Cosmo-Barça

Coincidint amb el 115è aniversari del Club, el Fòrum Barça impulsa el Dietari FCB, que es difon a través de www.fcbarcelona.cat , amb un record diari d’un esdeveniment remarcable de la història del Club. Aquest recull és fruit de la tasca de recerca de Jaume Llauradó, i compta amb la col·laboració del Centre de Documentació del FC Barcelona.

El 4 de desembre del 1982 el president Josep Lluís Núñez va presentar la nova tribuna de premsa. El FC Barcelona, conscient que cada cop hi havia més mitjans interessats a cobrir la informació que generava el Club, va millorar les condicions de treball dels periodistes, va instal·lar uns pupitres per tal de facilitar la seva feina els dies de partit.

El cap de premsa del Club, Ricard Maxenchs, que havia exercit de periodista a El Mundo Deportivo, va ser un dels precursors de dur a terme el projecte amb la màxima celeritat. Núñez va comentar que la remodelació “era necessària, veritablement imprescindible” i més, després de les millores del recinte des del Mundial d’Espanya ‘82. En representació de la premsa, va parlar Juan José Castillo, director d’El Mundo Deportivo: “Aquesta modèlica instal·lació, pot servir de mirall als altres clubs espanyols”.

El Barça s’enfrontava al Sevilla al Camp Nou en la tornada dels vuitens de final de la Copa de la UEFA. L’empat a un gol del partit d’anada presagiava una nit emocionant, però el matx només es va animar a la segona part, quan van caure els gols.

Les dianes de Bakero i Popescu (minuts 62 i 79) semblaven sentenciar l’eliminatòria, però un gol de Moya immediatament després del de Popescu va fer sonar les alarmes al coliseu blaugrana. Tanmateix, només dos minuts després va tornar la tranquil·litat amb el definitiu 3-1, obra de Roger García en una gran demostració de tècnica depurada en aixecar la pilota des de fora de l’àrea per sobre del porter sevillista Juan Carlos Unzué, l’actual segon entrenador del Barça.

Com va escriure David Salinas al llibre ‘El Barça a Europa, 50 anys (1955-2005)’, “va ser un gol de gran bellesa plàstica, mereixedor d’un lloc destacat en la història per la seva perfecta execució”. Aquell dia Johan Cruyff va alinear aquests homes: Lopetegi, Ferrer, Nadal, Guardiola, Popescu, Bakero, Figo (Toni Velamazán, min 85), Roger García, Òscar García (Celades, min 65), Hagi i Sergi.

I la nova samarreta, que et sembla?......
A mí no m'agrada..

Un nyap. No m'agrada gens ni mica  :ouch:  .  :grrrrrr: :grrrrrr:
El pitjor és que segur que si al final és aquesta, la vendran com xurros.
Espero que no sigui aquesta, però sinó, passarà com amb Qatar .... a "tragar" amb el que vulguin 

El 6 de desembre del 1992, l’equip que aleshores entrenava Johan Cruyff va disputar el seu darrer partit abans de marxar cap al Japó, on havia de jugar-hi la final de la Copa Intercontinental davant el Sao Paulo el dia 13.

Molt bones sensacions va deixar el quadre barcelonista al Ramón de Carranza, on va derrotar el Cadis per un contundent i inapel·lable 0-4, amb gols de Stóitxkov (2), Goikoetxea i Laudrup. De fet, el Dream Team es trobava en un moment molt dolç de joc, ja que havia guanyat els darrers  cinc  partits de Lliga, els 2 últims  per golejada: 1-6 al Saragossa a La Romareda i 5-0 a l’Espanyol al Camp Nou.

Aquell dia, Johan Cruyff va alinear els jugadors següents: Zubizarreta, Ferrer, Guardiola, Koeman, Nadal, Bakero, Eusebio, Stóitxkov, Laudrup, Amor i Begiristain.

I ja, com collita pròpia, qui anava a pensar que aquest porter es convertiria en el pitjor Secretari Tecnic que es recordi. Però que estigui Zubizarreta li va molt bé al president no escollit, el Floreta (Bertomeu i Floreta), un autèntic desastre que al costat del expresindent desaparegut (Sandruscu) han aconseguit que el Barça estigui més pels jutjats (esportius i no) que en tots els 100 anys anteriors.
Si ajuntem que l'Expresident Nuñez estigui a la presó, el panorama no esportiu és "fantàstic".  :'( :'( :clown: :clown:
Pel que ara estic en la campanya per la retirada de la samarreta del "Mangarin" que penja al Palau, i per la retirada del nom de Josep Lluís Nuñez del Museu. 
Com sempre, en lluita per les causes perdudes  :clown: :clown:

Un quart de segle de vida va celebrar el FC Barcelona el 7 i el 8 de desembre del 1924. I ho va festejar amb gran solemnitat. Un veritable esdeveniment ciutadà al qual també es va afegir la ciutat de Barcelona.

