Entrevistem... Sergio

 

Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses. N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?

Moltíssimes! Com tothom, suposo. Però explicaré només tres d'elles.

· Archena, agost del 1983.

Vaig participar en la cursa de les festes del poble dels meus pares. Era un circuit de gairebé quatre quilòmetres, al qual se li donaven un parell de voltes. Portava uns nou mesos corrent, però el meu cosí em va dir: — Si consigues aguantar a "el carreras”, le ganas fijo, eres mucho más rápido que él. Als pobles tots tenen un malnom, i com aquell noi era l'únic que sortia a córrer habitualment pel poble, el seu era: "el carreras".

Només començar, un altre noi del poble va sortir a tota castanya. Jo sabia que a un quilòmetre hi havia una pujada d'uns dos-cents metres molt dura i vaig pensar: — Ja caurà
Però la va superar bé, i la distància no disminuïa, així i tot em vaig quedar marcant a "el carreras", però quan vaig veure que la pujava, per segona vegada sense afluixar, vaig decidir anar a per ell i vaig canviar bruscament de ritme. Arribo a dalt, i m'ho veig parat, reclinat cap a davant amb les mans recolzades a les cuixes, cridant: — Aaaay, no puedo más. ¡Estoy reventado! 

Com hi havia tant de desnivell no el vaig veure fins que vaig arribar a dalt... La mare que el va parir!
Vaig arribar destrossat, però la distància que li vaig treure a "el carreras" va ser definitiva. I així vaig aconseguir la meva primera victòria.

 

· Cursa Palcam del 2010.

L'Escola Palcam, de Barcelona, ​​organitza una cursa en la qual participen nens de més de 25 col·legis. En acabar totes les categories, els pares i exalumnes que volen, participen en la cursa Open, d'uns 1200m. Curta per a mi ara, però com els meus fills la corrien, segurament per emular una miqueta al seu pare, havia de predicar amb l'exemple i jo la feia també cada any.

El problema va venir quan el meu fill em "va exigir" que la corregués al màxim argumentant que: — Si ens dius sempre que s'ha de donar tot el que portem dins per després no penedir-nos de res... Per què tu cada any la acabes somrient i saludant-nos la mar de tranquil?

Qué llargs es em van fer aquests 3'57"!
En acabar, se m'acosta i em diu: — Molt bé! Avui sí que ho has donat tot.
Sempre ha estat un cabronàs... Ha, ha, ha!

 

· Marathon de Berlín del 2016.

Quan em va arribar, per correu, el comprovant per recollir el dorsal de la Marató de Berlín, em va fer gràcia que en ell posessin la meva MMP de sempre, en lloc de la previsió que vaig dir: 4h. Vaig pensar que era un detall, però en el moment de recollir el dorsal, ja em va estranyar que no hi hagués ningú a la meva taula, estava tot pleníssim de gent i la meva taula buida. Al recollir-lo, vaig veure que m'havien assignat el calaix de sortida A, just darrere de l'elit, vaig intentar raonar-ho amb el bon home que m'acabava d'imprimir el dorsal, però em va dir que era impossible canviar-ho.

L'endemà vaig intentar, sense cap èxit, colar-me en un altre calaix de sortida diferent al meu. La resposta, precedida d'un enorme somriure, sempre era: — Nein. A.
Resignat, em vaig dirigir al meu calaix.

I jo era allà, darrere de Bekele, envoltat de bèsties pardes amb la seva tauleta de xocolata i mirant de reüll el meu "xuxo de crema". Just abans del tret de sortida, va sonar per megafonia la banda sonora de Carros de foc, i de cop em va venir a la memòria aquells anys 80 on cada sortida venia precedida d'aquesta cançó, una època en què em vaig guanyar, sense saber-ho jo llavors , el "privilegi" d'estar en aquest calaix. Va ser un moment "gallina de piel". Després, es va acabar el glamour, i vaig córrer tot el Tiergarten per l'illot central per evitar ser abordat per tota la Luftwaffe que em va avançar sense pietat.

 

2016 02 Marato Berlins 998f5

 

 

Comentaris