Krlos
Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses. N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?
- I tant! Moltes, però només comentaré un parell...
- Una que em fa treure la llagrimeta al recordar-la: Ultra Vall d’Aran 2014. Única de les més de 260 curses que porto que he hagut d’abandonar, per lesió. Cap al km 25, una gosseta em va començar a seguir. Era alta muntanya i no hi havia ningú a prop, i per més que vaig intentar que es quedés per allà no ho va fer. Era molt joveneta, i tot i intentar que se m’apropés per donar-li menjar quan ja veia que no em deixava, tampoc hi havia manera. Sempre anava 20m per darrera.
M’atrapaven corredors i s’apartava d’ells... i em seguia a mi. Així va estar seguint-me 25km! Als km finals, ja si, ens vàrem fer molt amics i quan em vaig haver de retirar a un avituallament es quan em vaig adonar!!! Què faig jo ara amb aquesta??? Els de l’avituallament em deien que no se’n feien càrrec i no la baixarien al cotxe i a mi ni se’m passava pel cap deixar-la allà. Només de pensar en abandonar-la allà sola!!!...
I així que, lesionat com estava, vaig continuar cursa fins arribar a alguna carretera on em pogués recollir en cotxe el company de fatigues: Albert Plaça (Stone_Apo). Finalment, em vaig emportar la gosseta a casa. Per internet, i després de suar molt i molt per trobar la informació, vaig localitzar el seu nom i als seus amos - era francesa - i van venir a buscar-la a casa. Abans d’això la vaig portar a passar uns dies a la platja, perquè sé que no tindria mai l'oportunitat de veure el mar, doncs era una gosseta pastora. I aquest era el seu nom: Bergère.
- La segona anècdota és recent:
Al setembre he corregut les 24h solidaries de Candàs i he anat a fer-les com a “tirada llarga” per les 24h de corredors.cat. Durant la cursa, per la duresa del circuit - ens van posar un desnivell exagerat per una prova d’aquestes característiques; jo vaig fer +4000m - arribes a avenir-te molt amb la resta de patidors. Jo no coneixia personalment a cap dels corredors, però el fet de que un d’ells em veiés beure unes quantes cerveses - fins i tot mentre corria alguna de les voltes - li va fer veure que teníem una “visió” d’aquestes proves molt similar, i gustos igualment similars en quant a beguda.
Dos dies després de la cursa ja estàvem fent un parell de Volls a un Chigre d’Oviedo parlant de curses i de muntanyes, i ja hem “tancat” entrenaments i curses compartides cada vegada que jo vingui cap aquí (que vinc bastant). I, per descomptat, que l’any vinent el tindrem a ell i a algun altre a les 24h de corredors.cat.
El que vull dir a aquesta darrera història és que aquest esport, en moments on vas al límit del patiment, et porta, per la pròpia convivència durant hores i la col·laboració cada vegada que algú estava de baixó, a conèixer a grans persones que segurament acabaran sent grans amics.