Joan Gamper, aleshores president del Barça, va tenir la sort de viure unes jornades inoblidables, com a barcelonista i com a màxim mandatari. L’aniversari va ser el 29 de novembre, però es va endarrerir la festa per tal que, en jornades no laborables, tothom que ho volgués pogués participar-hi.

Pels carrers de Barcelona es va disputar la Challenge Pere Prat al matí, i a la tarda, futbol a Les Corts entre el FC Barcelona i la Reial Unió Club d’Irun, un dels gran de l’època. Va guanyar el Barça el primer partit (1-0) i va perdre el segon, jugat a l’endemà (2-3). Als prolegòmens d’ambdós partits no hi va faltar folklore català: sardanes, música, ofrenes i homenatges als pioners.

Nou dies després de la seva fundació, el 8 de desembre del 1899, el FC Barcelona va disputar el seu primer partit, un amistós davant un equip format per membres de la colònia anglesa de la Ciutat Comtal.

Un cop fundat el Club el 29 de novembre del 1899 per Joan Gamper i onze amics més, el primer partit del Barça a la història ja va ser una gran prova de foc, ja que el conjunt rival estava format per joves anglesos ben experts en un esport com el futbol, que ja tenia una sòlida tradició al seu país, però que encara no era gaire conegut a Catalunya.

Un terreny de joc molt peculiar

L'escenari d'aquell primer matx va ser la ‘pelouse’ de l'antic velòdrom de la Bonanova, molt a prop de l’actual Turó Parc, un camp que compartien el Barça i el Català. El terreny de joc, força irregular i dur, estava ple de pedres, sots, desnivells i matolls d'herba. Cal tenir en compte, però, que aquell no era en puritat un camp de futbol, sinó un terreny habilitat amb més o menys fortuna per a la pràctica d'aquest esport en una època que no existia a Barcelona ni un camp reglamentari de futbol. De fet, ningú no es cuidava d'ell, tot i que era un terreny realment ampli, ja que la pista de ciment del vell velòdrom feia uns 500 metres.

Un gran partit

L’històric esdeveniment  va començar a les tres de la tarda i amb només deu jugadors per bàndol, ja que no van poder reunir-ne més. Les alineacions van ser les següents: amb el FC Barcelona, Urruela, Wild, Lomba, D’Ossó, Llobet, López, Terradas, Gamper, Künzli i Schilling; amb la colònia anglesa, A. Witty, E. Witty, Raindtre, W. Parsons, J. Parsons, Harris, Walker, Morrison, Webb i Fitzmaurice. Va arbitrar l’anglès Leack, una de les poques persones a Barcelona que coneixia bé els reglaments futbolístics.

L’escàs públic que es va congregar (més aviat curiosos abans que afeccionats) va presenciar un partit entretingut d’aquell nou esport, “favorit de les nacions robustes”, segons es va poder llegir l’endemà a la premsa barcelonina. Com era de preveure, els anglesos es van endur la victòria (0-1), però el resultat va ser el de menys. Malgrat la derrota per la mínima, conseqüència lògica de la superioritat del seu oponent, la impressió que va donar el Barça va ser magnífica, ja que es van estavellar dues pilotes al pal i Gamper va ser considerat per tothom com el millor jugador del matx.

Sense colors blaugrana

Curiosament, aquell primer partit el Barça no el va jugar amb la samarreta blaugrana, ja que a la reunió fundacional del 29 de novembre no s’havia arribat a decidir quins serien els colors del nou club, una decisió que no es prendria fins al 13 de desembre, a la segona reunió. Així doncs, avui dia encara es desconeixen els colors que va lluir el FC Barcelona en el seu primer partit.

L’equip de Van Gaal va arribar a la sisena i darrera jornada de la lligueta de la Champions sense opcions d’avançar a la fase següent. El grup de la mort amb el Bayern de Munic i el Manchester United havia estat letal per al Barça.

