CarlesCat

Em dic Carlos Sánchez Sánchez. 

Tinc 56 anys. i estic cassat amb Victoria. No tenim fills.
Li agraeixo la gran paciència que té amb mi, no només per les curses, sinó també quan després em posso a l’ordinador amb les fotos.


Sóc de Barcelona i treballo d’impressor. M’agrada el cine, la música, viatjar i, com no, la fotografia.
No sóc molt entès, faig sempre el mateix i sense profunditzar gaire: copio les fotos a l’ordinador i, a per les següents!


Vaig començar a córrer cap al 1994. Després d’uns anys ho vaig deixar, i vaig tornar al 2005 amb moltes ganes i il·lusió.

 

 dsc3284 001s

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

Sueña, de Luis Miguel

Per què corres? 

- Per mantenir-me en forma- Després de deixar de fumar vaig començar a engreixar-me molt i vaig decidir sortir a córrer, allà pel 1994.

Tot i que fa molt temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?

- Ès clar que sí: la del Corte Inglés del 1994. Llavors, la meva idea era no arribar l’últim - qué poc sabia de curses! - i vaig arribar el 15.000, entre més de cent mil corredors. 


Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses. N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?

- Com a corredor: va ser a la Jean Bouin del 2005. Un grupet de corredors ens vam posar en una línia de sortida que no era la de l’Open. Quan ens van avisar de que aquella no era la nostra línia, sinó la de més enrere, em vaig quedar gelat. Hi havia un mogollón de corredors a la línea de sortida. Ens vam posar entre els primers com vam poder, i quan van donar la sortida em van arrollar literalment. Va ser patètic. 

-Com a fotògraf: a una cursa de 5km en pista a Manlleu. Com que estava de vacances, vaig anar a donar una volta i a fer fotos. Quan vaig arribar a les 7 del matí no hi havia una ànima, i per la zona del pavelló municipal no sabien res. Bé, vaig anar a un bar i li vaig preguntar a l’amo si ho podia mirar a l’ordinador, i em va dir que era a les vuit i mitja, però del vespre. No sé com em vaig poder equivocar. El cas és que vaig anar a fer un tomb a Sant Martí de Casserres i pel mateix Manlleu, fins a dos quarts de vuit del vespre. Sóc un friki de coll---.

 

El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent? 

- Cap en especial. Simplement, que no perdi la il·lusió per córrer. De veritat de la bona que no canviaria la Cursa del Corte inglés per la Behobia ni la marató de Barcelona per la de Nova York (pel viatge sí, és clar).
 

Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils.

- Em fa una mica de vergonya dir-ho però bé, aquí va: “Cuando el camino se pone duro, los duros permanecemos en el camino”.
 

Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer. 

- Arribar molt d’hora. M’agrada relaxar-me a un bar prenent un talladet i mirant el diari tranquil·lament abans de les curses.
 

Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?

- Darrerament no em poso objectius a les curses. Simplement: córrer i divertir-me. A les fotos sí, em fa molta satisfacció quan veig que m’han sortit bé i m’entristeixo si em surten malament, com a la darrera que vaig fer als Bombers, que van sortir borroses.

 

Com vas començar a fer fotos a les curses?

- Va ser a la cursa de Cantonigròs del 2010. Vaig arribar tard i ja que no vaig poder córrer doncs em vaig posar a fer fotos. Ho vaig passar tan bé que des de llavors acostumo fer-ne a totes les curses on vaig. Més tard, a la cursa del Rodal de Sabadell vaig anar amb la petita, em vaig posar a la sortida a fer fotos i després, sobre la marxa, també m’ho vaig passar molt bé.

DSC06838 001s

 

Comentaris