La marató en genèric
01 Ago 2009 00:08 - 14 Nov 2013 21:49 #305
per danili (Associat/da)
21097 1:22:43 (Vilanova 1994 i Mollerussa 2005)
42195 2:59:56 (Donosti 2005)
'Feminitat, Esport, Cultura - Pioneres de l'atletisme català: 1921-1938'
Comandes: feminitatesportcultura.plisweb.com/3/comandes
La marató és una cursa llarga, però mai serà tan llarga com la cursa que va mantenir-se al llarg dels anys per establir la marató femenina com una prova més dins el calendari de proves olímpiques. El proper dimecres 5 d'agost farà 25 anys de la victòria de Joan Benoit (USA) a la primera marató femenina d'uns Jocs Olímpics, concretament la de Los Angeles 1984. És cert que en els dos anys anteriors s'havien celebrat ja uns Europeus i uns Mundials, i per descomptat moltíssimes maratons comercials, però cap prova ha esdevingut tan significativa com la que va fer reconèixer amb rang olímpic que les dones podien rendir perfectament en distàncies llargues.
Els historiadors no es posen gaire d'acord en si Melponeme i Stamata Revithi eren la mateixa persona. El que és indubtable és que aquests dos noms i especialment el d' Stamata Revithi (Stamatia en algunes fonts) apareixen com els primer casos d'intent a participar d'una dona en una marató olímpica i també dels primers casos de negació a poder fer-ho per part dels organitzadors. Els fets van tenir lloc als primers Jocs Olímpics la història moderna, a Atenes 1896. En aquells jocs el paper dels atletes grecs estava molt per sota del que s'esperava i això feria l'orgull nacional del país, que recordava que ells eren els pares dels Jocs. Les esperances es concentraven ja en la prova de la marató, la darrera del calendari i la que per motius històrics, l'origen de la cursa està vinculada a la batalla de marató guanyada contra els perses el 490 aC , tenia més simpaties pels grecs. No és difícil doncs que essent la celebració de la marató un esdeveniment nacional, i en una època on gairebé no hi havia Comités Olímpics Nacionals i hi participava qui es presentava, aparegués el dia abans de la prova a Marató una dona, del Pireus, d'uns trenta anys, pobre i amb un fill de 17 mesos que sol·licitava la participació per obtenir la glòria. Els organitzadors es van negar. És cert que els grecs havien fet unes proves de selecció prèvies unes setmanes abans i els atletes estaven escollits però aparentment el fet que fos una dona va provocar una negativa ferma i es va prometre a Revithi que podria participar en una cursa femenina contra unes americanes dies després. La prova no estava pas programada i mai es va celebrar. Revithi no va sortir el 29 de març (10 d'abril en el calendari gregorià vigent a l'època) amb els atletes. Ho va fer sola l'endemà. Abans de sortir va demanar que l'alcalde, un professor i un magistrat li signessin un paper que duria a Atenes on figurava l'hora de sortida: 8 del matí. Va arribar en unes cinc hores i mitja i va demanar a uns comissaris que li donessin un certificat on figurés el seu temps final. La seva intenció era presentar-lo al Comité Organitzador i que amb el seu reconeixement arribés finalment al rei amb l'esperança d'obtenir per el seu fill un futur millor. Res més es sap d'ella, ni si va rebre la signatura del Comité ni com va viure els anys següents. Anys després va aparèixer a la premsa estrangera aquest fer recollit i atribuït a una dona anomenda Melponeme (o Melponemi, sempre sense cognom) A la premsa grega de 1896 mai va aparèixer aquest nom i probablement sigui un nom derivat de la musa (de la tragedia) En aquestes fonts sembla ser que una dona va participar també en una de les proves classificatòries pel seu compte un mes abans de la marató. Probablement es tractava de la mateixa Revithi
El petit camí obert per Revithi va quedar oblidat i va ser per altres vies que es va seguir lluitant perquè les dones participessin en la marató. Les reivindicacions més destacades no van tenir lloc fins als anys 60 i de fet en els anys següents als Jocs d'Atenes i d'acord als moments que es vivien la lluita bàsica era assolir la presència de la dona als Jocs Olímpics.
L'any 1917 la francesa Alice Milliat membre de la Fédération des Societés Féminines Sportives de France (FSFS) va intentar que el COI (Comité Olímpic Internacional) admetés la presència femenina en les proves d'atletisme (com a proves més revellants les dones ja ho havien fet l'any 1900 en tennis i a 1912 en natació) als següents Jocs Olímpics d'Anvers 1920. La resposta un cop més va ser negativa. Com a contrarèplica el 1921, Milliat fundava la Fédération Sportive Fémenine Internationale (FSFI, que finalment al 1936 s'integraria dins la Federació Internacional, IAAF) i aquesta entitat va organitzar primer uns encontres internacionals i més endavant uns Jocs Olímpics Femenins celebrats a París l'any 1922 que van ser un èxit (20.000 asistents en la única jornada que durava) i que van tenir continuitat anys després com a Jocs Mundials Femenins per la demanda del COI per eliminar la paraula 'Olímpic'.