Tot i això, en un partit en què només hi havia en joc el tercer lloc, a més del prestigi, l’equip català va demostrar una gran professionalitat i es va imposar en el camp del Brondby 0-2 amb gols de Figo i Rivaldo. El FC Barcelona va jugar amb la samarreta del Centenari i es va anotar la victòria 600a de l’era Núñez. La nota negativa del xoc va anar a càrrec de Guardiola, que va ser expulsat al minut 42 per acumulació de targetes grogues. L’equip danès, a la segona meitat, amb 0-2 en el marcador, va enviar un penal a fora.

A la setzena jornada de la Lliga 2011/12 el Barça va sortir del Santiago Bernabéu amb una brillant victòria (1-3) i donant una sensació de manifesta superioritat. El cop d'autoritat va ser encara més meritori si tenim en compte que en el primer minut el Reial Madrid es va avançar al marcador després d'una errada de Valdés, que en intentar rebutjar una pilota va possibilitar una rematada d'Ozil que fet i fet va acabar a peus de Benzema, que no va perdonar. Però el Barça no es va immutar i va seguir a la seva com si res hagués passat.

L'empat, aconseguit per Alexis en una jugada de velocitat després d’una assistència de Messi, va posar les coses al seu lloc. Ja a la segona part, després de l’afortunat gol de Xavi -el seu xut va colpejar Marcelo abans d'entrar a la porteria de Casillas-, el Barça va imposar la seva llei. Cesc va fer l’1-3 definitiu en rematar de cap un espectacular centre d'Alves, però l'equip blaugrana va tenir ocasions per ampliar el marcador. El Barça va jugar amb Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Xavi, Busquets, Iniesta (Pedro, min 89), Alexis (Villa, min 84), Messi i Cesc (Keita, min 78). Pep Guardiola estava especialment orgullós per l'enteresa demostrada pel seu porter després de la seva decisió inicial: “Valdés ha demostrat fortalesa, perquè després de l'error ha seguit jugant la pilota. L’he felicitat davant de tots”. El tècnic català es va mostrar molt satisfet: “Hem controlat molt bé el partit i els contraatacs del Madrid”.

Aquest dijous s’ha presentat el llibre que destapa els set anys que el FC Barcelona va estar sota la intervenció franquista i que recupera el text perdut dels estatuts del 1940

L’àmplia bibliografia de temàtica blaugrana que està apareixent en els últims temps compta des d’aquest dijous amb una obra que descobreix una de les etapes històriques més difícils que ha viscut el FC Barcelona en els seus 115 anys de vida. ‘El Barça segrestat’, dels periodistes Xavier Garcia Luque i Jordi Finestres, ha estat presentat en un acte en el qual també han participat el periodista Jordi Basté i l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté.

Aquesta etapa fosca de la història del Barça comprèn gairebé vuit anys, entre el gener del 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, i el setembre del 1946, quan el president Agustí Montal Galobart va iniciar, tímidament, la recuperació democràtica de l’Entitat.

Els autors expliquen, a través d’una extensa investigació, com es va articular la depuració del Barça després de la guerra, amb decisions com el canvi de nom, la modificació de l’escut, la utilització franquista del camp de Les Corts, la imposició de presidents i directius que no eren socis i als quals no els interessava el futbol, les depuracions de futbolistes i treballadors del Club o l’escàndol de l’11 a 1 a Madrid.
El Club rebrà els estatuts

Fruit d’aquesta investigació, els autors d’‘El Barça segrestat’ han pogut recuperar el text dels estatuts que, obeint a les instruccions rebudes, el Barça va aprovar el 12 de juny del 1940 i que van oficialitzar el control del Club per part de les noves autoritats franquistes. Gràcies a aquesta troballa i a la iniciativa dels autors, aquests estatuts passaran pròximament a formar part del patrimoni documental del FC Barcelona, que completa així totes els textos estatutaris que ha tingut al llarg de la seva història.

Aquests estatuts del 1940 consten de 38 articles, agrupats en 10 capítols, i porten la signatura del president Enric Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta, i la del secretari Joan Agustí Peypoch. Estan redactats en llengua castellana, a diferència dels anteriors, i anul·len totes les mesures de control que tenien els socis del Barça sobre els seus dirigents. Desapareixen les assemblees de socis o de compromissaris, no hi ha comissions econòmiques ni informes econòmics per als socis i, naturalment, no es parla d’eleccions presidencials perquè els dirigents del Club es nomenen a dit a través de la Federació Catalana, la Federació Espanyola i la Delegación Nacional de Deportes.


