Amb algunes "ferides" ja curades i força content de tornar a ser maratonià, us passo la meva crònica. La propera serà Barcelona!
Hi ha corredors que diuen que la marató és especial. També se'n parla habitualment de la distancia mítica i a més a més, d'una èpica associada. De fet, jo també hi he pensat religiosament moltes vegades en aquests termes, però tot plegat crec que només reflecteix una cara de la moneda, o més aviat, una perspectiva esbiaixada, com allò de que la Història no és completa perquè és escrita pels vencedors. En la marató passa quelcom similar. N'hi ha que la preparen minuciosament, i en fan com a molt una a l'any, amb una intensitat única. Per aquests probablement la marató serà especial, sens dubte. Per altra banda, també n'hi ha que en fan una quasi bé cada cap de semana. Per aquests ja dubto que cadascuna sigui memorable, i potser alguna en serà d'especial, però poca cosa més. Per últim, hi ha un altre ventall de situacions, entre les quals em puc incloure últimament, que no preparen res ni tampoc li donen la importància que la prova es mereixeria. I tot plegat, no deu ser perquè la marató no sigui especial, ni molt menys, sinó perquè segurament qui la fa especial és cadascú de nosaltres amb el seu propi compromís.
Quan tres mesos enrera m'inscrivia a Tarragona, poc em pensava que el temps passaria tant ràpid i que a desgrat meu tant poc podria fer i també tant poc oferiria per part meva de cara a aconseguir un bon resultat. I què és un bon resultat en el meu cas a hores d'ara? Doncs suposo que córrer 42 kms sense prendre cap mal i no gaire més... I em ve de gust autoflagelar-me perquè fins i tot a tan sols dos dies de la data em decidia a mirar la web de la marató i descobria entre d'altres coses, que havien canviat el recorregut i que per recollir el dorsal el mateix diumenge havia d'enviar un missatge a la organització… En fi, dissabte al vespre, poques hores abans de la sortida m'he vist diminut, sense preparació física, amb una minsa mentalització prèvia i confesso que amb poques ganes de córrer…
Afortunadament, a Tarragona hem pogut gaudir d'una bona organització que ha facilitat molt les coses. Per començar, l'inici des de l'Anella olímpica permet arribar fàcilment des de l'autopista i aparcar sense cap problema (a 100 metres de l'arribada!). L'entrega dels dorsals ha set ràpida, amb molt d'espai per aixoplugar-se vestit de curt, i tampoc es trobaven gaires cues per anar al lavabo a última hora (només n'hi havia al guardarroba). Finalment, i afortunadament, l'ambient de mica en mica se m'ha anat infiltrant subtilment pels porus i aviat ja tenia ganes de sortir a córrer, més encara després d'un darrer esprint in extremis per anar a buscar el meu estimat i oblidat rellotge Casio maratonià...
Ja plenament en cursa, de bon principi i -una altra vegada afortunadament- m'ha cridat en Marc i xerrint-xerrant els kms han començat a succeïr-se amb fluidesa i sense gaire història, tal com diu el proverbi africà "si vols anar ràpid marxa sol, si vols arribar lluny marxa acompanyat". Tenint tothora al davant el grup nombrós de la llebre dels 3h45min, entre converses disteses hem anat memoritzant la primera volta de 21 kms, de les dues voltes idèntiques del recorregut.
Tarragona efectivament no és plana i pel que fa a la cursa, quan no s'està pujant, s'està baixant, compensat per unes llargues rectes a la zona de la platja i el port. Però ai las! el vent avui ha volgut ser protagonista i ha començat a bufar sense miraments, tot i que en un primer moment s'agraïa perquè en part era refrescant (d'uns 9ºC inicials s'ha enfilat fins els 18ºC). Mentrestant, a diversos trams ens hem anat creuant amb d'altres corredors i hem pogut saludar a vells coneguts.
A la distància mitja marató, just davant de la sortida (molt temptador per plegar), hem marcat exactament 1h 52min llargs, tancant una volta i aprofitant per rebre el meu avituallament particular de cinc gominoles i una ampolleta de recuperat-ion. La conversa en tota aquesta estona ha ajudat a fer desviar del cap l'esforç acumulat però les cames m'han començat a donar senyals que estaven carregades i sense l'entrenament suficient. La veritat és que m'he sentit com si portés 30 kms o més, no gaire bon senyal per la distància restant...
