La gent és bona per naturalesa...

Una diada de Sant Jordi ben especial lluny de casa… I és que la gent és bona per naturalesa.

D’aixó n'estic convençut. És després la vida, les circumstàncies, o el que sigui, el que les pot anar malejant, enfurismant, amargant (…encara que no necessàriament, és clar).

D’aquest episodi el proper dimarts en fará un any.

23 d’abril de 2023. Etapa 11, penúltima del meu Camí Portugués (per la costa), que em portaría gaire bé fins a les portes de Santiago de Compostela (per segon cop en només 287 dies).

Em vaig llevar relativament d’hora aquell matí. Vaig esmorzar en l’únic lloc on es podia fer-ho en diumenge i a aquelles hores a Caldas de Reis, un forn-pastisseria-degustació que a les set i quart del matí estava a reventar. Vaig esmorzar força contundentment, atès de maravilla per una preciosa noia amb uns increïbles i profunds ulls blaus (... i així mateix li ho vaig dir a ella).

De nou va ser una etapa caminada en solitari, i ràpida, sota una pluja intermitent. Era una etapa curta i suposo que volia arribar com més aviat millor.
En arribar a Padrón, i més d'hora que de costum, vaig parar a dinar en un original establiment just al costat de l'entrada al poble. La meva intenció inicial era allargar una mica més la jornada després de dinar, perquè els 16k caminats “me supieron a poco” i em trobava bé. Però al matí, a meitat de camí, m'havia adonat de que , així què mentre em portaven el menjar he intentat recordar on havia estat esmorzant, perquè ni en conya recordava el nom. Ho vaig solucionar via Google-maps.

Sense saber ben bé el què els anava a dir, vaig trucar. A la veu que va contestar a la meva trucada li vaig dir:

- Perdona, ¿eres la chica de los preciosos ojos azules?
- No, espera que te pongo con ella.

Quan s'hi va posar li vaig preguntar si havien trobat la meva gorra I em va dir que sí, que la tenia ella. Li vaig dir que jo ja estava a Padrón i que no podia tornar enrere, així què -si li semblava bé- jo li enviaba un Bizum i ella me la podía enviar per correu a casa, perquè era una gorra molt especial per a mi.

Però, davant la meva més absoluta sorpresa, em va contestar:

- Tranquilo, no te preocupes, yo te la llevo esta tarde, dime dónde estás...


Era diumenge. De Padrón a Caldes de Reis hi ha 25 km (50 d'anar i tornar). Malgrat això, cap a les sis i mitja Vanesa es va presentar a l'alberg "La Meiga", amb la meva gorra groga.

No várem prendre ni un cafè, gaire bé ni várem parlar, excepte per agrair-li un cop més el seu gest amb una gorra d'un perfecte desconegut, tenia pressa... I tal com va arribar, se'n va anar.

Senzillament, ¡al·lucinant!.
Una diada de Sant Jordi lluny de casa, amb obsequi d'una gorra en lloc d'un llibre, regal d'una preciosa princesa d'ulls blaus.

Collons.... quin detall!!

Llavors la civilització sí té possibilitats de prosperar!!