WWW.FCBARCELONA.CAT

11/12/2014 10:50

WWW.FCBARCELONA.CAT

11/12/2014 08:00

Joan Gaspart va presidir la cerimònia en un acte emotiu al qual van assistir els néts de Joan Gamper i on Jordi Alba va sortir a la foto
La Ciutat Esportiva del FC Barcelona es va posar en marxa després de força temps de ser tan sols un bonic projecte. El somni del barcelonisme, finalment, va començar a fer-se realitat. En especial, el del president Núñez, que havia hagut de salvar molts obstacles. Va ser Joan Gaspart, llavors al timó de l’Entitat, qui va tenir l’honor de presidir la cerimònia de la posada de la primera pedra.

Durant la seva intervenció, no obstant, va trobar a faltar la presència del seu amic: “M’hauria agradat que en Núñez estigués avui aquí”, va dir, afegint que “ell va fer molt per arribar al dia d’avui i mereixia aquesta alegria”. Acte emotiu, on a més dels polítics i expresidents, com Enric Llaudet o Raimon Carrasco, també hi van assistir els néts de Joan Gamper, Manel, Xavi i Emma, ja que la Ciutat Esportiva es batejaria amb el nom del fundador del FC Barcelona. Curiosament, un dels nens escollits per participar en la cerimònia, és Jordi Alba, que temps després va haver de deixar el Club i avui en dia és un dels jugadors del primer equip.

WWW.FCBARCELONA.CAT 13/12/2014

El plat fort de la quinzena jornada de la Lliga 2008/09 era un Barça-Madrid al Camp Nou. Després del passadís que van haver de fer als merengues al final del campionat anterior, els homes de Guardiola tenien unes ganes enormes de revenja davant un equip blanc que amb Juande Ramos a la direcció tècnica es trobava en procés de renovació. En la setmana prèvia l'eufòria s'havia desfermat entre l'afició blaugrana, que preveia una golejada davant l'etern rival. Si no va ser així en part va ser a causa de l’estratègia conservadora que va planejar Juande, amb el seu equip enrocat a l'àrea, a l'espera d'un precís contraatac.

Aquesta tàctica incloïa una veritable caça a Leo Messi, que en poc temps va ser objecte de duríssimes entrades per part de Guti, Sneijder, Gago, Sergio Ramos i Drenthe, però només els dos últims van veure targeta groga. Plantejat així el partit, el Barça arribava als dominis de Casillas per insistència, però el Madrid va tenir les oportunitats de Drenthe i Palanca, que no van saber definir davant Valdés.

El públic del Camp Nou es desesperava davant la resistència blanca, més quan Eto'o va fallar un penal en el minut 69. Però el davanter camerunès es va rescabalar a set minuts del final, en rematar a gol una pilota desviada amb el cap per Puyol després d’un córner llançat per Xavi. En plena eufòria blaugrana, ja en el descompte, Messi va fer el 2-0 en definir un darrer contraatac local. Després d’aquest resultat, el Madrid quedava a dotze punts del Barça, que anava de manera imparable per la primera Lliga de l’era Guardiola. Aquest va ser l'equip barcelonista en aquell emocionant dia: Valdés, Alves, Márquez, Puyol, Abidal, Xavi (Keita, minut 91), Touré, Gudjohnsen (Busquets, minut 63), Messi, Eto'o (Hleb, minut 88) i Henry.

WWW.FCBARCELONA.CAT 14/12/2014

En un derbi contra l’Espanyol, els caps policials van donar ordre als agents de carregar contra les persones que havien caigut al camp a causa del trencament d’una tanca protectora.

Es jugava el derbi Barça-Espanyol. Les Corts presentava un aspecte impressionant, amb les 48.000 localitats del camp desbordades amb escreix. L’Espanyol se sentia molt fort i anava líder de la Lliga i amb el FC Barcelona sis punts per sota. La jornada prometia ser memorable i ningú sospitava el drama que s’estava a punt de viure. Cap al minut 19 de la primera part, poc després que el conjunt visitant s’avancés al marcador, es va trencar una tanca protectora al Gol Sud per l’excés de públic, i es va produir una enorme allau de gent que va provocar una gran confusió i molts ferits, a més d’un conflicte d’ordre públic. Els caps policials van donar l’ordre als agents de carregar contra les persones que havien caigut al camp, cosa que van fer d’una manera brutal.

