Joan3

Joan Piqué Serra. 41 anys. 

Comparteixo la vida amb la Rosa i amb el nostre fill Arnau...
I si tot va bé tornarem a ser pares, d’una nena, a la tardor.

Vaig néixer i visc a Manresa (cor de Catalunya!).

Sóc de lletres. Periodista i corrector de català.
He col·laborat o treballat en alguns mitjans de comunicació i, els últims anys, en un grup de comunicació i cultura.
Des d'aquest setembre, responsable de comunicació de l'Ajuntament de Manresa.

A banda de córrer, m’agrada ser actiu culturalment (teatre, música, lectura) i socialment (en algunes entitats).
Miro d’estar al cas del que passa al món i, si tinc temps, m’agrada llegir el diari com si fos un llibre (de principi a fi) i consultar les xarxes.

Durant molts anys vaig formar part del moviment escolta i me’n sento orgullós: “Sempre a punt!”.
M’interessen la política, temes de solidaritat i la cultura popular.
Sóc independentista.
M’agrada conèixer llocs i persones noves i compartir tant temps com puc amb la família i els amics.
Sóc desordenat. Sempre em falta temps per tot el que vull fer, i sempre vaig tard.

 

mitja de matar 2011s

 

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

- M’encanta la música (i a qui no?), tot i que no en porto per córrer. Ni entrenant sol, ni en tirades llargues, ni en curses. Mai. No m’agrada aïllar-me de l’entorn amb auriculars. Dit això, hi ha milions de peces musicals de tots els estils que m’agraden, però triaré Viatge a Ítaca, del Lluís Llach. Perquè és un dels meus mites de capçalera i pel missatge suggeridor del poema que musica. M’encanta la idea un punt tòpica, però brillant, que “més important que la meta és el camí”:


...Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia. 

És preferible que duri molts anys, 

que siguis vell quan fondegis l'illa, 

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí…

 

Per què corres? 

- A aquestes alçades ja no ho sé. Forma part de mi, de la meva vida, i ja no m’ho plantejo. M’agrada i em dóna satisfaccions i sensacions agradables, simplement. Com a gairebé tothom, córrer em fa sentir saludable, m’oxigena i m’ajuda a fer neteja de maldecaps. Em permet conèixer gent i també satisfer el vessant competitiu que tinc. M’agrada molt aquest esport, que sempre he considerat el més pur, bàsic i essencial, i els valors que transmet. Voldria poder-lo practicar molts anys més, fins que sigui vell. I que les lesions em respectin (per demanar, que no quedi). 


Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?

- La primera de totes devia ser un cros escolar, als 8 o 9 anys. Vaig començar a córrer a l’escola, vaig córrer curses de cros i vaig anar durant un temps al Club Atlètic Manresa, amb el meu germà gran. Manresa és un lloc amb una gran tradició atlètica i bressol d’un munt d’atletes de categoria. D’allà va néixer el meu interès per l’atletisme, que he mantingut sempre.

M’agradava practicar aquest esport i també seguir-lo, ja siguin maratons com proves de pista o cros (abans en feien més per la tele!). Haver viscut en directe els mítings de Barcelona al Serrahima amb el Bubka intentant rècords del món, i sobretot ser a l’Estadi Olímpic veient proves d’atletisme dels Jocs de Barcelona són experiències que recordaré sempre. Amb el meu germà vam haver d’estalviar per pagar la pasta de les entrades!.

A nivell de pràctica, però, després d’aquella etapa infantil vaig obrir un llarguíssim parèntesi, fins als 30 anys. La primera cursa d’aquesta nova etapa van ser els 10 km de Manresa, el juny del 2004. Sense entrenar gairebé gens, i mig en conya, amb un amic. Les agulletes de l’endemà van ser històriques, però va ser l’espurna per tornar-hi. La primera mitja: Vilanova 2004. I la primera marató: Donosti 2005. Fins avui, i espero que per molts anys més.
 

El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent? 

- No en tinc. El meu somni és seguir corrent tant de temps com pugui. No sóc de marcar-me grans fites. A nivell de marques, sé que cada cop serà més complicat apropar-me al millor nivell. Llei de vida. Sí que m’agradaria fer més maratons, per mi la cursa més mítica. Poder córrer a Nova York o Londres. També fer-ne alguna més de muntanya, tot i que no em motiva especialment la ultradistància... I poca cosa més. Senzillament vull seguir corrent pels voltants de Manresa.

Ah!, i també em motiva fer de llebre. Fa poc vaig fer un pòquer de llebrejades en poc temps que em va agradar: Nassos (10 km), Mitja de Barcelona (21 km), Maratest (30 km) i Marató de Barcelona (42 km). És una feina amb responsabilitat, però també molt agraïda. 

Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils.

- No en tinc cap de concreta, tot i que com a lema m’agrada allò de “cap i cames”, que ras i curt és gairebé tot el que cal. En curses, si vaig al límit no puc tenir pensaments gaire sofisticats. No penso gaire: corro, i faig algunes sumes i restes (amb dificultats) si vaig a buscar una marca concreta. Quan començo a anar cuit de veritat, intento pensar primer en coses molt bàsiques: “Quina cervesa fresqueta em fotré a l’arribada!”. També posar-me fites: “El proper avituallament és a 2 km; d’aquí a 4 km veuré la família...”.

