Pau

obelix

 

Pau Sust, 51 anys, vidu, abans casat amb Teresa Farriol (de nick 3a), 3 fills. 

Nascut a Barcelona però vivint a Sabadell des de fa molts anys.

Vaig tenir la sort de participar molt activament en la creació de corredors.cat i en vaig ser el primer president. 

P8190143700

 

1. Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

- No sóc gens melòman, però, potser "Selling England by the pound" de Genesis, o "The Court of the Crimson King" de King Crimson.

2. Per què corres? 

- Ho necessito, va començar més com un tractament psicològic que una altra cosa, i ara en tinc tanta necessitat que no conec les motivacions.


3. La teva primera cursa?

- No recordo com es diu. Era d'uns 10km. El feia a Mataró, a un club de tennis, mig de muntanya. Em vaig emocionar molt a l'arribada. La segona, ja més seriosa, va ser la mitja de Sitges.


4. Quines són les teves zones d’entrenament? 

- Entreno dimarts i dijous a les 6h30'. A l'estiu pel riu Ripoll, i a l'hivern per la Gran Via de Sabadell, ja que al riu no hi ha llum.
Els caps de setmana vaig a la muntanya: Tagamanent, La Mola, Montserrat, Cadí, Ribes... Procuro variar i adaptar-me a la següent prova que tingui.

5. El teu somni com a corredor?

- No lesionar-me, i acabar una cursa de 100 milles per muntanya.

6. Quina frase motivacional t’acompanya en els moments difícils?

 - Saber que el dolor és per un instant i l'orgull és per sempre.

7. Manies? 

- No sóc conscient de tenir manies. Sí que, amb el temps, hi ha costums que he anat adquirint, perquè em funcionen. Però són més pràctics que manies en sí mateixes... Ah sí! N'hi ha una: cago tres cops abans d'una cursa. No sé si és una mania, no ho faig expressament, però és així. Ja, ja, ja!

8. Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?

- Sensacions... no ho sé. No sé si em veig capaç d'explicar-ho. Són emocions fortes just abans d'arribar. Quan veig l'arc, m'emociono molt, em desapareixen els mals, la pell de gallina, em sento lleuger, ploro d'emoció, penso en la Teresa, ploro de pena, miro la gent, una alegria molt gran m'envaeix, sento orgull, sento que tot és bonic... i normalment sento sed i moltes ganes d'una cervesa ben freda. Ja, ja, ja!
Davant els no assolits intento racionalitzar-ho al màxim, saber perquè no l'he assolit, i intentar no minimitzar-ho. Normalment em sento malament al cap d'un temps, no just després del fracàs.

c-vall del congost 153s

Si no heu llegit mai cap de les cròniques* en les que Pau ens descriu les seves èpiques lluites amb el crono
a les maratons i ultra-trails de muntanya, no sabeu el que us heu perdut.
Nil's ho va captar magistralment amb aquesta foto de l'arribada a Aiguafreda d'una marató de la Vall del Congost,
quan el temps límit era de 9 hores.
* una mostra: Zegama 2014.

 

Comentaris