Entrevistem... Sergio

Em dic Sergio. Vaig néixer a Barcelona fa 55 anys, de pares murcians. Eva (evita a CoRReDoRS.CaT) és la meva parella des de fa gairebé nou anys. Tinc un fill de 20 anys i una filla de 17, del meu anterior matrimoni.

Sóc informàtic de formació i professió, i les meves aficions són: córrer, llegir, anar al Camp Nou, gaudir de qualsevol esport en directe, jugar cada dijous amb els meus amics de tota la vida un partit de futbol sala, degustar un bon àpat al costat a d’un bon vi, la fotografia... En fi, masses pel poc temps lliure que tinc.

Soc...

Sergio

2016 03 Marato Berlins 392ee

 

 

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 
“The Beach Boys Medley”. Em porta records d'aquells desplaçaments amb autobús - era l'època del cassette - per competir a la Lliga de Clubs. Cada grup: velocistes, saltadors, llançadors, migfondistes... esperàvem a que sonés el nostre tros favorit per sortir a ballar al passadís del bus. Així una vegada i una altra... Encara avui, si vaig en el meu cotxe a alguna cursa, la poso.

Per què corres?
-
Vaig començar per casualitat, a finals del 1982, quan vaig llegir un article que em va despertar el cuquet de voler emular a Filípides o Waldemar Cierpinski, corrent una marató.

Per què ho segueixo fent gairebé trenta-set anys després? Fàcil: córrer em fa sentir, i això m'encanta.

Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?

1983 01 Marato BCNs 69c43- Com oblidar-ho? Aquell article, el que em va despertar el cuquet per córrer una marató, explicava com preparar la Marathon de Catalunya de l'any següent. Era una quadrícula per setmanes i només indicava quants minuts havies de córrer cada dia, sense ritmes, només minuts. Recordo que el primer dia van ser uns 40'/45' i el tiratge més llarg superava, per poc, les 3h. Lamentablement, he perdut aquell article.

Així que el 13 de març del 1983, amb divuit anyets, em vaig posar el meu primer dorsal per córrer la Marathon de Catalunya, així es deia llavors l'actual Marató de Barcelona. La vaig córrer, fins al quilòmetre 32, al costat del meu professor de física i química de l'institut, Felipe Rebollo, allà em va mirar i em va dir: — Va, ves i corre d'una vegada!


Mai he gaudit tant corrent, són els deu quilòmetres més meravellosos que he corregut mai, deu quilòmetres que em van fer corredor per sempre.

L'endemà, La Vanguardia, va immortalitzar la meva sortida des de Colom, a la seva portada.

 

 

 

El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?

2007 01 Marato BCNs e3f5bSi una cosa he après amb els anys, és que els somnis es poden i s’han de reescriure.

El meu primer somni, el que em va portar a córrer, a acabar una Marató, el vaig complir en la meva primera cursa. A partir d'aquí, només pensava en rebaixar les meves marques, una i altra vegada, buscant el meu límit. I ho anava aconseguint any rere any, fins que em vaig lesionar.

El meu genoll va dir: "fins aquí hem arribat". Eren altres temps i la medicina esportiva també. Després de moltes consultes mèdiques, entre elles la de Pedro Guillén, amic dels meus pares, em van diagnosticar un desgast excessiu al genoll i vaig haver de deixar de competir. Si corria una hora a un ritme tranquil, un parell o tres de cops per setmana, cap problema, però cada vegada que m'animava a córrer ràpid o més distància, apareixia el maleït genoll. Trampejant d'aquesta manera van anar passant els anys, i amb ells, els meus somnis de llavors.

L'any que vaig complir 42 anys, no sé encara perquè, suposo que tots nosaltres ho hem fet, em va donar per calcular l'edat exacta que tindria el dia que es corregués la següent edició de la marató de Barcelona. Aquest any no es va celebrar, però es rumorejava que podria tornar-se a fer, l'any següent, a finals de març... La suma em va donar: 42 anys i 195 dies, tota una declaració d'intencions per part del destí, no? Barcelona va tornar a tenir la seva Marató, però es va avançar al primer diumenge de març. Havia decidit córrer, i Barcelona 2007 va ser el meu segon debut, vint anys després.

Com vaig acabar sense dolor al genoll, vaig decidir negociar amb ell i dedicar-me tan sols a participar en curses que em diguessin alguna cosa, que fossin especials per a mi, sense pensar en el crono, només pel simple plaer de fer-les. I de moment ja han caigut: Amsterdam, Berlín, Atenes, la Zegama-Aizkorri, diverses Behobia-San Sebastian, un parell de Matagalls Montserrat, i la Montseny Costa Brava.

Següents somnis? És trist, però és el que hi ha, hauré de pagar per complir algun que em va quedar al tinter en el seu dia: Boston, New York i per què no, ser "olímpic"... París 2024? Encara que, el que de veritat em faria molta il·lusió complir: seguir corrent de vellet.

Quina frase motivadora t'acompanya en els moments difícils?

Mai he tingut cap frase d'aquesta mena. Simplement, baixo el cap, miro el terra, i deixo que aquest vagi passant per sota dels meus peus, sense pensar el que em queda per davant.

Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.

No tinc cap mania especial, potser el rentar les sabatilles el dilluns anterior a una Marató o prova important. M'agrada la sensació de posar-me-les netes el dia D.

Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit? 
Abans era satisfacció brutal, o un cabreig monumental. Ara, encara que la marca no sigui la que pensava fer, que és l'habitual, sempre arribo a la línia de meta amb un somriure a la cara.

2019 01 MCBs a7b97

 

Comentaris