A les maratons recorro al meu dòping emocional: pensar en la gent que m’estima i que està pendent de mi, en algú que ja no hi és, etc. Però com que sóc una autèntica fava, de llàgrima fàcil, de vegades em passo de rosca i m’emociono massa. Tampoc no és recomanable córrer amb pell de gallina.

En general, tot això pot ajudar, perquè el tema del coco és bàsic per a llargues distàncies. Però alhora estic convençut que, de la mateixa manera que no hi ha cap gel miraculós que salvi una mala preparació, no hi ha frase motivadora que et ressusciti si has petat de debò. Millor, doncs, entrenar bé que qualsevol manual d’autoajuda.
 

Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer. 

- No sé si són manies, però quan una cosa em funciona, no la canvio. Esmorzo sempre pa amb tomàquet i pernil abans d’una cursa. Quan uns mitjons em van bé, els faig servir per competir fins que es fan malbé. I així tot. Repeteixo sempre els models de vambes que em funcionen (fins que els pesats de les marques decideixen deixar de fer-los o canviar del tot les característiques, cosa que sempre em fa ràbia). Em poso el xip al peu esquerre i la samarreta per dins el pantaló. I el minut previ a la sortida, en general paro de xerrar i fer conya. Callo, respiro fons i miro de concentrar-me.
 

Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?

- Crec que m’ho prenc tot amb força serenitat, tant els èxits com els fracassos. De fet, jo crec que amb els anys, un corredor s’arriba a conèixer i, per tant, si és honest amb un mateix, ja sap si ha preparat bé o no una cursa, i pot intuïr com li anirà.

Una de les coses que m’agraden més d’aquest esport és que no hi ha cops de sort. Només et va bé si entrenes. No hi ha gols de rebot ni ajudes arbitrals. Dopatge a banda (és un altre tema). Per tant, si has entrenat bé una marató, és probable que et vagi bé. Si no has entrenat bé, pots esperar que et soni la flauta, però no sonarà. Per tant, sovint he acabat content de curses que ja sabia que m’anirien bé. I estic satisfet per tot plegat: el conjunt de cursa i preparació. 

Algun fracàs ha estat per no entrenar prou o - sobretot als inicis - no saber valorar l’estat de forma real i sortir massa fort. També, és clar, hi ha de tant en tant algun fracàs inesperat. En aquest cas, miro d’analitzar els motius i a pensar en la següent. Això és una afició i prou, no m’hi guanyo la vida, ni de tros. M’agrada molt i m’hi esforço, però per mi seria absurd donar-hi massa importància.

 

Què en penses del boom del món del córrer dels últims anys?

- Trobo que és excepcional que ara hi hagi tanta gent que corri. Per Manresa, de vegades em trobo gent que mai no ho hauria dit: “Ostres, aquest també corre?”, penso. Em sembla genial. Això ha fet créixer d’una manera brutal el nombre de curses i s’ha generat una bombolla exagerada, però el temps posarà les coses a lloc, suposo. La bombolla s’ha creat pel fet que hi ha tantíssima gent que té ganes d’iniciar-se en una activitat saludable i alhora sacrificada com aquesta, i això no deixa de ser extraordinari i positiu. Una societat que fa més esport i vida sana és una societat més avançada i culta.

Hi ha tot un món paral·lel  - postureig a les xarxes, sobresaturació de material tècnicgadgets i complements - que a mi m’hi sobra una mica i de vegades m’arriba a cansar, però cadascú és lliure d’entrar-hi o no.

D’altra banda, entenc i respecto, però no comparteixo del tot, la febrada d’alguns per afrontar reptes cada cop més llargs, més durs, més difícils. Fa poc vaig llegir una entrevista al Kiku Soler, mític corredor berguedà de muntanya (3h 46 a la marató de l’Aneto: acollonant!) i exatleta del CA Manresa (2h 26 en marató) que no veia gaire normal aquesta voràgine d’ultratrails. Ara sembla que si només fas la distància de marató, ets ben poca cosa. Però en fi, tot és respectable, només faltaria.


recta final de la marato sevilla 2 012 la millor de la meva vidas

 

El millor i el pitjor moment a una cursa?

- El pitjor, sense cap dubte, la marató de Roma del 2010. L’havia entrenat i les expectatives eren altes. Sortia convençut que faria marca. Vaig passar la mitja al ritme previst, però al km 24, de cop, un flat espectacular em va enfonsar. Era com si em clavessin ganivets al pit, insuportable. I em quedava un món. Vaig aturar-me a caminar no sé quantes vegades... Vaig acabar perquè la família m’esperava, però del tot derrotat. 


- El millor moment: la marató de Sevilla 2012. On tinc la millor marca (que ja quedarà per sempre, em temo), i on vaig tenir millors sensacions. Segona mitja més ràpida, sensacions espectaculars, la família i el meu amic guissona a la grada veient-me arribar... I en un moment personal bonic, a punt de ser pare. Aquells 300 metres finals a l’interior de l’estadi de la Cartuja van ser realment un dels moments més feliços de la meva vida atlètica.

 

arribada marat barcelona 2013s

 

Comentaris