Milliat. Sempre remant a contracorrent
En aquestes dates, 29/09/1918 es té constància de la participació de la francesa Marie-Louise Ledru a la marató "Tour de Paris". Aquest fet que no he pogut contrastar si va ser promogut per la FFSF i probablement no va ser conegut per les altes institucions olímpiques. Finalment anys més tard i després dels èxits dels Jocs Mundials de les Dones i de la pressió per part de la FSFI, Milliat era una dona molt activa amb un alt nivell educatiu, que havia viatjat molt, que parlava idiomes i que en definitiva es relacionava molt bé, el COI va canviar la decisió, de fet també volia prendre control d'aquests Jocs tan exitosos i als següents Jocs Olímpics d'Amsterdam del 1928 s'incorporarien cinc proves atlètiques femenines: la cursa més llarga, la de 800 metres. El primer pas ja era un fet. El resultat final però, és prou conegut, algunes participants van arribar esgotades i els fets es van dramatitzar. Malgrat que el temps de les guanyadores en 2'16''-2'17'' van ser molt respectables, el COI va qüestionar que la dona estigués capacitada per realitzar esforços (cal afegir com a exemple que Gertrude Ederle ,una nedadora dels EEUU ja havia demostrat el 1926 creuant el Canal de la Mànega en menys de quinze hores que les dones estaven capacitades per realitzar esforços importants. El seu temps superava el dels cinc registres masculins realitzats fins aquell moment) La prova de 800 es va retirar del calendari i malgrat les dones seguirien participant en proves atlètiques als Jocs Olímpics de Los Angeles 1932, la prova més llarga seria la dels 100 metres. Els 800 femenins no es van recuperar fins a Roma 1960 i l'ampliació a una distància superior no es va incorporar al calendari fins a Munic 1972 amb els 1.500. La marató de moment ni es plantejava.
800 m a Amsterdam 1928 Ombres xineses fugisseres
Si a nivell olímpic tot seguia un ritme lent, cal afegir també que els periodes de guerres endarreririen encara més la normalització, en marató apareix una participació històrica i aillada i que va establir la primera marca mundial homologada per la IAFF. La britànica Violet Percy va córrer la Polytechnic Harriers el 1926 en 3:40:22. Sembla ser que es va fer com un assaig i Percy la va córrer en solitari atesa per jutges. No es va repetir cap prova similar i encara menys competitiva. Aquest registre com veurem va romandre gairebé quaranta anys per manca d'intents.
Campionat francès de cross de 1925. La distància: 3.000 metres
Anys després, el 1952 i com un oasi apareix un registre d'una txecoslovaca, Miroslava Binova amb 4h 35' a la marató d'Upice (26 d'octubre). La informació és molt escasa i em pregunto si la gesta del seu compatriota, Emil Zátopek
guanyant tres proves, entre elles la marató, als Jocs Olímpics de Helsinki tres mesos abans i que va ser una gesta nacional té alguna relació.
Els canvis més destacats van venir dels Estats Units i Europa central sobre els anys seixanta. Del primer país apareixen les primeres curses anunciades (6 milles- 10 km preferentment) tot lligat a una filosofia de fer exercici sense forçar per millorar la salut de la població i fins i tot en paraules de J F Kennedy (1960) perquè una baixa condició física era una amenaça per la seguretat del país. A Europa i bàsicament a Alemanya Federal, el Dr Ernst van Aaken que pronosticava que les dones i els infants posseïen una condició innata per l'esforç perllongat. De manera fluida les dones van començar a atrevir-se en distàncies més llargues i a exigir categories per edats en les proves on competien. Apareixen inevitablement els primers rècords de marató després de Percy (1926), Dale Creig (GBR) realitzava 3:27:45 a Ryde i prèviament en una cursa curta Merry Lepper (USA) havia fet 3:37:07 a Culver City.
La normalització però estava molt lluny. En algunes curses les dones simplement no estaven autoritzades a participar perquè les respectives federacions dels països ho prohibien. Es produien casos com a la marató de Wadniel (RFA) on promogut per van Aaken hi participarien dues dones que van haver de situar-se 30 metres darrera dels homes perquè la DVL (Associació Atlètica Alemana - Federal) no permetia la seva participació oficial. La sortida no simultània aparentment ho regulava. Una de les participants Annie Pede va arribar tercera de la general en 3:07:26, nova millor marca mundial.
Una noia de 23 anys amagada a uns matolls a Hopkinton, població de sortida de la marató de Boston, que volia participar en l'edició de 1966 desconeixia que seria el següent pas que promouria la incorporació de la dona en les maratons. Roberta 'Bobbi' Gibb volia participar a Boston i li agradava amb passió córrer. Com l'AAU (Amateur Athleltic Union) que regulava la normativa a nivell nacional li va comunicar que no podia inscriure's perquè les dones no podien paricipar en distàncies superiors a la milla i mitja (uns 2.4 km). Gibb va amagar-se a la sortida i un cop la cursa va començar es va incorporar discretament. No buscava la confrontació amb els estaments. Ella simplement volia participar en una mena de corrent de consciència col•lectiva que formaven tots els corredors en contrast de les sortides solitàries que feia en paratges naturals poc freqüentats. En breu els companys la van detectar i li van preguntar si tenia intenció de córrer-la sencera. El suport dels companys va ser tan gran que li van assegurar que la defensarien si els organitzadors intentaven expulsar-la de la cursa. Gibb va acabar amb uns oficiosos 3:21:40 i la premsa se'n va fer cert ressó.
Bobbi Gibb radiant després d'expressar-se a la marató
Els organitzadors de la BAA (Boston Athletic Association) no van donar més trascendència. Consideraven que tothom era lliure d'ocupar la via i per ells allò important era que cap dona havia lluït dorsal, no havia interferit en la cursa i per tant no podien rebre cap sanció de l'AAU. Gibb simplement no va córrer. Aquesta lleugeresa la van pagar cara perquè va obrir de bat a bat les portes a la següent edició. I una persona que es deia K.V. Switzer ho va aprofitar.
Quan l'any següent a Boston, Jock Semple organitzador i alma mater de la marató de Boston va rebre una sol·licitud per córrer l'edició en curs on figurava el nom K.V.Switzer li va atorgar pitral sense saber que rera les inicials s'amagava una dona Kathrine Switzer que era molt més expeditiva que Bobbi Gibb va fer recollir el pitral a un company i camuflada en un xandall de dalt abaix es va situar a la sortida de l'edició de 1967. Tenia clar que per canviar les normes havia de córrer oficialment. En aquesta edició Bobbi Gibb també correria com l'any anterior, però això no era motiu de preocupació per ningú.
