- Missatges: 45
La curta, troçejada i dura vida de...
06 Abr 2025 22:35 #1
per TXABI (Associat/da)
Des del seu naixement, la seva vida no va ser més que desgràcia rere desgràcia. Pertanyents a una saborosa i gran família unida, totes les germanes van ser separades de les altres després de passar per un tallant procés de conversió en llesques...
... però obligades en canvi a viure totes juntes com a tal en un minúscul habitacle plastificat. Totes elles intuïen que, per la seva genètica, la seva vida a l'habitacle era qüestió de dies. És per això que el seu major desig era poder conèixer el major nombre de Germanes Llesques. Però cadascuna d'elles només podia conversar, en ensurts, amb la germana llesca que tenia al davant i amb la que tenia al darrere perquè lo estret i angost del maleït habitacle plastificat els impedia moure's amb llibertat per ell. Al màxim que arribaven era fer arribar, cap endavant o cap enrere, missatges "en pla cadena": dir-li a la llesca de davant (o a la del darrere), perquè aquesta li ho digués a la que tenia davant, i així successivament. En més d'una ocasió, el missatge emès per aquest sistema havia acabat arribant fins a qualsevol de les dues Tapas Pan de Molde.
Pel que fa a aquestes, a les germanes Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo la seva vida era esgarrifosa sobretot per a la germana Tapa Pan de Molde de Arriba ja que quan començava a gaudir de la companyia d’una Germana llesca que anava després d'ella (perquè davant d'ella només tenia la porta de sortida de l'habitacle plastificat) aquesta porta s'obria i no només s'obria emportant-se’n la germana llesca amb la qual havia establert contacte, molt breu de vegades, sinó que en algunes ocasions eren dues o fins a tres germanes les que sortien. I tornada a començar amb la germana que ara apareixeria després d'ella... perquè a Tapa Pan de Molde de Arriba mai la treien.
Per a la germana Tapa Pan de Molde de Abajo la vida era ben diferent i depenia del que li deparés la fortuna en el que a la Germana Llesca que li toqués en sort davant, ja que darrere d'ella només hi havia la paret plastificada del final de l'habitacle, així que ella i la germana llesca conviuríen en estreta companyia totes dues mentre estiguessin en aquest habitacle. A diferència de la seva germana Tapa Pan de Molde de Arriba, ella no patia el dolorós moment de veure partir les Germanes Llesques que la precedien, tot i que intuïa que alguna cosa passava per ser l'habitacle menys angost cada dia que passava.
Però totes dues, Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo albergaven l'esperança d'arribar a trobar-se algun dia, d'abraçar-se, de contar-se les seves vivències. Perquè estava clar que, sense moure's del seu lloc a l'habitacle, cada vegada que una o unes germanes llesques partien, qui sap on i a què, la distància entre elles s'escurçava, s'escurçava...
Tant es va escurçar que un matí van aparèixer cara a cara; a l'hora de l'esmorzar, les dues últimes Germanes Llesques van abandonar l'habitacle i Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo van poder per fi conèixer-se, abraçar-se, xerrar i xerrar. No sabien a ciència certa del temps de què disposaven, tot i que ho intuïen i que Tapa Pan de Molde de Arriba calculava al voltant de les 23 ó 24 hores, que era la freqüència amb què, diàriament, s'obria la porta de l'habitacle.
Van voler fer plans. Se'ls antullava que la seva curta vida es mereixia alguna cosa més que un sortir de l'habitacle sense saber per què ni per a què. Cap de les dues sabia què ocorria més enllà, ni què els havia deparat el destí a les seves Germanes Llesques, i això les inquietava. ¿Però com enfrontar-se a aquests llargs i ossuts dits que obrien la porta de l'habitacle i es portaven una a una a les seves germanes?
El que sí que s'havia preguntat en més d'una ocasió Tapa Pan de Molde de Arriba era el per què, en obrir-se la porta, aquests dits ostatges mai la treien d'aquí a ella, per què la deixaven permanentment de guardiana-carcellera de la resta de les seves germanes una i altra vegada; i la resposta que es donava gairebé sempre era la mateixa: per les seves dues cares. I és que va reconèixer que, en el moment de l'enllumenat, sense recordar què ni com va ocórrer exactament, una de les seves cares es va ressecar, es va endurí, i d'aquí que, realment, semblés una "tapa" i, com a conseqüència, així va ser denominada i coneguda per les altres germanes. I col·locada en el lloc adequat dins de l'habitacle, el mateix que ocorria amb Tapa Pan de Molde de Abajo
- 23-24 hores, potser menys si, a l'hora del berenar, a algú li entra l'antull d'unes llesques torrades amb mantega i melmelada de taronja amarga.
