FerRun

Hola, sóc en Ferran Galceran, conegut entre els corredors com a FerRun.

Sóc de Sabadell de tota la vida, i vaig amb pas ferm cap als 53 anys.
Estic casat amb la Tensi (una altra correcat) i tinc dos fills, el Pol de 25 i la Marta de 20.

Treballo com a logopeda al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya,
i totes les meves aficions giren al voltant del món de l’esport:
practicar-lo, llegir, veure, estudiar, aprendre... Vaja, un malalt!!
Sort que també m’agraden altres coses com llegir, la jardineria, la cuina...
i compartir una bona taula amb els amics.

ut catllars1 2013s

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

- En els gustos musicals sóc molt eclèctic. M’agrada tot tipus de música en funció del moment i del meu estat d’ànim. Puc escoltar des d'una bona ària de Maria Callas fins a rock català, passant per balades o pop-rock dels anys 80-90. Però, posats a triar, ara em vindria de gust escoltar - de fet ho estic fent ara - un clàssic que fa molts anys que m’acompanya: Say it ain’t so, Joe, de Murray Head.
 

Per què corres? 

- No ho sé. Corro des de ben petit. Al carrer jugàvem sempre a fer curses, i ja a l’escola primària participava als campionats de cros escolar i, fins i tot, al institut vaig fer salt de llargada i d’alçada. L’esport sempre ha estat una activitat que sempre se m’ha donat molt bé. Les millors notes les tenia sempre a Educació Física. I, és clar, tots tenim un ego i ens agrada destacar i que se’ns reconegui en alguna faceta, i jo des de petit sempre he destacat per això.
Suposo que aquestes qualitats naturals i el ser una persona molt competitiva m’ha portat de forma natural a aquest món del córrer. Però amb els anys, el córrer m’ha donat moltes altres coses, més enllà de la pròpia satisfacció personal d’una marca o assolir un repte personal. M’ha permès conèixer un munt de gent fantàstica que ara formen part del meu cercle d’amistats, m’ha permès gaudir d’experiències personals increïbles  - i també de molt tristes i doloroses - i de conèixer llocs privilegiats, però el més important de tot és que m’ha donat uns valors que m’han ajudat en la meva vida personal i professional: disciplina, treball, constància i perseverança.


3. La teva primera cursa?

- Com he dit abans, corro des dels 7 o 8 anys (fa uns 45 anys) i realment no recordo quina va ser la meva primera cursa amb dorsal. Potser un cros escolar a tercer d’EGB. L’únic que recordo és que plovia, que hi havia molt de fang i que al inici de la cursa em vaig fotre de lloros i vaig a arribar a la meta plorant empastifat de fang. Com a adult, potser alguna cursa de barri de festa major, però la primera de veritat va ser la Marató de Barcelona de l’any 1980 que aleshores s’anomenava Marató de Catalunya. Era la seva 3ª edició i la primera que es celebrava a Barcelona. Tenia 17 anys i no havia fet cap cursa abans de 10k o mitja marató. Recordo que vaig veure una nota al Diari de Sabadell tres mesos abans que parlava d’aquesta cursa i que recomanava per acabar-la fer un mínim de 60 quilòmetres/setmanals. Em va semblar que era un disbarat de quilòmetres. I em vaig posar a entrenar però crec que no vaig passar de 20-30 km setmanals. I així em va anar. Vaig patir molt per fer-la en 4h 33, però les llàgrimes d’aquell dia en creuar la línia d’arribada a l’avinguda Mª Cristina no les oblidaré mai.

El teu somni com a corredor?

- Tots els somnis que tenim no s’acaben d’aconseguir mai perquè a la que aconsegueixes un ja vas en busca del següent, per això són somnis. És cert que, a nivell esportiu, no crec que pugui assolir mai més les marques i reptes que he fet fins ara. He aconseguit molt més del que podia mai imaginar quan vaig fer la primera marató. I donada la meva situació actual, amb una lesió crònica al genoll dret que ja no em permet córrer, no crec que pugui esperar grans coses en el futur. Ara els meus esforços es centren en assolir reptes en altres disciplines com la bicicleta o la natació. Fins i tot, no descarto poder fer una triatló encara que la faci a peu coix.
Pel camí van quedar somnis sense assolir com, per exemple, complertar les cinc Majors  - les cinc maratons més importants del món, de les quals només he pogut completar dues - , o fer la UT del Montblanc. Ara, però, el meu únic somni és poder arribar a córrer els diumenges al matí pel camí del riu Ripoll gaudint de la companyia dels meus amics. Amb això ja en tindria prou.

Quina frase motivacional t’acompanya en els moments difícils.