El públic va reaccionar amb indignació i des de Tribuna es va sentir un crit d’“assassins!” que gradualment es va estendre a tot el camp. Paral·lelament, molta gent va intentar baixar al terreny de joc per tal de fer una muralla humana davant la policia, cosa que d’haver-se consumat hauria desencadenat un enfrontament molt greu. Així ho va veure el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, assegut a la Llotja Presidencial, que va baixar ràpidament a la gespa per aturar la policia i substituir-la pel personal de la Creu Roja. L’acció del governador va evitar una catàstrofe, atès que el públic, donant una lliçó de civisme, va desistir del seu propòsit d’envair el camp. El partit va acabar amb victòria barcelonista per 2 a 1, però aquell dia el resultat va ser el menys important. Per bé que l’emmordassada premsa de l’època no ho va esmentar, en aquell trist incident va morir el soci Enrique Barberà com conseqüència directa de la caiguda des de les grades al camp. Un altre soci, Mario Sans, va quedar malferit i a causa de les seqüeles moriria gairebé dos anys després, el 17 d’octubre del 1954.

WWW.FCBARCELONA.CAT 15/12/2014

En un partit de Lliga contra l’Europa el mític davanter barcelonista Josep Samitier va marcar un gol de bandera que va enlluernar tothom

Era la tercera jornada de la Lliga 1929/30. El Barça va rebre a Les Corts un rival ciutadà com l’Europa, equip del barri barceloní de Gràcia. El partit va ser molt intens, jugat amb molta embranzida per part dels dos equips, cosa força habitual en aquella època. El primer gol va ser marcat pel jugador visitant Bestit II al minut deu, però a la mitja hora Samitier va establir la igualada al marcador. La jugada la va iniciar Sastre, que va fer una passada en profunditat a Piera; aquest es va internar per la banda i va fer una centrada que Sami va rematar de cap a la xarxa d’una manera fantàstica, plena de fúria i potència. Va ser un golàs extraordinari, o com es va poder llegir a ‘El Mundo Deportivo’, “un gol gran, un gol de bandera, aplaudit com es mereixia”.

La festa va ser completa, ja que poc abans del descans un rebuig del porter europeista Florenza a rematada de Sastre va ser recollit per Samitier, que va establir el 2-1 que, al capdavall, seria definitiu, ja que no hi va haver més gols a la segona part. Aquell dia l’entrenador anglès James Bellamy va alinear aquest equip: Plattkó, Walter, Mas, Martí, Castillo, Pedrol, Piera, Sastre, Samitier, Bestit I i Parera. Un onze ple de jugadors llegendaris.

WWW.FCBARCELONA.CAT 16/12/2014
El 16 de desembre del 1980 es va disputar al Camp Nou un partit benèfic en favor d’UNICEF / FOTO: ARXIU FCB

El FC Barcelona, una vegada més, va defensar una causa noble acollint aquest partit benèfic al Camp Nou. La recaptació anava destinada a tots aquells nens i nenes més desfavorits del món que emparava UNICEF. I el poble català, en especial la ‘gent blaugrana’, no els va fallar i va omplir l’Estadi, que es va quedar petit. Cert és que el cartell del ‘Humane Stars’, com es va batejar la selecció que es va enfrontar al Barça, reunia grans noms, però cert és, també, que l’afició va voler estar a l’alçada i va passar per la taquilla a destinar uns diners a una obra solidària de gran valor.

L’ambient de solemnitat respirat al Camp Nou, tractant-se d’un partit amistós, era quelcom seriós. No hi cabia ni una agulla. En l’aspecte purament esportiu, cal comentar que va guanyar el Barça per 3-2 i que a la selecció d’estrelles es van alinear, entre d’altres, Bonhoff, Cruyff, Rummenigge, Hansi Müller, Chinaglia, Platini, Blokhine i Hugo Sánchez. Van marcar Simonsen, Schuster i Martínez. La nota discordant la va posar l’àrbitre, Pes Pérez, que va expulsar Cruyff al minut 55 per protestar i es va guanyar una esbroncada monumental. Johan definiria l’expulsió de “còmica”, i explicaria que després d’anul·lar un gol al seu equip va veure targeta groga per dir al jutge que s’estava “complicant la vida”. Després d’agafar-lo pel braç i dir-li “tranquil, home, no passa res, això sembla de bojos”, el va expulsar.

