La salut sí és realment el més important.

I no, no és una frase feta. I si no què ens ho diguin a nosaltres mateixos com a col·lectiu de Correcats, que hem hagut d’anar veient com, per temes de salut, ens han anat deixant un company, i un altre, i un altre…
No crec que en siguem realment conscients d’aquesta màxima en el nostre dia a dia. Sí, potser, com quan anem en cotxe i veiem un accident; afluixem una mica la velocitat ens posem en situació… però als pocs quilòmetres ja ni ens ocupa un petit lloc en els nostres pensaments.
Ningú escull les seves malalties. Aquestes t’arriben sense avisar, et penjen la seva motxilla i, apa, tira p’alante. El que sí és importat és com portes la teva malaltia, tot i que malauradament, en segons quines (i ho hem vist de ben aprop), poc o gaire bé res pots fer-hi tu. Afortunadament, aquest no és el meu cas.
"Sé que no t’agradarà el que et vaig a dir...".
I no, efectivament no em va agradar gens….
En un micro-segon vaig passar de corredor a boxejador, perquè va ser com estar al centre del ring i rebre un brutal cop de puny d'aquells que, per imprevistos, et tomben a la lona i et deixen KO. Perquè el que em va dir va ser una sola paraula: PARKINSON. I a partir d’aquell moment va començar per a mi la que serà la ultra-trail més llarga de la meva vida a la qué, per cert, jo no m'havia inscrit. Aquest va ser el gir inesperat d’una visita rutinària al neuròleg, a qui vaig anar a veure perquè portava una llarga temporada en què no dormia bé; gens bé (…poca broma amb això de no dormir; si us hi trobeu, consulteu).
Perquè, sí, el PARKINSON és com una espècie de cursa de llarga distància (aquesta ultra-trail que comentava). O així es com jo -des d’aquell 3 de novembre de 2014- m'ho he pres almenys. I ja fa més de 9 anys que em van penjar aquesta motxilla.
Des d'aleshores, les Maratons han anat deixant pas a poc a poc a les Mitges Maratons; i últimament les curses de 5k van arraconant a les de 10k. Enrere queden 14 anys de curses i més curses. Vaig començar a córrer ben tard -amb 53 tacos- però déu-n’hi-do fins on hem arribat. Vull dir que, el saber-ho, no em va fer afluixar el ritme. Tot el contrari. Es més, com si volgués dir-li a aquesta atípica ultra-trail que jo seria un contrincant dur de pelar, la temporada següent (2015-2016) vaig competir en 39 curses de totes les distàncies i és la temporada de la que tinc la majoria de les meves MMP
M'he conjurat per continuar somrient-li a la vida. Ha deixat de preocupar-me el que per exemple, el 2016, el meu temps en un 5k fos de 22:45 i que ara n’hi hagi de 27:07 i 27:24. Però he re-descobert la cinta, que faig que em porti a ritmes, a velocitats, bastant més enllà dels meus límits en cursa, però amb això puc continuar sentint-me corredor ni que sigui per uns minuts...
Així que està clar que continuaré posant-li les coses molt difícils. Per exemple, ara que ja no puc córrer per culpa del meu genoll esquerra, m’he posat a caminar; i, en poc més de 15 mesos, m’he fet els 1.450 k de tres Camins de Santiago (Francés, Portugués i Primitiu, més l'extensió Finisterre-Santiago i 78k dels 100k de la Trailwalker) entre juliol 2022 I setembre 2023. I ja tinc en cartera pel juliol, el Camino del Norte.
Jo, en el fons, crec que tinc molta sort. Jo sí que puc fer quelcom, sinó per erradicar-la del meu cos, si per frenar-la, alentir-la, posar-li “trabas” a la meva malaltia. He arribat a pensar que, allà dalt, algú em va dir, cap el 2009: “posa’t a córrer” (quan no ho havia fet mai en ma vida). I anys després em va penjar la motxilla. O sigui, que primer em va donar les eines per el que arribaria més endavant. Perquè la millor manera de poder continuar disputant aquesta Ultra-trail del Parkinson en la què estic immers, és no parant quiet; no parar de córrer, de caminar, d'estirar, de flexionar... dia sí, dia també; d'anar a córrer per on sigui, d'anar a enfilar-me per Collserola, d'anar al gym (... del que aviat em fotran fora per sobre-utilització).
I en això segueixo des d'aquell gris matí de novembre, intentant mantenir sempre l'ànim i un somriure.
Ah... i encara està per veure qui dels dos guanyarà aquesta poc menys que peculiar ultra-trail.

