el nom. Ho vaig solucionar via Google-maps.

Sense saber ben bé el què els anava a dir, vaig trucar. A la veu que va contestar a la meva trucada li vaig dir:

- Perdona, ¿eres la chica de los preciosos ojos azules?
- No, espera que te pongo con ella.

Quan s'hi va posar li vaig preguntar si havien trobat la meva gorra I em va dir que sí, que la tenia ella. Li vaig dir que jo ja estava a Padrón i que no podia tornar enrere, així què -si li semblava bé- jo li enviaba un Bizum i ella me la podía enviar per correu a casa, perquè era una gorra molt especial per a mi.



Però, davant la meva més absoluta sorpresa, em va contestar:

- Tranquilo, no te preocupes, yo te la llevo esta tarde, dime dónde estás...


Era diumenge. De Padrón a Caldes de Reis hi ha 25 km (50 d'anar i tornar). Malgrat això, cap a les sis i mitja Vanesa es va presentar a l'alberg "La Meiga", amb la meva gorra groga.

No várem prendre ni un cafè, gaire bé ni várem parlar, excepte per agrair-li un cop més el seu gest amb una gorra d'un perfecte desconegut, tenia pressa... I tal com va arribar, se'n va anar.

Senzillament, ¡al·lucinant!.
Una diada de Sant Jordi lluny de casa, amb obsequi d'una gorra en lloc d'un llibre, regal d'una preciosa princesa d'ulls blaus.


Llegeix més...

NECESSITO DE LA VOSTRA AJUDA
Haig d'incorporar a dues corredores que puguin fer 2 del relleus en el equip femení que he muntat per a la Marató de relleus per equips el día 28 d'abril.
Haurien de poder aturar el seu crono de 7k en un ventall de 25'-27'.
Algunes voluntaries ?
En coneixeu alguna, però que no es de les que llegeix el Forum?
Ho necesitaría saber abans de la NIT de dissabte a diumenge 21 d'abril. I és que volem reeditar el triomf del 2019

Us deixo entrada al blog d'aquell exitós día:

txabialbert.blogspot.com/2019/03/me-enca...salgan-bien.html?m=1

Gràcies per avançat !

Llegeix més...

Qué hi farem...!
Peró aquest Camino (El del Nort) el faré de molt diferent manera que els altres quatre.
Si voleu veuren detalls:

txabialbert.blogspot.com/2024/04/back-to-camino.html?m=0

Llegeix més...

I no, no és una frase feta. I si no què ens ho diguin a nosaltres mateixos com a col·lectiu de Correcats, que hem hagut d’anar veient com, per temes de salut, ens han anat deixant un company, i un altre, i un altre…
No crec que en siguem realment conscients d’aquesta màxima en el nostre dia a dia. Sí, potser, com quan anem en cotxe i veiem un accident; afluixem una mica la velocitat ens posem en situació… però als pocs quilòmetres ja ni ens ocupa un petit lloc en els nostres pensaments.
Ningú escull les seves malalties. Aquestes t’arriben sense avisar, et penjen la seva motxilla i, apa, tira p’alante. El que sí és importat és com portes la teva malaltia, tot i que malauradament, en segons quines (i ho hem vist de ben aprop), poc o gaire bé res pots fer-hi tu. Afortunadament, aquest no és el meu cas.
"Sé que no t’agradarà el que et vaig a dir...".
I no, efectivament no em va agradar gens….
En un micro-segon vaig passar de corredor a boxejador, perquè va ser com estar al centre del ring i rebre un brutal cop de puny d'aquells que, per imprevistos, et tomben a la lona i et deixen KO. Perquè el que em va dir va ser una sola paraula: PARKINSON. I a partir d’aquell moment va començar per a mi la que serà la ultra-trail més llarga de la meva vida a la qué, per cert, jo no m'havia inscrit. Aquest va ser el gir inesperat d’una visita rutinària al neuròleg, a qui vaig anar a veure perquè portava una llarga temporada en què no dormia bé; gens bé (…poca broma amb això de no dormir; si us hi trobeu, consulteu).
Perquè, sí, el PARKINSON és com una espècie de cursa de llarga distància (aquesta ultra-trail que comentava). O així es com jo -des d’aquell 3 de novembre de 2014- m'ho he pres almenys. I ja fa més de 9 anys que em van penjar aquesta motxilla.
Des d'aleshores, les Maratons han anat deixant pas a poc a poc a les Mitges Maratons; i últimament les curses de 5k van arraconant a les de 10k. Enrere queden 14 anys de curses i més curses. Vaig començar a córrer ben tard -amb 53 tacos- però déu-n’hi-do fins on hem arribat. Vull dir que, el saber-ho, no em va fer afluixar el ritme. Tot el contrari. Es més, com si volgués dir-li a aquesta atípica ultra-trail que jo seria un contrincant dur de pelar, la temporada següent (2015-2016) vaig competir en 39 curses de totes les distàncies i és la temporada de la que tinc la majoria de les meves MMP

