Gabriel (Gabi)

Hola!

Gabriel Quiles, 61 anys, casat, i amb una filla de 29 anys.

Vaig néixer a Barcelona, i visc des de fa 36 anys a Ripollet.

Després de dir el pitxor dels funcionaris (mai m’han agradat) he acabat sent un d’ells. 
Treballo d’Uixer al Parlament de Catalunya.

Entre les meves aficions estan llegir, escoltar música i, com no, córrer.

Com podeu veure, soc molt poc original.

529222 485405144846609 1542998169 ns

 

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

- M’agrada tot tipus de música, quan surto sol a entrenar escolto des de clàssica fins cançons de pel·lícules de Disney. Per acompanyar l’entrevista, podem posar Logical Song, de Supertramp.

Per què corres? 

- De sempre m’ha agradat fer esport, vaig començar a córrer farà aproximadament uns quinze anys. A la feina hi havia un grup de gent que de tant en tant sortien a entrenar, i vaig afegir-me amb ells. 


Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?

- Com ja he dit, entreno fa uns quinze anys, però la primera cursa que vaig participar, tot i no tenir ni idea de córrer, va ser la primera que va fer El Corte Ingles, ja fa un munt d’anys. Com l’experiència era nul·la, vaig sortir com una bala, i als deu minuts ja estaba que no podia ni caminar. Tot un èxit.

A partir de que vaig començar a entrenar amb un mínim de regularitat, la meva primera cursa va ser la Mitja de Granollers, amb aquella recta final en que veies la meta però mai arribaves.

Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses; N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?

- No soc conscient d’anècdotes, be, ara em ve al cap que, en una de les Matagalls Montserrat que he fet, anava acompanyat per un altre corredor, ens vam conèixer durant la travessa i, (alguns de vosaltres ja ho sabeu soc una persona que ensopego sovint) doncs en aquesta travessa, vaig caure quatre o cinc cops i, aquest company cada vegada que anava per terra s’espantava més suposo que va arribar a pensar que en una d’aquestes em mataria, la qüestió es que finalment en un dels avituallaments el vaig “perdre”, penso que va decidir que era millor anar sol. Pobre home, patia més per mi que no pas per la cursa.

El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent? 

- No tinc cap en especial, ara a la muntanya el que vull es poder continuar corrents mentre el cos aguanti, els somnis son a curt termini. Ara mateix somio en acabar el proper repte que és la UTMC. A partir d’aquí segur que vindran d’altres però sempre amb els peus a terra i conscient de les meves possibilitats, pas a pas.

Quina frase motivadora t'acompanya en els moments difícils?

- No tinc cap frase especial, hi ha algunes que m’agraden, `però no m’acompanyen en els moments difícils. En aquests moments el que vull es que no em falli el cap i, pugui acabar la cursa, cosa que a vegades em costa molt.

Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer. 

- Últimament m’he estic acostumant a córrer amb dos rellotges, per si un em falla. Això ja comença a ser greu. Una altra mania que tinc, i algun dia m’enviaran a pastar fang la gent que surt amb mi, és que m’agrada aprofitar molt el temps, i a l’hora de quedar per sortir a entrenar o bé per anar a alguna cursa, faig quedar a tothom amb molt (massa) temps d’antelació. Soc una persona que m’agrada més arribar una hora abans, que cinc minuts tard. 

Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?

- Recordo la marató de Donosti, quan vam fer la preparació amb el Roger Roca. Era el temps del 10 de 1000. Em vaig apuntar al grup de 3h 30 minuts i la vaig acabar en 3h 13. Va ser increïble.

Avui dia, a qualsevol cursa de les que faig, només pel fet d’acabar-les ja tinc una sensació indescriptible. Els objectius no assolits, millor oblidar-los i intentar que el cap no sigui més fort que el cor. 
 

T'agradaria dir quelcom més?

- Quan feia asfalt m’ho passava bé. Ara, a la muntanya, tot i patint molt, gaudeixo més. Els reptes son més complicats, però quan els assoleixes no hi ha paraules per descriure el que sents.

Ah!!! Aprofito també per agrair als amics el suport que m’han donat quan he defallit, que ja m’ha passat més d’una vegada. Els seus ànims i la seva paciència no tenen preu.
 

1977108 10152091950637758 243184605 ns

 

Comentaris