Passades unes quatre milles, l'autobús amb la premsa i els organitzadors que venien del darrera per ajuntar-se amb els capdavanters van passar pel costat de Switzer i els seus acompanyants. Un periodista va fer notar a Jock Semple a Will Cloney director de la cursa que una dona estava corrent i que ho estava fent amb un pitral. Es va fer aturar l'autobús i inicialment Cloney va intentar aturar la corredora però qui va anar mé enllà va ser Semple qui cridant 'fora de la meva cursa' va intentar arrencar-li el número. Afortunadament Switzer anava molt ben acompanyada pel seu xicot Tommy Miller , llançador de martell que va empènyer i fer fora Semple que va desistir i va pujar a l'autobús amenaçant de resoldre-ho a l'arribada. Els fets van ser recollis pel fotògraf Harry Trask del Boston Herald-Traveler i van aparèixer als mitjans l'endemà. Poca gent recorda que David McKenzie (NZL) va guanyar la cursa. Switzer va arribar sobre les 4hores 20 minuts sense més incidències.
Els 60: anys de protesta...
i un cop passada la tempesta, de pau i amor
Encara que ailladament, més dones van córrer la Boston els anys següents. Sempre sense dorsal i per tant no oficialment. En cada cop més curses les dones reivindiquen el dret a la igualtat i corren pel seu compte. L'any 1972 l'AAU finalment decreta que les dones poden córrer marató però ho han de fer en una sortida separada. A la marató de Nova York les sis dones que estaven inscrites per l'edició de 1972 es negaven a sortir deu minuts abans que els seus companys. Més lògic encara quan en les dues edicions anteriors no havia hagut cap problema per part dels organitzadors NYCRRC (New York City Road Runners Club) i havien pogut córrer oficialment. Totes plegades van decidir asseure's deu minuts mostrant unes pancartes que van derivar després judicialment en una denúncia a l'AUU per discriminació en lloc públic. L'any següent, 1973 la sortida tornava a ser simultània.
Les dones van afegir amb plaer deu minuts a la seva marca
Sobre 1976 hi havia a tot el món unes vuit-centes maratonianes. i l'associacionisme entre elles progressava. Del 25 al 28 d'octubre es va celebrar unes conferències sobre la marató promoguda per la New York Academy of Sciences. Una ponència es titulava 'Semblances i diferències entre homes i dones corredors de llarga distància' La idea era clara. Si la ciència mèdica demostrava que les dones podien córrer marató el pas per sol·licitar-la com a prova olímpica podia començar a agafar cos. Cinc-centes persones van assistir-hi i les conclusions deien que no hi havia cap contraindicació per les dones per córrer marató i que per tant aquesta podia incloure's en el calendari olímpic.
Incloure una nova prova en el calendari olímpic requereix certs tràmits i una llarga burocràcia. La proposta es presentada en el cas dels Estats Units per un congrès atlètic al Comité Olímpic Nacional que alhora ho presenta a la Federació Internacional (IAAF) que passa la proposta al Comité Olímpic Internacional que estipula que per a les dones una nova prova s'ha de practicar en vint-i-cinc països o en dos continents.
Un potencial enorme va arribar en la promoció massiva que va tenir el 'jogging' entre les dones des del circuit de curses promogut per la marca de cosmètics Avon que havia contactat amb Katrine Switzer que treballava de relacions públiques i havia cobert els Jocs Olímpics de Munic per al New York Daily News. El bon màrketing de la marca i la seva bona acceptació en general va provocar que milers de dones comencessin a córrer. S'ajuntava al boom particular de tota la població després d'haver vist en directe com Frank Shorter guanyava l'or en la marató dels Jocs Olímpics de Munic (1972)
Paral•lelament una marca de calçat, Blue Ribbon Sports (a partir de l'any 1978, Nike) va començar a donar suport a diverses atletes a través del seu club Athletics West. L'any 1979 una beca de Nike va donar forma a l'IRC (International Runner's Committee) un grup amb força dones de diversos països que representaven tots els continents, per donar suport a corredores d'elit. Alguns menbres del Consell eren Jacqueline Hansen o Nina Kuscsik dones amb àmplia experiència maratoniana, la primera amb una millor marca de 2:38 i la segona de 2:50.
Hansen. La primera dona sub 2:40 ajudant les sub 2:30
Kuscsik. La feina de despatx no fa la gent avorrida
La feina lenta, la presentació d'estudis mèdics eliminant qualsevol possible adversitat fisiològica o psicològica de la marató competitiva en la dona i l'adjudicació dels Jocs Olímpics a casa, Los Angeles 1984, va fer que finalment el COI aprovés el 1981 la incorpració de la marató femenina al calendari que s'aplicaria als següents Jocs.
La cursa va tenir lloc el dia 5 d'agost (com us deia en breu farà vint-i-cinc anys) i va ser guanyada per Joan Benoit (més tard de casada Samuelson) en una cursa molt valenta. El podi va ser:
1. Joan Benoit (USA) 2:24:52
2. Grete Waitz (NOR) 2:26:16
3. Rosa Mota (POR) 2:26:57
Altres participants destacades van ser Ingrid Kristiansen (NOR), Lorraine Moller (NZL), Priscilla Welch (GBR), Lisa Martin (AUS), Laura Fogli (ITA), Julie Brown (USA) o Jacqueline Gareau (CAN) fent-la una de les maratons femenines de més nivell que es recordin.
Aquí teniu el video oficial '16 dies de glòria' on podeu recordar, o veure per primer cop, com va anar la cursa.
I aquí unes fotos:
Daniel Justribó
(CC) BY-NC-SA pel text
Aquest article es publica amb llicència Creative Commons 3.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i els materials derivats operin sota les mateixes condicions d'aquesta llicència.