M'he conjurat per continuar somrient-li a la vida. Ha deixat de preocupar-me el que per exemple, el 2016, el meu temps en un 5k fos de 22:45 i que ara n’hi hagi de 27:07 i 27:24. Però he re-descobert la cinta, que faig que em porti a ritmes, a velocitats, bastant més enllà dels meus límits en cursa, però amb això puc continuar sentint-me corredor ni que sigui per uns minuts...
Així que està clar que continuaré posant-li les coses molt difícils. Per exemple, ara que ja no puc córrer per culpa del meu genoll esquerra, m’he posat a caminar; i, en poc més de 15 mesos, m’he fet els 1.450 k de tres Camins de Santiago (Francés, Portugués i Primitiu, més l'extensió Finisterre-Santiago i 78k dels 100k de la Trailwalker) entre juliol 2022 I setembre 2023. I ja tinc en cartera pel juliol, el Camino del Norte.


Jo, en el fons, crec que tinc molta sort. Jo sí que puc fer quelcom, sinó per erradicar-la del meu cos, si per frenar-la, alentir-la, posar-li “trabas” a la meva malaltia. He arribat a pensar que, allà dalt, algú em va dir, cap el 2009: “posa’t a córrer” (quan no ho havia fet mai en ma vida). I anys després em va penjar la motxilla. O sigui, que primer em va donar les eines per el que arribaria més endavant. Perquè la millor manera de poder continuar disputant aquesta Ultra-trail del Parkinson en la què estic immers, és no parant quiet; no parar de córrer, de caminar, d'estirar, de flexionar... dia sí, dia també; d'anar a córrer per on sigui, d'anar a enfilar-me per Collserola, d'anar al gym (... del que aviat em fotran fora per sobre-utilització).
I en això segueixo des d'aquell gris matí de novembre, intentant mantenir sempre l'ànim i un somriure.
Ah... i encara està per veure qui dels dos guanyarà aquesta poc menys que peculiar ultra-trail.

Llegeix més...

El logotip d’una marca és únic, fix, invariable. No el pots girar, no te’l pots fer a la teva mida.
Algú s’imagina el escut del Barça girat uns 40 graus cap a la dreta sobre si mateix, fent servir la puntxa de la part baixa del escut com a “fletxa” per assenyalar cap a una direcció?.

Doncs és aixó el que fa que hi hagués 6 “petxines peregrines” incorrectes.

I és que la idea del logo del Camí de Sant Jaume és la de representar que tots els Camins acaben a Santiago (*) Les estries del cos de la petxina volen significar els diferents Camins que van cap a Santiago.

I on és Santiago: a l’oest. Així doncs: ón han de confluir tots els Camins? Cap al oest, o sigui, cap a l’esquerra.

Aixó, reprensentant-ho amb una petxina, vol dir que, Santiago de Compostela, que és on acaben ajuntant-se tots els Camins, está a l’esquerra de la imatge, no a la dreta.

I és per tenir els Camins confluint cap a la dreta del logotip el que fa que les petxines números:
1.- 4. - 5. - 9. - 10. - 12. no siguin correctes.
Fixeu-vos que totes elles “tenen Santiago de Compostela al est” (a la dreta del logotip).

Val a dir que va ser en el Camino Primitivo on més m’he trobat “petxines incorrectes”, I és que com que la petxina te forma de fletxa, feien servir la petxina perquè indiqués la direcció correcta a seguir. En canvi, si us fixeu en la petxina 2, tot i que la forma de la petxina “marca cap a l’esquerra” (com ha de ser), la fletxa groga ens diu que hem d’anar cap a la dreta. Perqué són les fletxes les que ens orienten cap on anar, no la orientació de la petxina. Per aixó mai veureu una petxina sola, sense fletxa indicadora del camí a seguir.