I tot i que tenien unes ganes enormes de parlar, de contar-se coses, anècdotes... la veritat és que en tenien ben poques, així que el silenci es va anar apoderant de l'espai que ara ja juntes ocupaven, silenci que finalment va ser trencat per Tapa Pan de Molde de Abajo:
- Quin sentit té la nostra existència?
Ara el silenci es va fer penetrant, intens, etern...
No els va donar temps a pensar-hi: allà fora, sembla que algú s'havia adormit aquell matí i encara no havia esmorzat, van intuir pels moviments i sorolls que veien/oien a través de les fines i semitransparents parets del seu habitacle. I va ocórrer.
Va ocórrer que uns menuts, fins i blanquinosos dits van obrir aquesta vegada l'accés del ja molt minvat habitacle i van prendre Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo. Inexplicablement, a Tapa Pan de Molde de Arriba li va venir un immediat subidón: ¡per fi l'anaven a treure a ella!.
De subidón seguia -amb Tapa Pan de Molde de Abajo sense saber què fer ni què dir, quan aquells dits van acostar les dues germanes a prop de la cara d'un retaco pecós pelroig d'ulls blavosos que, en veure-les bé, no va tardar a malair:
- Per què, per què em toca sempre a mi ballar amb les més lletges? Per què en totes les famílies "Pan de Molde" hi ha d'haver dues germanes que siguin i s'anomenin Tapa i que sempre em toquin a mi?.
I sense dubtar-ho ni un segon, les va tornar a col·locar de mala manera a l'habitacle, el va tancar i va assajar amb èxit un llançament de tres punts al cubell de les escombraries.
I ara, allà dins, en la profunda foscor d'aquest cubell mal olent, la pregunta va ser de Tapa Pan de Molde de Abajo:
- I ara, què?.
Continuarà... O no.
TXABI, abril 2025
... però obligades en canvi a viure totes juntes com a tal en un minúscul habitacle plastificat. Totes elles intuïen que, per la seva genètica, la seva vida a l'habitacle era qüestió de dies. És per això que el seu major desig era poder conèixer el major nombre de Germanes Llesques. Però cadascuna d'elles només podia conversar, en ensurts, amb la germana llesca que tenia al davant i amb la que tenia al darrere perquè lo estret i angost del maleït habitacle plastificat els impedia moure's amb llibertat per ell. Al màxim que arribaven era fer arribar, cap endavant o cap enrere, missatges "en pla cadena": dir-li a la llesca de davant (o a la del darrere), perquè aquesta li ho digués a la que tenia davant, i així successivament. En més d'una ocasió, el missatge emès per aquest sistema havia acabat arribant fins a qualsevol de les dues Tapas Pan de Molde.
Pel que fa a aquestes, a les germanes Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo la seva vida era esgarrifosa sobretot per a la germana Tapa Pan de Molde de Arriba ja que quan començava a gaudir de la companyia d’una Germana llesca que anava després d'ella (perquè davant d'ella només tenia la porta de sortida de l'habitacle plastificat) aquesta porta s'obria i no només s'obria emportant-se’n la germana llesca amb la qual havia establert contacte, molt breu de vegades, sinó que en algunes ocasions eren dues o fins a tres germanes les que sortien. I tornada a començar amb la germana que ara apareixeria després d'ella... perquè a Tapa Pan de Molde de Arriba mai la treien.
Per a la germana Tapa Pan de Molde de Abajo la vida era ben diferent i depenia del que li deparés la fortuna en el que a la Germana Llesca que li toqués en sort davant, ja que darrere d'ella només hi havia la paret plastificada del final de l'habitacle, així que ella i la germana llesca conviuríen en estreta companyia totes dues mentre estiguessin en aquest habitacle. A diferència de la seva germana Tapa Pan de Molde de Arriba, ella no patia el dolorós moment de veure partir les Germanes Llesques que la precedien, tot i que intuïa que alguna cosa passava per ser l'habitacle menys angost cada dia que passava.