Per possibles al·legacions de drets d'autor de les fotografies escriviu si us plau a djustribo arroba hotmail punt com
Els historiadors no es posen gaire d'acord en si Melponeme i Stamata Revithi eren la mateixa persona. El que és indubtable és que aquests dos noms i especialment el d' Stamata Revithi (Stamatia en algunes fonts) apareixen com els primer casos d'intent a participar d'una dona en una marató olímpica i també dels primers casos de negació a poder fer-ho per part dels organitzadors. Els fets van tenir lloc als primers Jocs Olímpics la història moderna, a Atenes 1896. En aquells jocs el paper dels atletes grecs estava molt per sota del que s'esperava i això feria l'orgull nacional del país, que recordava que ells eren els pares dels Jocs. Les esperances es concentraven ja en la prova de la marató, la darrera del calendari i la que per motius històrics, l'origen de la cursa està vinculada a la batalla de marató guanyada contra els perses el 490 aC , tenia més simpaties pels grecs. No és difícil doncs que essent la celebració de la marató un esdeveniment nacional, i en una època on gairebé no hi havia Comités Olímpics Nacionals i hi participava qui es presentava, aparegués el dia abans de la prova a Marató una dona, del Pireus, d'uns trenta anys, pobre i amb un fill de 17 mesos que sol·licitava la participació per obtenir la glòria. Els organitzadors es van negar. És cert que els grecs havien fet unes proves de selecció prèvies unes setmanes abans i els atletes estaven escollits però aparentment el fet que fos una dona va provocar una negativa ferma i es va prometre a Revithi que podria participar en una cursa femenina contra unes americanes dies després. La prova no estava pas programada i mai es va celebrar. Revithi no va sortir el 29 de març (10 d'abril en el calendari gregorià vigent a l'època) amb els atletes. Ho va fer sola l'endemà. Abans de sortir va demanar que l'alcalde, un professor i un magistrat li signessin un paper que duria a Atenes on figurava l'hora de sortida: 8 del matí. Va arribar en unes cinc hores i mitja i va demanar a uns comissaris que li donessin un certificat on figurés el seu temps final. La seva intenció era presentar-lo al Comité Organitzador i que amb el seu reconeixement arribés finalment al rei amb l'esperança d'obtenir per el seu fill un futur millor. Res més es sap d'ella, ni si va rebre la signatura del Comité ni com va viure els anys següents. Anys després va aparèixer a la premsa estrangera aquest fer recollit i atribuït a una dona anomenda Melponeme (o Melponemi, sempre sense cognom) A la premsa grega de 1896 mai va aparèixer aquest nom i probablement sigui un nom derivat de la musa (de la tragedia) En aquestes fonts sembla ser que una dona va participar també en una de les proves classificatòries pel seu compte un mes abans de la marató. Probablement es tractava de la mateixa Revithi
El petit camí obert per Revithi va quedar oblidat i va ser per altres vies que es va seguir lluitant perquè les dones participessin en la marató. Les reivindicacions més destacades no van tenir lloc fins als anys 60 i de fet en els anys següents als Jocs d'Atenes i d'acord als moments que es vivien la lluita bàsica era assolir la presència de la dona als Jocs Olímpics.
L'any 1917 la francesa Alice Milliat membre de la Fédération des Societés Féminines Sportives de France (FSFS) va intentar que el COI (Comité Olímpic Internacional) admetés la presència femenina en les proves d'atletisme (com a proves més revellants les dones ja ho havien fet l'any 1900 en tennis i a 1912 en natació) als següents Jocs Olímpics d'Anvers 1920. La resposta un cop més va ser negativa. Com a contrarèplica el 1921, Milliat fundava la Fédération Sportive Fémenine Internationale (FSFI, que finalment al 1936 s'integraria dins la Federació Internacional, IAAF) i aquesta entitat va organitzar primer uns encontres internacionals i més endavant uns Jocs Olímpics Femenins celebrats a París l'any 1922 que van ser un èxit (20.000 asistents en la única jornada que durava) i que van tenir continuitat anys després com a Jocs Mundials Femenins per la demanda del COI per eliminar la paraula 'Olímpic'.
Milliat. Sempre remant a contracorrent
En aquestes dates, 29/09/1918 es té constància de la participació de la francesa Marie-Louise Ledru a la marató "Tour de Paris". Aquest fet que no he pogut contrastar si va ser promogut per la FFSF i probablement no va ser conegut per les altes institucions olímpiques. Finalment anys més tard i després dels èxits dels Jocs Mundials de les Dones i de la pressió per part de la FSFI, Milliat era una dona molt activa amb un alt nivell educatiu, que havia viatjat molt, que parlava idiomes i que en definitiva es relacionava molt bé, el COI va canviar la decisió, de fet també volia prendre control d'aquests Jocs tan exitosos i als següents Jocs Olímpics d'Amsterdam del 1928 s'incorporarien cinc proves atlètiques femenines: la cursa més llarga, la de 800 metres. El primer pas ja era un fet. El resultat final però, és prou conegut, algunes participants van arribar esgotades i els fets es van dramatitzar. Malgrat que el temps de les guanyadores en 2'16''-2'17'' van ser molt respectables, el COI va qüestionar que la dona estigués capacitada per realitzar esforços (cal afegir com a exemple que Gertrude Ederle ,una nedadora dels EEUU ja havia demostrat el 1926 creuant el Canal de la Mànega en menys de quinze hores que les dones estaven capacitades per realitzar esforços importants. El seu temps superava el dels cinc registres masculins realitzats fins aquell moment) La prova de 800 es va retirar del calendari i malgrat les dones seguirien participant en proves atlètiques als Jocs Olímpics de Los Angeles 1932, la prova més llarga seria la dels 100 metres. Els 800 femenins no es van recuperar fins a Roma 1960 i l'ampliació a una distància superior no es va incorporar al calendari fins a Munic 1972 amb els 1.500. La marató de moment ni es plantejava.
