El pla, ben llarg, de divuit setmanes ja enfila les darreres passes. Amb això dels entrenaments de sempre que hi he anat al meu aire, però aquest cop he seguit la guia d'en Jack Daniels, el nom d'un entrenador no penseu malament, que m'ha anat bé per anar sumant, amb facilitat, quilòmetres lents, d'aquells que cauen al sarró i acaben pesant per ser útils. Uns temptejos puntuals amb ritmes, que ho faci més divertit, i llestos que ara sí veig clar que la marató, l'acabaré.
El dia a dia encavalca amb els quilòmetres trenats i trenca aquesta plàcida rutina. Dilluns, un alemany que va viure a Catalunya un sol any em feia entusiasmat la comanda del llibre que vaig escriure, que diu que li portarà bons records. Cap problema que estigui tot en català que ja l'entén prou. Me'n queden dos exemplars i em fa il·lusió que un el tingui ell. Li cobro la meitat dels ports. Dissabte la Inés, filla de la Pepita Gregori, en truca per dir-me que la seva mare va morir plàcidament als 100 anys (i mig, que en atletisme ja sabem que ens agradà de la precisió). La darerra atleta que quedava viva de la primera època de l'atletisme femení a Catalunya, tot just al començament de la República. La darerra de les de Lleida. Cap problema que no quedés viva cap persona coetània, que totes les atletes que surtien a les fotos haguessin, fins a on sabem, traspassat. El comiat, m'han dit, era ple de gent.
Cada dia poden venir sorpreses. La gent, la societat i la seva solidaritat, que per petita que sigui, per pocs granets de sorra que tinguis a la mà, poden ajudar a fer una muntanya.