(*) Jo soc dels que discrepo de que “el Camino termina en Santiago”. No. Per a mi, el Camino, els Caminos, acaben a Finisterre, que és fins on diuen que va arribar l’apóstol. Altra cosa és “peregrinar a la tomba del apóstol”; però “fer el Camino de Santiago” vol dir acabar a Finisterre.
Al menys així ho veig jo.

Llegeix més...

Aqui teniu 12 senyals de la petxina del Cami de Sant Jaume (la concha peregrina).
Si, les 12 amb fons blau.
Sí, les 12 amb la fletxa groga,
però....
6 son correctes i unes altres 6 no ho son (tot i que jo, algunes de les que no ho son, me les he trobat per diferents Camins),
¿Quines son les 6 bones, les correctes... i el què és més interessant: perquè ?.
Per si us queden dubtes, o voleu validar la vostra resposta, la solució en una propera entrada al Forum
(i no és per si la fletxa és amunt o avall de la petxina, no va per aquí)

Llegeix més...

TRES VEGADES AMB LA " T " DE TRAILWALKER...
... i a les TRES jugant un rol diferent.

LA PRIMERA “ T ” - 2015
Recordo perfectament el timing.
A CORREDORS.CAT, 4 corredores (Alba Guerrero, Rosa Garrido, Judith Cuevas i Teresa Recuero) van muntar un equip, només dones, abanderades com a
“LES NOIES D’EN ZENÓN”
com a forma de donar suport al nostre president, Zenón, a qui l'ELA estava colpejant amb duresa i també per donar visibilitat a aquesta maleïda malatia.
(Zenon ens acabaria deixant el 6 de juny de l'any següent, 2016).
Per què va ser aquesta la meva primera "T" i en qualitat de què?. Veureu.
Recordo perfectament, com si fos avui, que el primer que vaig fer quan pel meu neuròleg vaig saber que m'havien penjat a l'esquena la motxilla del Parkinson (3-11-2014) va ser trucar a Rosa Garrido i preguntar-li si tenien algun inconvenient en què les acompanyés en els segons 50km (els nocturns i la matinada) des de Girona fins a Sant Feliu de Guíxols. No sabia, aleshores, quin seria el desenvolupament de la malaltia, i no volia perdre'm l'ocasió de viure des de dins una prova de les característiques de la Trailwalker mentre pugués.
La Trailwalker, com sempre, va arrencar sortint d'Olot dissabte, i aquell dia el meu Barça jugava a casa a la tarda, així que me'n vaig anar al Nou Camp ja vestit de "trailwalkero" i poc abans que acabés el partit vaig agafar el tren per anar cap a Girona. Una hora +/- després d'arribar jo al Pavelló van arribar elles (amb Teresa Recuero amb els peus completament llagats ja des del km 20). Ens va ploure gran part dels últims 25 km. En el grup de "suport" en el qual jo em contava estaven també Olga, Wai, Gabriela.. i la nostra estimada i molt volguda Iris (que ens va deixar fa molt poc).
El meu rol: acompanyant/suport

LA SEGONA " T " - 2017
Van passar 2 snys i aquesta segona incursió a la Trailwalker (el 2017) va ser un "aquí te pillo, aquí te mato", una cosa d'avui per demà (literalment). I és que li havia comentat a Alba que si necessitaven algun tipus d'ajuda, que comptessin amb mi. I va ocórrer que molt a ultimíssima hora, Mario Felip (un dels dos components de l'equip de suport" que és obligatori portar) va tenir un problema amb la vista, no es va recuperar a temps i no hi podia anar. Així que em vaig unir a l'equip IRONTRAILWALKER d'Albert, Alba, l'"AGÜELU" i Helen No surrender (que celebrava el matí d'aquell dissabte el seu aniversari i que malauradament ens va deixar també fa poc). I celebrant l'aniversari en l'esmorzar estàvem quan, inesperadament, es va presentar Mario, encara que "fotut de l'ull", així que es va unir com a complement a l'equip de suport).
El meu rol: equip de suport oficial.