Però totes dues, Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo albergaven l'esperança d'arribar a trobar-se algun dia, d'abraçar-se, de contar-se les seves vivències. Perquè estava clar que, sense moure's del seu lloc a l'habitacle, cada vegada que una o unes germanes llesques partien, qui sap on i a què, la distància entre elles s'escurçava, s'escurçava...
Tant es va escurçar que un matí van aparèixer cara a cara; a l'hora de l'esmorzar, les dues últimes Germanes Llesques van abandonar l'habitacle i Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo van poder per fi conèixer-se, abraçar-se, xerrar i xerrar. No sabien a ciència certa del temps de què disposaven, tot i que ho intuïen i que Tapa Pan de Molde de Arriba calculava al voltant de les 23 ó 24 hores, que era la freqüència amb què, diàriament, s'obria la porta de l'habitacle.
Van voler fer plans. Se'ls antullava que la seva curta vida es mereixia alguna cosa més que un sortir de l'habitacle sense saber per què ni per a què. Cap de les dues sabia què ocorria més enllà, ni què els havia deparat el destí a les seves Germanes Llesques, i això les inquietava. ¿Però com enfrontar-se a aquests llargs i ossuts dits que obrien la porta de l'habitacle i es portaven una a una a les seves germanes?
El que sí que s'havia preguntat en més d'una ocasió Tapa Pan de Molde de Arriba era el per què, en obrir-se la porta, aquests dits ostatges mai la treien d'aquí a ella, per què la deixaven permanentment de guardiana-carcellera de la resta de les seves germanes una i altra vegada; i la resposta que es donava gairebé sempre era la mateixa: per les seves dues cares. I és que va reconèixer que, en el moment de l'enllumenat, sense recordar què ni com va ocórrer exactament, una de les seves cares es va ressecar, es va endurí, i d'aquí que, realment, semblés una "tapa" i, com a conseqüència, així va ser denominada i coneguda per les altres germanes. I col·locada en el lloc adequat dins de l'habitacle, el mateix que ocorria amb Tapa Pan de Molde de Abajo
- 23-24 hores, potser menys si, a l'hora del berenar, a algú li entra l'antull d'unes llesques torrades amb mantega i melmelada de taronja amarga.
I tot i que tenien unes ganes enormes de parlar, de contar-se coses, anècdotes... la veritat és que en tenien ben poques, així que el silenci es va anar apoderant de l'espai que ara ja juntes ocupaven, silenci que finalment va ser trencat per Tapa Pan de Molde de Abajo:
- Quin sentit té la nostra existència?
Ara el silenci es va fer penetrant, intens, etern...
No els va donar temps a pensar-hi: allà fora, sembla que algú s'havia adormit aquell matí i encara no havia esmorzat, van intuir pels moviments i sorolls que veien/oien a través de les fines i semitransparents parets del seu habitacle. I va ocórrer.
Va ocórrer que uns menuts, fins i blanquinosos dits van obrir aquesta vegada l'accés del ja molt minvat habitacle i van prendre Tapa Pan de Molde de Arriba i Tapa Pan de Molde de Abajo. Inexplicablement, a Tapa Pan de Molde de Arriba li va venir un immediat subidón: ¡per fi l'anaven a treure a ella!.
De subidón seguia -amb Tapa Pan de Molde de Abajo sense saber què fer ni què dir, quan aquells dits van acostar les dues germanes a prop de la cara d'un retaco pecós pelroig d'ulls blavosos que, en veure-les bé, no va tardar a malair:
- Per què, per què em toca sempre a mi ballar amb les més lletges? Per què en totes les famílies "Pan de Molde" hi ha d'haver dues germanes que siguin i s'anomenin Tapa i que sempre em toquin a mi?.
I sense dubtar-ho ni un segon, les va tornar a col·locar de mala manera a l'habitacle, el va tancar i va assajar amb èxit un llançament de tres punts al cubell de les escombraries.
I ara, allà dins, en la profunda foscor d'aquest cubell mal olent, la pregunta va ser de Tapa Pan de Molde de Abajo:
- I ara, què?.
Continuarà... O no.
TXABI, abril 2025
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