800 m a Amsterdam 1928 Ombres xineses fugisseres
Si a nivell olímpic tot seguia un ritme lent, cal afegir també que els periodes de guerres endarreririen encara més la normalització, en marató apareix una participació històrica i aillada i que va establir la primera marca mundial homologada per la IAFF. La britànica Violet Percy va córrer la Polytechnic Harriers el 1926 en 3:40:22. Sembla ser que es va fer com un assaig i Percy la va córrer en solitari atesa per jutges. No es va repetir cap prova similar i encara menys competitiva. Aquest registre com veurem va romandre gairebé quaranta anys per manca d'intents.
Campionat francès de cross de 1925. La distància: 3.000 metres
Anys després, el 1952 i com un oasi apareix un registre d'una txecoslovaca, Miroslava Binova amb 4h 35' a la marató d'Upice (26 d'octubre). La informació és molt escasa i em pregunto si la gesta del seu compatriota, Emil Zátopek
guanyant tres proves, entre elles la marató, als Jocs Olímpics de Helsinki tres mesos abans i que va ser una gesta nacional té alguna relació.
Els canvis més destacats van venir dels Estats Units i Europa central sobre els anys seixanta. Del primer país apareixen les primeres curses anunciades (6 milles- 10 km preferentment) tot lligat a una filosofia de fer exercici sense forçar per millorar la salut de la població i fins i tot en paraules de J F Kennedy (1960) perquè una baixa condició física era una amenaça per la seguretat del país. A Europa i bàsicament a Alemanya Federal, el Dr Ernst van Aaken que pronosticava que les dones i els infants posseïen una condició innata per l'esforç perllongat. De manera fluida les dones van començar a atrevir-se en distàncies més llargues i a exigir categories per edats en les proves on competien. Apareixen inevitablement els primers rècords de marató després de Percy (1926), Dale Creig (GBR) realitzava 3:27:45 a Ryde i prèviament en una cursa curta Merry Lepper (USA) havia fet 3:37:07 a Culver City.
La normalització però estava molt lluny. En algunes curses les dones simplement no estaven autoritzades a participar perquè les respectives federacions dels països ho prohibien. Es produien casos com a la marató de Wadniel (RFA) on promogut per van Aaken hi participarien dues dones que van haver de situar-se 30 metres darrera dels homes perquè la DVL (Associació Atlètica Alemana - Federal) no permetia la seva participació oficial. La sortida no simultània aparentment ho regulava. Una de les participants Annie Pede va arribar tercera de la general en 3:07:26, nova millor marca mundial.
Una noia de 23 anys amagada a uns matolls a Hopkinton, població de sortida de la marató de Boston, que volia participar en l'edició de 1966 desconeixia que seria el següent pas que promouria la incorporació de la dona en les maratons. Roberta 'Bobbi' Gibb volia participar a Boston i li agradava amb passió córrer. Com l'AAU (Amateur Athleltic Union) que regulava la normativa a nivell nacional li va comunicar que no podia inscriure's perquè les dones no podien paricipar en distàncies superiors a la milla i mitja (uns 2.4 km). Gibb va amagar-se a la sortida i un cop la cursa va començar es va incorporar discretament. No buscava la confrontació amb els estaments. Ella simplement volia participar en una mena de corrent de consciència col•lectiva que formaven tots els corredors en contrast de les sortides solitàries que feia en paratges naturals poc freqüentats. En breu els companys la van detectar i li van preguntar si tenia intenció de córrer-la sencera. El suport dels companys va ser tan gran que li van assegurar que la defensarien si els organitzadors intentaven expulsar-la de la cursa. Gibb va acabar amb uns oficiosos 3:21:40 i la premsa se'n va fer cert ressó.
Bobbi Gibb radiant després d'expressar-se a la marató
Els organitzadors de la BAA (Boston Athletic Association) no van donar més trascendència. Consideraven que tothom era lliure d'ocupar la via i per ells allò important era que cap dona havia lluït dorsal, no havia interferit en la cursa i per tant no podien rebre cap sanció de l'AAU. Gibb simplement no va córrer. Aquesta lleugeresa la van pagar cara perquè va obrir de bat a bat les portes a la següent edició. I una persona que es deia K.V. Switzer ho va aprofitar.
Quan l'any següent a Boston, Jock Semple organitzador i alma mater de la marató de Boston va rebre una sol·licitud per córrer l'edició en curs on figurava el nom K.V.Switzer li va atorgar pitral sense saber que rera les inicials s'amagava una dona Kathrine Switzer que era molt més expeditiva que Bobbi Gibb va fer recollir el pitral a un company i camuflada en un xandall de dalt abaix es va situar a la sortida de l'edició de 1967. Tenia clar que per canviar les normes havia de córrer oficialment. En aquesta edició Bobbi Gibb també correria com l'any anterior, però això no era motiu de preocupació per ningú.
Passades unes quatre milles, l'autobús amb la premsa i els organitzadors que venien del darrera per ajuntar-se amb els capdavanters van passar pel costat de Switzer i els seus acompanyants. Un periodista va fer notar a Jock Semple a Will Cloney director de la cursa que una dona estava corrent i que ho estava fent amb un pitral. Es va fer aturar l'autobús i inicialment Cloney va intentar aturar la corredora però qui va anar mé enllà va ser Semple qui cridant 'fora de la meva cursa' va intentar arrencar-li el número. Afortunadament Switzer anava molt ben acompanyada pel seu xicot Tommy Miller , llançador de martell que va empènyer i fer fora Semple que va desistir i va pujar a l'autobús amenaçant de resoldre-ho a l'arribada. Els fets van ser recollis pel fotògraf Harry Trask del Boston Herald-Traveler i van aparèixer als mitjans l'endemà. Poca gent recorda que David McKenzie (NZL) va guanyar la cursa. Switzer va arribar sobre les 4hores 20 minuts sense més incidències.