LA TERCERA " T " - 2023
A la tercera va la vençuda!.
En aquesta edició, la cosa va ser radicalment diferent.
Aquesta vegada el que vaig fer va ser muntar un equip, amb mi dins com a participant.
La veritat és que per a mi, potser aquell no era el millor moment per afrontar una de 100 quilòmetres, tenint en compte que 6 dies abans acabava d'arribar de completar els 435 km del Camí de Santiago portuguès per la costa, amb extensió Finisterre-Santiago. Potser no, segur. Però una TRAILWALKER és i serà sempre una TRAILWALKER.
Així que cap allà que me'n vaig, amb unes ganes de portar a bon port aquesta nova aventura "centenària". Finalment, la cosa no va discórrer com esperava i desitjava, ja que elles van haver de tirar de mi en l'últim quilòmetre i mig de l'etapa fins a CASSÀ DE LA SELVA (quilòmetre 73 del recorregut).
Fent espòiler del bo, us diré què....
El nostre equip SI HAY QUE IR SE VA. Y PUNTO es va cruspir els 100 km de la TRAILWALKER 2023 en 19 hores i 48 minuts
SETENA posició per temps a la seva arribada a la freda i desangelada meta de Sant Feliu de Guíxols
Així va quedar la classificació per temps (3/4 nombre de components de l'equip que la van acabar) .
1r en 13:41 4 masculí
2º en 15:18 4 mixto paritaro
3r en 16:29 4 masculí
4t en 16:34 4 masculí
5è en 17: 49 3 mixt paritari
6è en 18:46 4 mixt clàssic 3+1
7è en 19:48 3 mixt "revolució" 1+3, el nostre.
A les meves tres companyes d'equip jo les visualitzava en tot moment com a "bravos corceles jerezanos", com tancades als calaixos de sortida, inquietes, relliscant en silenci, com esperant el moment abans de la sortida d'un Gran National; veia que tenien ganes de sortir corrent; era com que “lo de caminar” se'ls quedava curt.
I és que només a algú com a mi se li ocorre la peregrina idea de formar un equip per a la TRAILWALKER 100 KM, amb aquestes tres bestias pardas: Olga, Milena i Elisabet.
Cadascuna amb el seu estil, però estava segur que no fallarien. I el bo del cas és que cap d'elles es coneixia personalment; tan sols Olga i Elisabet "s'havien vist" en alguna cursa, però mai havien creuat cap paraula; i a Milena -anem al mateix gym- la primera vegada que vaig parlar amb ella (després de molts mesos entrenant junts sense dir-nos ni piu) va ser per dir-li així a botepronto si volia pujar-se al nostre carro (que en aquell moment només era el meu carro, perquè no hi havia ningú més muntat en ell). Agrair-los a les tres, com ja he fet en repetides ocasions, i personalment, el que gairebé a cegues, abracessin el meu somni, s’apuntessin amb mi a aquesta aventura excitant, il·lusionant... acollonant (perquè córrer, trotar o caminar durant 100 km és acollonant, ho sento).
A les tres els hi ho vaig proposar... i les tres em van dir allò del: "Sí, vull".
Que perquè dic que les meves companyes d'equip són tres bestias pardas? Doneu una ullada als parcials dels primers 73 quilòmetres, amb els seus corresponents ritmes de carrera i després ja em dieu.
OLOT - SANT FELIU DE PALLEROLS:
17,71 KM en 2:56:17 a ritme de 9:57 minuts/km
11:24 10:33 10:06 10:6 9:55 9:11 9:23 9:47 10:22 10:20 10:07 10:19 9:38 9:19 9:13 9:30 9:56 10:01
SANT FELIU DE PALLEROLS - LES PLANES D'HOSTELES:
5,35 KM en 55: 07 a 10: 18. - ACUMULAT: 23: 06 KM en 3: 51: 24 a 10: 03
10:12 9:41 10:15 10:27 10:35 11:16
LES PLANES D'HOSTELES - AMER:
7,94 KM en 1: 23: 08 a 10: 28. - ACUMULAT: 31 KM en 5: 14: 32 a 10: 07
10:22 10:33 10:30 10:10 10:18 10:54 10:18 10:42
AMER - ANGLÉS:
7,63 KM en 1:20:06 a 10:30 - ACUMULAT: 38,63 KM en 6:34:28 a 10,21
10:35 11:02 10:51 10:26 10:08 10:07 10:20 10:33
ANGLÉS - GIRONA:
17,43 KM en 3:04:47 a 10:36 - ACUMULAT: 56,06 KM en 9:42:28 a 10:24
10:53 10:47 10:26 10:35 9:56 10:00 10:04 10:09 10:12 10:00 10:43 10:48 10:57 11:09 11:20 11:06. 10:53 11:04
GIRONA - CASSÀ DE LA SELVA:
14,08 KM en 2:43:49 a 11:38 - ACUMULAT: 70,14 KM en 12:26:15 a 10:39
13:49 11:51 11:40 11:56 11:40 11:01. 11:53 11:35 11:33 10:49 10:57 11:08 11:24 11:33 12:12
Aquí a Cassà de la Selva es va produir la ruptura; i és que, des de la sortida de Girona, l'esquena em va començar a molestar. Potser me l'havien remogut innecessàriament a la llitera els fisios als quals vaig acudir per a un massatge de cames; el cas és que només sortir de Girona, als 3 quilòmetres recorreguts, la cosa ja va anar de mal en pitjor, a més, i a més i a més... fins a arribar al pavelló de Cassà de la Selva en unes condicions lamentables, ja que caminava amb el tronc inclinat cap endavant uns 45 graus. Tot i que caminava ràpid, sí (en els últims 2 km de l'etapa jo encapçalava el grup, amb parcials d'11:33 12:12... però caminat "a lo Quasimodo"). Vaig haver d’aturar-me unes 10 i 12 vegades en l'últim quilòmetre. I les meves besties pardas van estar sempre allà al costat, amb mi, sense un retret, sense una queixa... com un equip.
Vull dir amb això que no va ser per cansament, rampes, desfuelle pulmonar, o per molèsties al genoll (el pobre no va dir ni pio en tot el recorregut). No... Va ser cosa que l'esquena, sense fer cap mena de crac, a poc a poc se'm va anar inclinant fins a quedar formant un angoixós angle gairebé de 45, graus; m'era literalment impossible incorporar-me i, és clar, l'estar doblat cap endavant no em deixava gairebé ni caminar. en impedir-me gairebé aixecar els genolls.
