Teresa57

Em dic Mª. Teresa Recuero Rubio,
Teresa57 pels amics.

Tinc 57 anys, i dos fills estupendos.
Vaig néixer a Sants, Barcelona.

Treballo a l’administració catalana, i no us explico què faig, que és molt avorrit en general.

 

641s

 

1. Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

- Hi ha moltes que serien més adients pel seu ritme, com algunes de Cold Play, que m’encanten, o també de The Killers, però encara que la que he triat és una mica massa tranquila, per a mi és la cançó que resumeix un pensament o desig universal: Imagine, de John Lennon. En el fons, sóc una idealista...

2. Per què corres? 

- Per saber que puc anar una mica més enllà del que em pensava. Per tenir més confiança en mi mateixa i, sobre tot, perquè fa molts anys jo era l’espectadora d’altres que corrien i mai vaig poder sentir, aleshores, el que ells sentien quan participaven i, de vegades, guanyaven. Ara, no guanyo tampoc, però participo i em demostro que puc fer allò que aleshores no vaig fer. I amb això, ara, estic més que satisfeta.


3. La teva primera cursa?

- Va ser al 2006. A la Cursa de la Mercè. Vaig fer un temps d’una hora i setze minuts, més o menys. Vaig posar-me el xip blanc al canell, i després, és clar, no em trobava a les llistes. Novata!!! He de dir que vaig passar-me tota la tarda al sofà, estirada i morta!!! Era la primera vegada, evidentment, que corria una distancia tan llarga per a mi aleshores, sense aturar-me, i em va sorprendre el poder-la acabar. En aquell moment, ja em vaig “enganxar” a les curses…

4. Quines són les teves zones d’entrenament? Alguna anècdota? 

- Bé... No és que entreni gaire, però per proximitat vaig al Parc Cervantes (a la Diagonal) i quan tinc més temps, a la CdLA. No tinc anècdotes... bé, un cop vaig anar amb el meu fill. Vam pujar des del Baixador de Vallvidrera fins al Tibidabo, i des d’allà vam baixar pel davant fins la CdLA. Se’ns va fer de nit, i ens vam trovar un munt de senglars per les voreres... Jo era de les primeres vegades que en veia, i la veritat és que feien respecte.

5. El teu somni com a corredora?

- En aquest moment, el meu somni és poder fer la TrailWalker Intermon Oxfam. Sé que he d’entrenar molt, però estic convençuda que ho podré fer. Del tot. Som un equip meravellós i, sobretot, tinc un molt bon motiu, que em donarà ales. Bé, a mi i a totes quatre. Apart d’això, el meu somni és poder continuar corrent.

6. Quina frase motivacional t’acompanya en els moments difícils.

- No en tinc cap de frase motivadora, exactament, però sí que pensó que he de continuar un metre més, o un minut més, i quan ja han passat, m’ho torno a dir, i així fins que he aconseguit el que volia. No m’agrada llençar la tovallola, i prefereixo arribar l'última, que deixar-ho córrer. Sé el que a mi em costa fer segons què, i aconseguir-ho em dóna ànims per tornar-ho a intentar, per millorar-ho, o simplement, per tornar a gaudir de poder-ho fer. Simplement això.

7. Manies? 

- Crec que no tinc cap mania important... encara que suposo que dec fer coses que, per a algunes persones, sí ho son, però jo diría que no. Bé, una: que crido massa quan parlo, o això em diuen els meus fills, i quan a sobre em poso a tararejar la cançó de torn... jo crec que em matarien, si no fos perquè m’estimen.

8. Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?

- Per a mi, assolir un objectiu em dóna una sensació de plenitud, de què sóc més forta que una estona abans, i em dóna felicitat. Com explicar aquestes sensacions? Fàcil, a qui no li agrada ser feliç ni que sigui per uns moments? Crec que tots necessitem d’aquestes sensacions en un moment o un altre, el poder sentir que tenim força, valor, que ens hem superat, que podem anar més lluny, més ràpid, en definitiva, que som o ens sentim millors.
Sincerament, si no assoleixo el que m’he proposat, en el terreny atlètic, tampoc m’enfonso... simplement em sap greu, perquè a tothom li fa il·lusió poder-se superar i, naturalment, poder dir: “mireu: tinc podi!!” o “he millorat 5 minuts la meva marca!!”. Però no passa res. La propera vegada ho torno a intentar i llestos. Però, és en altres terrenys més seriosos de la vida, en què, si no assoleixo el que vull o necessito, pateixo, com tothom, és clar. Si no ho assoleixo perquè jo no ho he fet bé, aleshores sí que em sento malament amb mi mateixa. I si tinc una altra oportunitat, - a vegades això no és possible - intento fer-ho millor. Però si ha estat per causes que no depenen de mi, aleshores el que faig és no pensar en el que podría haver estat, Simplement pensó que les coses són així, intento mirar el cantó possitiu, i la veritat és que, si el busco, la majoria de vegades el trobo. 


 

Comentaris