- He passat molts moments difícils, en especial a les curses llargues com les maratons o les ultres de muntanya. I crec que la base per a superar aquests moments ha estat la preparació mental prèvia i la fortalesa que he anat adquirint al llarg dels anys d’entrenament. Quan arriben aquests moments, el que faig és desconnectar tots els sensors, posar-me en modus “encefalograma pla” i repetir-me una i una altra vegada un mantra de l’estil: vinga, vinga, vinga... vamos, vamos, vamos... També em funciona recordar tots els entrenaments que he fet per arribar a aquell dia, els patiments que he hagut de passar, les privacions... I, sobre tot, pensar que aquell moment ja sabia que hauria d’arribar i que, per tant, estava preparat per superar-lo.

Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer. 

- Crec que sóc una persones amb poques manies. Jo al menys, no en sabria dir-ne gaires, però en tinc una de particular i és que no puc acabar un entrenament de córrer, bici o natació amb una distància que tingui decimals. Es a dir, si el meu Garmin marca que porto 17,4 km corrent, continuo donar voltes per a la zona fins completar els 18 km. Això mateix em passa amb la bici o la natació. I quan em pregunten el perquè sempre dic que el meu Excel (on apunto tots els entrenaments que faig) no el tinc configurat per posar-hi decimals.

Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?

- Davant d’un objectiu assolit, les sensacions que m’envaeixen són les d’una felicitat molt gran, i quan més difícil ha estat l’objectiu, més gran és aquesta sensació (com a tothom, vaja). És una sensació de sentir-te poderós i ple d’energia que pot durar molts dies o, fins i tot, setmanes (a causa de les endorfines). I el que normalment em passa és que necessito deixar-ho per escrit. Necessito recrear els moments viscuts perquè no marxin mai del meu record, i per això vaig començar a escriure en un bloc on recullo totes aquestes vivències personals i esportives.
I davant de l’objectiu no assolit, crec que tinc un bon cap i sóc capaç d’assimilar el fracàs. Normalment, analitzo el per què, què és el que ha fallat, i en trec les conseqüències positives de tot plegat. I també ho escric: m’ajuda. 


De quines curses o reptes te’n sents més orgullós o t’han deixat una petjada més profunda?

- Doncs bàsicament de quatre curses. La primera d’elles va ser un dos en un, és a dir, el pack de les dues maratons que vaig preparar al 2008: Barcelona al març i Berlín al setembre. Ambdues curses les vaig preparar a consciència - la de Barcelona amb l’Abel Antón - perquè volia millorar la meva marca personal feta a Donosti l’any 1985, quan tenia 23 anys (2:53:53).

maraton donosti 1985s

A totes dues vaig fer 2h54’ amb una petita diferència de segons a favor de la de Berlin (2h54’12”). Es a dir, no ho vaig aconseguir per 19”, però em vaig sentir molt orgullós d’haver pogut fer aquestes dues marques amb 46 anys, es a dir just 23 anys justos després de tenir 23 anys.

- La següent, de la qual tinc un record que m’acompanyarà per sempre més i de la qual estic molt orgullós, va ser la Trailwalker del 2012, que vaig fer amb l’equip Es-K-Mot Vallesà, format pel Pedro, l’Anna Cos - socanna -, la Teresa Farriol - 3a - i jo, juntament amb tot l’equip de seguiment que ens va acompanyar i donar suport. Vam aconseguir acabar en tercer lloc de la general, i primer equip amb dones, darrera de dos supermega equips com els Kriter-Corredors.cat i l’equip de Hong-Kong, guanyador de la Trailwalker del seu país.

arribada traiwalker1s

Però a banda de l’èxit grupal, que va ser espectacular, el més gran va ser poder fer la cursa en equip i fer-la com un equip, sempre al ritme del company més dèbil (i tots vam ser en algun moment el company més dèbil). Va ser una gran experiència personal i esportiva. Un triomf compartit és molt més gran que un triomf individual.

Trailwalker arribada abraçada700

- Les altres dues curses que m’han marcat més han estat totes dues Cavalls del Vent, i també podem dir que formen un pack però en aquest cas antagònic. L’edició del 2012 va ser l’experiència més dura i trista, esportiva i personal, de la meva vida amb la mort de la Teresa Farriol en una cursa extremadament dura per a tots, i que em va fer abandonar una cursa per primer cop a la meva vida a 4 km de meta quan ja havia superat tots els obstacles de pluja, fang, fred i neu, però no vaig ser capaç de superar el darrer, que va ser la noticia de la seva mort.

sortida1 cdv 2012s


- I, per contra, l’alegria més gran de la meva vida va ser a l’any següent a Cavalls del Vent 2013 quan, després d’una preparació exhaustiva, vaig poder dedicar-li a la Teresa la cursa amb el primer lloc de la meva categoria amb una marca per a mi inimaginable abans.

cdv13s

Amb aquesta cursa vaig poder tancar un cercle personal de dolor i frustració i restar amb pau amb mi mateix. Ella va ser la força que va empènyer a guanyar. Junts “havíem aconseguit” podi veterà femení a les edicions del 2009 (segona classificada) i 2011 (tercera classificada). Al 2010 varem estar a la Marató de Nova York. I al 2013 varem aconseguir, també junts, el calaix més alt del podi.

 

Comentaris