Era una bogeria i un veritable despropòsit el tractar de continuar en aquestes condicions.
Així que abans de seguir perjudicant l'equip, vaig decidir que el millor era la meva retirada (l'equip, amb 3 puntuava); i això va ser el que vaig fer. Disgustat d'una banda, però increïblement content pels 73 quilòmetres recorreguts, i el que és millor encara, el haver-los fet a un al·lucinant ritme de 10:10 (... al·lucinant per a mi i en les meves condicions, clar); i gràcies també "a les meves companyes, encara que em portessin amb la llengua fora gairebé des del minut 1. Però com ho vaig gaudir!.
En el moment de la meva retirada l'equip estava classificat en una de molt, però que molt envejable, DOTZENA posició. Brutal.
Jo em vaig afegir a l'equip de suport per poder seguir l'evolució de les meves companyes. Perquè, sí, caminàvem Milena, Elisabet, Olga i Txabi... però no m'oblido d'Óscar (parella de Milena) ni de Vicenç. Ells eren part fonamental del nostre equip, d'un equip de sis membres, encara que només caminàvem-trotàvem quatre. Ells dos van ser el nostre imprescindible "suport team", els que quan arribàvem a un avituallament ja ens tenien preparat el que en l'anterior els havíem indicat que necessitaríem: o roba de recanvi, o beguda, o menjar...
La següent parada de l'equip, ja trotant sense mi, era Llagostera; cap allà que me'n vaig amb Óscar. Per increïble sort per a mi, a Llagostera hi havia un equip de podologia. Abans de seguir ja indicaré que li atorgo un 15 sobre 10 (per professionalitat, atenció, entusiasme, simpatia, cordialitat... ¡una passada!).
Sabeu que m'he cansat de repetir, fins aavorrir, que ni fent el passat estiu el Camí de Sant Jaume francès (amb els seus 797 km) ni fa una setmana en acabar el Camí de Santiago portuguès per la costa i el trajecte Finisterre-Santiago, no havia tingut ni una sola butllofa, llaga, o ampolla als meus peus. Com si no m'hagués mogut de casa.
Doncs bé, el que no van poder dos Camins de Santiago gairebé seguits, ho va aconseguir la Trailwalker en pocs quilòmetres. Sí, perquè poc abans d'acabar la primera etapa el dolor a la planta dels peus era considerable. Els dos camins m'havien proporcionat un enoooorme durícia a la planta de cada peu que el que feien era de protecció. Doncs bé, suposo que el pas més ràpid a la Trailwalker (no és el mateix anar a 13:50 de mitjana durant un grapat de quilòmetres que el fer-los a 9:40 / 9:50) va anar fent miques en aquestes duricies plantars. Sentia com "abrasions" sobre tcadascuna d’elles, incòmodes, però al principi portades. Això va anar a més i a més... però seguia caminant amb el meu equip. Crec que ni els hi ho vaig comentar.
En disposar de temps i per matar l'estona mentre elles no arribaven a Llagostera, i atret per la simpatia d'aquest "podologic team" que hi havia al pavelló, vaig aprofitar perquè li donessin una ullada als meus peus.
¿Abrasió...? Què va... el que em van dir era que tenia -a cada peu- una súper ampolla en horitzontal de costat a costat en cada peu: l'ampolla trailwalkera havia pogut amb les duricies santiagueres. Exquisit tracte i atenció podològica. Repeteixo: 15 sobre 10. Tot un encert. Chapeau!
CASSÁ DE LA SELVA - SANT FELIU GUÍXOLS:
Les meves tres "besties pardas” encara tenien per davant els últims 27 km de la prova... i moltes ganes de deixar de caminar.
Ara que ja no hi havia el seu particular Ben-Hur en la seva quadriga, que semblava retenir-les amb unes invisibles regnes, el que volien era acabar com més aviat millor amb el recorregut; i van decidir fer aquests 27 últims km de la prova... trotant.
En aquests 27 quilòmetres finals van invertir tan sols un total de 4 hores i 15 minuts, a un infernal ritme (per allò de portar ja a les seves cames altres 73k) de 9:26, per acabar aturant el crono en unes esplèndides 19 hores, 48 minuts Aquest infernal ritme que van portar va ser el que les va permetre avançar a 5 equips que les precedien, recuperar posicions i acabar en aquesta brillant SETENA posició final.
APUNT IMPORTANT:
El temps final total de l'equip, i això no hi ha qui el mogui, va ser de 19h - 48m. Aquest temps inclou les parades en els 5 i 7 avituallaments respectivament.
Però els temps de marxa (sense comptar avituallaments) van ser de:
** Fins al km 73................................. 12h - 23m....... a ritme 10: 10
** del km 73 al 100............................. 4h - 15m...... 09:26
TEMPS TOTAL EN MARXA................... 16h - 38m........ 10:04
¡ BRUTAL !
I amb la lluna guiant el nostre camí, abans de les sis del matí ja estàvem camí de tornada a les nostres llars; i crec que parlo en nom dels sis si dic que amb la satisfacció del deure complert (jo inclòs, malgrat els meus només 73k); i una promesa: Trailwalker... tornarem! (junts o per separat, però crec que tots tornarem algun dia... en el meu cas, que sigui més aviat que tard perquè si no, ho veig malament...) -
El meu rol: "Cap de colla" i participant (per fi).