Els 60: anys de protesta...
i un cop passada la tempesta, de pau i amor
Encara que ailladament, més dones van córrer la Boston els anys següents. Sempre sense dorsal i per tant no oficialment. En cada cop més curses les dones reivindiquen el dret a la igualtat i corren pel seu compte. L'any 1972 l'AAU finalment decreta que les dones poden córrer marató però ho han de fer en una sortida separada. A la marató de Nova York les sis dones que estaven inscrites per l'edició de 1972 es negaven a sortir deu minuts abans que els seus companys. Més lògic encara quan en les dues edicions anteriors no havia hagut cap problema per part dels organitzadors NYCRRC (New York City Road Runners Club) i havien pogut córrer oficialment. Totes plegades van decidir asseure's deu minuts mostrant unes pancartes que van derivar després judicialment en una denúncia a l'AUU per discriminació en lloc públic. L'any següent, 1973 la sortida tornava a ser simultània.
Les dones van afegir amb plaer deu minuts a la seva marca
Sobre 1976 hi havia a tot el món unes vuit-centes maratonianes. i l'associacionisme entre elles progressava. Del 25 al 28 d'octubre es va celebrar unes conferències sobre la marató promoguda per la New York Academy of Sciences. Una ponència es titulava 'Semblances i diferències entre homes i dones corredors de llarga distància' La idea era clara. Si la ciència mèdica demostrava que les dones podien córrer marató el pas per sol·licitar-la com a prova olímpica podia començar a agafar cos. Cinc-centes persones van assistir-hi i les conclusions deien que no hi havia cap contraindicació per les dones per córrer marató i que per tant aquesta podia incloure's en el calendari olímpic.
Incloure una nova prova en el calendari olímpic requereix certs tràmits i una llarga burocràcia. La proposta es presentada en el cas dels Estats Units per un congrès atlètic al Comité Olímpic Nacional que alhora ho presenta a la Federació Internacional (IAAF) que passa la proposta al Comité Olímpic Internacional que estipula que per a les dones una nova prova s'ha de practicar en vint-i-cinc països o en dos continents.
Un potencial enorme va arribar en la promoció massiva que va tenir el 'jogging' entre les dones des del circuit de curses promogut per la marca de cosmètics Avon que havia contactat amb Katrine Switzer que treballava de relacions públiques i havia cobert els Jocs Olímpics de Munic per al New York Daily News. El bon màrketing de la marca i la seva bona acceptació en general va provocar que milers de dones comencessin a córrer. S'ajuntava al boom particular de tota la població després d'haver vist en directe com Frank Shorter guanyava l'or en la marató dels Jocs Olímpics de Munic (1972)
Paral•lelament una marca de calçat, Blue Ribbon Sports (a partir de l'any 1978, Nike) va començar a donar suport a diverses atletes a través del seu club Athletics West. L'any 1979 una beca de Nike va donar forma a l'IRC (International Runner's Committee) un grup amb força dones de diversos països que representaven tots els continents, per donar suport a corredores d'elit. Alguns menbres del Consell eren Jacqueline Hansen o Nina Kuscsik dones amb àmplia experiència maratoniana, la primera amb una millor marca de 2:38 i la segona de 2:50.
Hansen. La primera dona sub 2:40 ajudant les sub 2:30
Kuscsik. La feina de despatx no fa la gent avorrida
La feina lenta, la presentació d'estudis mèdics eliminant qualsevol possible adversitat fisiològica o psicològica de la marató competitiva en la dona i l'adjudicació dels Jocs Olímpics a casa, Los Angeles 1984, va fer que finalment el COI aprovés el 1981 la incorpració de la marató femenina al calendari que s'aplicaria als següents Jocs.
La cursa va tenir lloc el dia 5 d'agost (com us deia en breu farà vint-i-cinc anys) i va ser guanyada per Joan Benoit (més tard de casada Samuelson) en una cursa molt valenta. El podi va ser:
1. Joan Benoit (USA) 2:24:52
2. Grete Waitz (NOR) 2:26:16
3. Rosa Mota (POR) 2:26:57
Altres participants destacades van ser Ingrid Kristiansen (NOR), Lorraine Moller (NZL), Priscilla Welch (GBR), Lisa Martin (AUS), Laura Fogli (ITA), Julie Brown (USA) o Jacqueline Gareau (CAN) fent-la una de les maratons femenines de més nivell que es recordin.
Aquí teniu el video oficial '16 dies de glòria' on podeu recordar, o veure per primer cop, com va anar la cursa.
I aquí unes fotos:
Daniel Justribó
(CC) BY-NC-SA pel text
Aquest article es publica amb llicència Creative Commons 3.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i els materials derivats operin sota les mateixes condicions d'aquesta llicència.
Per possibles al·legacions de drets d'autor de les fotografies escriviu si us plau a djustribo arroba hotmail punt com
21097 1:22:43 (Vilanova 1994 i Mollerussa 2005)
42195 2:59:56 (Donosti 2005)
'Feminitat, Esport, Cultura - Pioneres de l'atletisme català: 1921-1938'
Comandes: feminitatesportcultura.plisweb.com/3/comandes
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
02 Ago 2009 21:19 #306
per llança (Associat/da)
danili
Amb el teu permís, m'ho llegeixo demà quan em mengi lo entrepà
Amb el teu permís, m'ho llegeixo demà quan em mengi lo entrepà
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
03 Ago 2009 18:13 - 03 Ago 2009 23:22 #308
per Pucurull (Visitant)
danili:
Felicitats!
Certament, l'esforç de les dones per poder córrer maratons va ser molt gran, i el camí fins finals dels anys 80, quan van començar a ser considerades de veritat, no va ser de roses.