Ostres Txabi m’has deixat de pedra doncs no era coneixedor de la teva malaltia.

El que si sóc coneixedor ara de la teva gran força de voluntat per a continur gaudint de la vida fem activitat física.

Molts ànims i molta força.
Ets tot un exemple.👏👍

Doncs a seguir corrent aquesta Ultra, TXABI. Ja saps de què va això i també saps que les Ultres no s'acaben mai.
Força i gràcies per compartir-ho amb nosaltres.

Molt emotiu el teu relat Txabi.
Es increïble lo que te el Camí. Tinc una cosina, ella afectada de càncer de sang, que també n’ha fet uns quants trams i com tu no es cansa de tornar-hi. Diu que es molt especial.

Ostres Txabi... Sí.. ens has deixat de pedra.. molt emotiu!

De fet, amb tot el que ens has contat sembla que ja has guanyat aquesta peculiar Ultra-Trail.
Li has plantat cara amb un somriure i amb més activitat física (i segurament mental) que qualsevol mortal sense cap malaltia.

I segurament ha sigut la manera més adient de lluitar contra aquesta malaltia.

Molta força, i no paris de caminar i gaudir de la naturalesa!!
I no deixis de compartir-ho amb nosaltres.

El Tennis Taula. Quan el parkinson "desapareix" per una estona
www.ccma.cat/3cat/el-tennis-taula-quan-e...stona/video/6275484/

Tots tenim la nostra motxilla i a mi m'ha tocar aquesta.
Gràcies.,

Gràcies ... Anirem fent

Al juliol faré 5 etapes del Del Norte. I aquest, trocet a trocet l'aniré fent en un any +/-
Gràcies

Molta força TXABI.

Al meu pare el van diagnosticar amb més de 60 anys i va viure més de dues dècades amb bona qualitat de vida. De fet, no se'n va anar directament pel Párkinson. Això sí, es va cuidar moltíssim. I córrer ajuda molt. Salut !!
Antoni "pilot69".

Txabi, encara m'en recordo del primer cop que m'ho vas dir. També em vaig quedar sobtat.
Ara que ho ha fet més públic, et desitjo la millor de les sorts i no abandonis mai de fer exercici. Segur que et farà coordinar millor els moviments.
I en quant al Camino, ja sap que mai te'l acabarás amb la gran quantitat de variants que hi han. Aquí estarem esperant totes les teves cròniques i experiències.

Camina, camina i quan estiguis cansat, segueix caminant. !!!! 💪💪💪

A mí amb 57 anys... I el que sí crec que estic aconseguint és aturar-lo, que no vagi a més, que ja és importante. Peró tot i sixó, la motxilla pesa cada día un xic més (no tinc tremolors i aixó ja és molt)

TXABI gràcies per fer-nos partíceps de la teva lluita. De l'aprofitament de la vida que hem de fer tots. Trobo que aquest fil hauria de quedar fixat en les nostres retines i en el fòrum.

Gràcies per valentia a seguir recorrent aquest ultramarató i que nosaltres no ens oblidem de seguir-te animant i també de cuidar-nos com bé dius!

Volia afegir-me als agraïments i al reconeixement del TXABI per tenir el valor d'afrontar-ho fantàsticament bé i, a sobre, poder explicar-ho públicament.

Subscric i reafirmo el títol del fil, ja que quan és té un bon grau de salut es tendeix a infravalorar-la i pensem que ho podrem fer tot a la vida quan realment tothom té i tindrà unes limitacions.

No sé si deixar el post fix al menú de la capçalera del web com diu el fandes, però sí és un tema en el que penso que tothom hauríem de reflexionar de tant en tant.

TXABI, i tant que la salut sí és realment el més important, i molta força en aquestes 5 etapes que tens previstes al juliol Del Norte.

Gràcies per compartir-ho, i no hi haurà qui et pari.

Salut !!!