WWW.FCBARCELONA.CAT 17/12/2014

Un cop finalitzada la clausura de sis mesos del FC Barcelona a causa de la xiulada a l’himne espanyol ocorreguda camp de Les Corts, Arcadi Balaguer era nomenat nou president i el Club reprenia la seva activitat

Havien passat sis llargs mesos des de la celebració, el 14 de juny del 1925, d’un partit amistós al camp de Les Corts entre el Barça i el Júpiter en homenatge a l’Orfeó Català. Aquell infaust dia, a la mitja part del matx el públic va xiular i escridassar l’himne espanyol, interpretat pels marins d’un vaixell anglès ancorat al port de Barcelona. La reacció de les autoritats va ser fulminant, ja que el Club va ser clausurat per mig any i el president Joan Gamper va ser obligat a desvincular-se del Barça per sempre i es va haver d’exiliar a Suïssa.

Durant aquell temps en què el Club va viure als llimbs, sense poder dur a terme cap activitat esportiva ni institucional, el president accidental va ser Joan Coma, i totes les escasses reunions de la Junta Directiva barcelonista van ser vigilades per un delegat de l’autoritat. Per fi, el 17 de desembre del 1925, un cop acabada la suspensió, Arcadi Balaguer va ser nomenat nou president del Barça. Balaguer, un aristòcrata amic personal del rei Alfons XIII, era un home molt  ben vist pel règim de la dictadura de Primo de Rivera. Al capdavall, va ser un gran president, ja que va encapçalar el ressorgiment del Barça en uns moments summament delicats per al Club.

WWW.FCBARCELONA.CAT 18/12/2014
Fill de l’antic president Agustí Montal i Galobart, es va imposar per un estret marge al seu rival Pere Baret i en el seu mandat va impulsar la catalanització del Club

L’Assemblea Extraordinària del Barcelona, en el Palau de les Nacions de la Fira de Mostres, va elegir el nou president de l’Entitat. El més votat va ser Agustí Montal i Costa, que es va imposar a Pere Baret per 126 vots a 112. Montal, fill de qui va ser màxim mandatari de l’entitat barcelonista, Agustí Montal i Galobart, entre el 20 d’agost del 1946 i el 16 de juliol del 1952, va tenir el suport de quatre expresidents (Arcadi Balaguer, Francesc Miró-Sans, Enric Martí Carreto i Enric Llaudet) que van signar una carta publicada a la premsa, on asseguraven que Montal “aportarà les solucions constructives que precisa el nostre club per tal de revitalitzar el seu prestigi i grandesa”.

Afegien també que “és un home jove i dinàmic que precisa el ritme esportiu del nostre temps i, alhora, la persona amb sentit de la responsabilitat i seriositat que exigeix la presidència d’un club de tanta solera”. Montal, com queda recollit en el volum ‘Els quaranta-vuit presidents del FC Barcelona’, “modernitzà les estructures del club i el re-catalanitzà, recuperant-ne el nom, els símbols, les banderes i l’idioma”. Les primeres paraules del nou president ja anaven en aquesta direcció: “Treballaré amb ganes, il·lusió i...  energia!”.

WWW.FCBARCELONA.CAT 19/12/2014
El FC Barcelona de Pep Guardiola va entrar en el llibre Guinness dels rècords en sumar el seu sisè títol l’any 2009. Després de guanyar la Copa del Rei, la Lliga i la Champions, tres corones corresponents a la temporada 2008/09, i la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs, títols corresponents al curs 2009/10, el Barça va passar a la història del futbol perquè va ser l’únic capaç d’haver-ho guanyat tot en un any. L’última conquesta, a més, va ser la primera al Mundial de Clubs per a l’entitat barcelonista després del revés sofert el 1992 davant el Sao Paulo i el 2006 davant l’Internacional de Porto Alegre. La victòria, de tota manera, la va suar el Barça, que perdia per 1-0 davant l’Estudiantes de la Plata quan faltaven dos minuts per al final.

No obstant, un gol de Pedro al minut 88, va forçar la pròrroga, en què un gol de Leo Messi amb el pit va donar la victòria, el títol i el rècord a un Barça intractable, d’un altre món. El fet més emotiu de la jornada va arribar al final, quan Pep Guardiola va plorar sobre el terreny de joc, conscient que la fita assolida pel seu equip el 2009, guanyar-ho tot, guanyar sis títols de sis possibles, era històric, irrepetible... La conquesta va tenir lloc a Abu Dhabi (la Unió dels Emirats Àrabs) i després de superar l’Atlante de Mèxic a les semifinals (1-3).