I el que van fer les pioneres de casa nostra, amb tanta o més dificultat que les estrangeres, és per tenir-ho en compte.
Suposo, danili, que has de tenir documentació sobre els primers passos de la marató femenina a Catalunya i Espanya i ens ho explicaràs.
Pucu
danili:
Felicitats!
Certament, l'esforç de les dones per poder córrer maratons va ser molt gran, i el camí fins finals dels anys 80, quan van començar a ser considerades de veritat, no va ser de roses.
I el que van fer les pioneres de casa nostra, amb tanta o més dificultat que les estrangeres, és per tenir-ho en compte.
Suposo, danili, que has de tenir documentació sobre els primers passos de la marató femenina a Catalunya i Espanya i ens ho explicaràs.
Pucu
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
05 Ago 2009 22:05 #310
per Raimon (Associat/da)
Miquel la teva filla no forma part d'aquesta hiatòria? 
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
05 Ago 2009 22:38 - 09 Ago 2009 18:20 #311
per danili (Associat/da)
Raimon,
No he posat noms com el de L'Elisenda Pucurull o la Marina Prat com tampoc els de la Merche Calleja, Carmen Mingorance, Elena Cobos o la Maria Luisa Irízar per ser un pèl posteriors. També seria interessantíssima la seva aportació!
21097 1:22:43 (Vilanova 1994 i Mollerussa 2005)
42195 2:59:56 (Donosti 2005)
'Feminitat, Esport, Cultura - Pioneres de l'atletisme català: 1921-1938'
Comandes: feminitatesportcultura.plisweb.com/3/comandes
Miquel la teva filla no forma part d'aquesta hiatòria?
Raimon,
No he posat noms com el de L'Elisenda Pucurull o la Marina Prat com tampoc els de la Merche Calleja, Carmen Mingorance, Elena Cobos o la Maria Luisa Irízar per ser un pèl posteriors. També seria interessantíssima la seva aportació!
21097 1:22:43 (Vilanova 1994 i Mollerussa 2005)
42195 2:59:56 (Donosti 2005)
'Feminitat, Esport, Cultura - Pioneres de l'atletisme català: 1921-1938'
Comandes: feminitatesportcultura.plisweb.com/3/comandes
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
05 Ago 2009 22:52 - 05 Ago 2009 22:55 #312
per Pucurull (Visitant)
Raimón,
En danili té raó.
La meva filla va començar bastant més tard de les pioneres que esmenta, de les quals, la que més va ser la Matilde Gomez, que va guanyar la primera marató popular que es va celebrar, l'any 1978 a Palafrugell, i on també hi varen participar dues pioneres més: Montse Camps i Ester Inés Mañé. L'Elisenda tenia llavors 14 anys i encara no corria; la seva primera marató la va fer l'any 1985.
Pucu
Miquel la teva filla no forma part d'aquesta hiatòria?
Raimon,
No he posat noms com el de L'Elisenda Pucurull o la Marina Prat com tampoc els de la Merche Calleja, Carmen Mingorance o la Maria Luisa Irízar per ser un pèl posteriors. També seria interessantíssima la seva aportació!
Raimón,
En danili té raó.
La meva filla va començar bastant més tard de les pioneres que esmenta, de les quals, la que més va ser la Matilde Gomez, que va guanyar la primera marató popular que es va celebrar, l'any 1978 a Palafrugell, i on també hi varen participar dues pioneres més: Montse Camps i Ester Inés Mañé. L'Elisenda tenia llavors 14 anys i encara no corria; la seva primera marató la va fer l'any 1985.
Pucu
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
06 Ago 2009 09:28 #314
per mònica (Associat/da)
03:37:00 Marató de Barcelona, 2008
01:35:21 Mitja de Barcelona 2012
00:42:56 10K Sant Antoni
Impressionant i molt interessant...fa relativament pocs anys i malgrat això sembla que es parli de la prehistòria...
Gràcies danili
Gràcies danili
03:37:00 Marató de Barcelona, 2008
01:35:21 Mitja de Barcelona 2012
00:42:56 10K Sant Antoni
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
11 Ago 2009 11:19 #316
per curat (Associat/da)
Marató 2h53'07" Castelló 2010
Mitja 1h21'31" Granollers 2008
10mil 36'55 Clot 2011
6 hores en pista 64,129km Can Dragó 2008
22 maratons
danili,
quin reportatge que t'has marcat: impressionant i exhaustiu. Ets un valor afegit d'aquest fòrum
quin reportatge que t'has marcat: impressionant i exhaustiu. Ets un valor afegit d'aquest fòrum
Marató 2h53'07" Castelló 2010
Mitja 1h21'31" Granollers 2008
10mil 36'55 Clot 2011
6 hores en pista 64,129km Can Dragó 2008
22 maratons
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
11 Ago 2009 12:41 #317
per danili (Associat/da)
Merci curat, gorka, mònica!
Aquest cop la currada ha estat notable i he consultat unes 10-12 fonts diferents. Ajuntar-ho tot d'una manera coherent és lent però al final sempre val la pena!
21097 1:22:43 (Vilanova 1994 i Mollerussa 2005)
42195 2:59:56 (Donosti 2005)
'Feminitat, Esport, Cultura - Pioneres de l'atletisme català: 1921-1938'
Comandes: feminitatesportcultura.plisweb.com/3/comandes
danili,
quin reportatge que t'has marcat: impressionant i exhaustiu. Ets un valor afegit d'aquest fòrum
Merci curat, gorka, mònica!
Aquest cop la currada ha estat notable i he consultat unes 10-12 fonts diferents. Ajuntar-ho tot d'una manera coherent és lent però al final sempre val la pena!