Llegeix més...

Potser és degut a que ahir ja en vaig bufar 67, però el cas és que avui he recordat aquesta entrada del blog, feta després de veure en pantalla gran la película "MULA"; i és que penso que aquesta és una molt bona actitud davant del inexorable i inaturable pas del temps.

Resulta que, del que es tracta, és de “no deixar entrar el vell”.

Veureu. Dos dies abans de fer 88 anys, Clint Eastwood estava jugant a golf amb el seu amic, el cantant de country Toby Keith. I li va comentar que la setmana següent començaria a rodar una nova pel·lícula. El cantant va quedar sorprès per la revelació i li va preguntar què era el que l'impulsava a fer-ho a la seva edat. La resposta va ser:

- "Cada matí, en aixecar-me, "no deixo entrar al vell"

El seu amic va compondre una amb això, amb la frase dita pel Clint i la va enviar amb l'esperança que pogués fer-la servir. I en Clint no li va fallar i la va incloure com a BSO a la seva pel·lícula "MULA", va ser un altre més dels grans pel·liculons de Clint Eastwood.

Recorda... no deixis entrar el vell.

Llegeix més...

Com que, normalment, si penjo en el Forum quelcom será sovint una reflexió, o traslladar-vos alguna vivéncia que jo cregui que pugui interesar o necesitar conéixer algú, crec que aquest és el lloc adient.
(per d'altres temes, ja tinc el blog).
CORRIENDO MI VIDA PASA MUCHO MÁS DESPACIO...

Llegeix més...