De mica en mica, el silenci s'ha anat apoderant de l'ambient i el que també ha cridat l'atenció és que el llarg i difús grup de gent que tirava endavant mig associat s'ha anat transformant en un conjunt d'unitats independents, sovint inconnexes i moviments descoordinats: la marató en directe!
Retornant cap al centre de Tarragona sense voler he anat agafant embranzida i en Marc m'ha dit que marxés, que s'ho volia agafar tranquilament. Amb la cursa ben viva, aleshores he decidit anar pujant el ritme intentant avançar el grup dels 3h45min. Un petit repte. Controlant no passar-me de voltes, els he pogut travessar i de mica en mica he aconseguit tirar endavant tot sol, amunt amunt per una Rambla nova ben bé deserta encara. Poc després, sortint al costat del Balcó del Mediterrani i l'amfiteatre romà, i sense interrupció, ben animat i cofoi he seguit tirant milles, amb un ritme per km, siguem honestos, força modest.
Precisament aquests han set uns breus moments especials, uns migrats minuts de plenitud maratoniana, de miratge ocasional, perquè després de la sobtada baixada fins a la platja del Miracle, he ensopegat amb la realitat: les cames com pedres i la planta dels peus amb un mal que ja no podia ignorar. A més a més s'hi ha afegit un fort vent en contra que obligava a córrer a batzegades. Km.30... maleït Zatopek! Aquesta marató no serà especial...
Encara m'he pensat inocentment que tot seria passatger i he seguit amb el mateix tarannà. Segons les dades, en aquests 10 kms he adelantat uns 40 corredors (d'un total d'uns 180)! Però avui no havia de ser com a d'altres ocasions, perquè simplement ja no sóc el mateix, aquell de l'split negatiu. Aquí a Tarragona i camí de les 3 hores de cursa, a poc a poc he anat reduïnt revolucions miserablement i mentre entrava novament a l'espigó i comprovava la cara dels corredors que en sortien, he sigut ben conscient que acabaria formant part del grup dels cadàvers. I el que més ràbia m'ha fet de tot, ha set la meva presunció i la mala gestió de la cursa donat tots els avisos que ja tenia. Perquè, sense cap objectiu avui, en quina cursa em trobava?
A l'espigó el vent encara estava bufant amb més força (fins als 89 km/h a Reus) i, com als dibuixos del Correcaminos, feia els moviments com de córrer però en realitat quasi no avançava. En canvi, de tornada (per fi), de vegades es volava, però malauradament, de cantó. En un moment donat, m'he sentit tan encarcarat muscularment que he estat convençut que d'allà no en sortiria. I no és allò del lactat ni els pensaments negatius, si més aviat feia dies que no tenia el cap tan clar!!!
Bé. He passat a adoptar l'estil japonaka o samurai de passes curtes i abundants, evitant l'impacte. No hi ha hagut cap més remei. Curiosament m'ha funcionat fins allà el km 38, a on definitivament he passat a caminar. Caminar! És el que més detesto en una marató (cadascú té les seves manies maratonianes). He caminat a molt poques maratons, molt poques… Mentrestant, fent números i pel cap baix em quedaven com a mínim vint-i-cinc minuts de calvari. I amb un vent de bojos. Buf. He tornat a córrer. Ai… A caminar. Trotar. Caminar... Després he tingut gana i afortunadament, novament afortunadament, algú havia deixat una llauna de fanta allà on l'he necessitada.
Si més no, m'he convençut que no valia la pena menjar-se el coco, al contrari que en d'altres ocasions fallides: si al cap i a la fi, tot ha seguit la seva evolució més probable, des de fa setmanes, des de que vaig caure de cul al Bassegoda i no em podia moure, des de tots els dies amb boira que no vaig voler sortir, sense cap objectiu, sense cap esperit, així doncs, què podia esperar avui?
Els darrers kms, efectivament, el patiment s'ha allargat, com una eternitat… fins els 3h 50min 05 segons de cursa, sense marcador d'arribada, amb les tanques pel terra, i amb l'arc d'arribada a punt de volar...
Definitivament, no estic gaire orgullós del meu paper. Potser ens ha d'anar malament de tant en tant per esforçar-nos més a la propera i fer-ho millor. Aquesta marató ha sigut una nova experiència, única, diferent, afortunada, entranyable... potser... especial?