21097 1:22:43 (Vilanova 1994 i Mollerussa 2005)
42195 2:59:56 (Donosti 2005)
'Feminitat, Esport, Cultura - Pioneres de l'atletisme català: 1921-1938'
Comandes: feminitatesportcultura.plisweb.com/3/comandes
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
16 Ago 2009 18:29 - 16 Ago 2009 18:34 #318
per Pucurull (Visitant)
Em sembla que no es gaire conegut:
Na Carme Valero, la millor atleta espanyola de tots els temps, va córrer també una marató.
Va ser l’any 1999 a Nova York, i va fer 3h22.17
Suposo que tothom sap que Carme Valero, nascuda a Terol però sabadellenca d’adopció, és una vertadera gloria de l’atletisme; de les poques dones atletes que han passat a la història fins ara.
Una petita relació del més important que va aconseguir:
- Campiona del Món de Cros 1976
- Campiona del Món de Cros 1977
- 25 vegades Campiona d’Espanya en proves de pista i cros:
3 cops Campiona d’Espanya de 800 m el 1975, 1975 i 1976
7 cops Campiona d’Espanya de 1.500 m entre els anys 1972 i 1978
4 cops Campiona d’Espanya de 3.000 m entre els anys 1974 i 1978
1 cop Campiona d’Espanya de 5.000 m el 1986
2 cops Campiona d’Espanya de 1.500 m en pista coberta (1973 i 1977)
8 cops Campiona d’Espanya de cros entre els anys 1973 i 1978, 1981 i 1986
- Plusmarquista espanyola de 800 m, 1.500 m i de 3.000 m en repetides ocasions
Carme Valero després d’haver guanyat el seu quinzè títol
de campiona d’Espanya de proves en pista (en aquest cas el de 5.000 metres de l’any 1986).
Una anècdota: En arribar a Düsseldorf l’any 1977 per disputar el campionat del món de cros, els periodistes li preguntaven quin paper creia que faria davant de la soviètica Braguina. Com que no la coneixia va trucar a Sabadell per documentar-se però no va poder parlar amb ningú. Millor, perquè no es va assabentar que la Braguina era la campiona olímpica i recordwoman de 1.500 de l’any 72, i la seva marca en pista era mig minut millor que el d’ella.
“Si ho hagués sabut, ves a saber el què hagués passat” diuen els seus biògrafs Rof i Melero, que acaben la referència al seu triomf així “La cursa, retransmesa per televisió, va fer veure als espectadors uns emocionants 1.200 metres en els quals Carme Valero corria i corria per deixar endarrere la soviètica, i finalment aconseguí revalidar el títol de l’any anterior per només 2 segons. Carme va ser reconeguda com la millor corredora de cros del món. Els sacrificats entrenaments de 150 km setmanals (a les ordres d’en Josep Molins, el seu descobridor i entrenador, un altre mite de l’atletisme) havia donat fruit”.
Ah! Quan va córrer la marató de Nova York amb l'excel·lent temps de 3h22 ja estava completament retirada de la competició. Tenia 43 anys i la va voler fer per saber què era aquesta prova envoltada de misticisme. Va classificar-se en el lloc 147. Tot un exemple.
Pucu
Em sembla que no es gaire conegut:
Na Carme Valero, la millor atleta espanyola de tots els temps, va córrer també una marató.
Va ser l’any 1999 a Nova York, i va fer 3h22.17
Suposo que tothom sap que Carme Valero, nascuda a Terol però sabadellenca d’adopció, és una vertadera gloria de l’atletisme; de les poques dones atletes que han passat a la història fins ara.
Una petita relació del més important que va aconseguir:
- Campiona del Món de Cros 1976
- Campiona del Món de Cros 1977
- 25 vegades Campiona d’Espanya en proves de pista i cros:
3 cops Campiona d’Espanya de 800 m el 1975, 1975 i 1976
7 cops Campiona d’Espanya de 1.500 m entre els anys 1972 i 1978
4 cops Campiona d’Espanya de 3.000 m entre els anys 1974 i 1978
1 cop Campiona d’Espanya de 5.000 m el 1986
2 cops Campiona d’Espanya de 1.500 m en pista coberta (1973 i 1977)
8 cops Campiona d’Espanya de cros entre els anys 1973 i 1978, 1981 i 1986
- Plusmarquista espanyola de 800 m, 1.500 m i de 3.000 m en repetides ocasions
Carme Valero després d’haver guanyat el seu quinzè títol
de campiona d’Espanya de proves en pista (en aquest cas el de 5.000 metres de l’any 1986).
Una anècdota: En arribar a Düsseldorf l’any 1977 per disputar el campionat del món de cros, els periodistes li preguntaven quin paper creia que faria davant de la soviètica Braguina. Com que no la coneixia va trucar a Sabadell per documentar-se però no va poder parlar amb ningú. Millor, perquè no es va assabentar que la Braguina era la campiona olímpica i recordwoman de 1.500 de l’any 72, i la seva marca en pista era mig minut millor que el d’ella.
“Si ho hagués sabut, ves a saber el què hagués passat” diuen els seus biògrafs Rof i Melero, que acaben la referència al seu triomf així “La cursa, retransmesa per televisió, va fer veure als espectadors uns emocionants 1.200 metres en els quals Carme Valero corria i corria per deixar endarrere la soviètica, i finalment aconseguí revalidar el títol de l’any anterior per només 2 segons. Carme va ser reconeguda com la millor corredora de cros del món. Els sacrificats entrenaments de 150 km setmanals (a les ordres d’en Josep Molins, el seu descobridor i entrenador, un altre mite de l’atletisme) havia donat fruit”.
Ah! Quan va córrer la marató de Nova York amb l'excel·lent temps de 3h22 ja estava completament retirada de la competició. Tenia 43 anys i la va voler fer per saber què era aquesta prova envoltada de misticisme. Va classificar-se en el lloc 147. Tot un exemple.
Pucu
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
