Kilometre 30, falten una dotzena per acabar la cursa, i ara m'he quedat sense benzina, ja m'explicaras Dani com t'ho fotràs per acabar... Que carai, 12 kilometres és una sortida dels amics d'ApocApoc que ho fem entre grans rialles i petits escarnis simpàtics amb un humor sempre de primera. I ja no fa falta que vagi a 5'/km com fins ara, sinò que puc anar a 5'30" tranquilament, o sigui, un ritme d'entrenament baix, tot xino-xano.
Kilometre 32, aviam... Falten 10 de tortura, perquè ara mateix estic a 6'/km gairebé i no podria anar més ràpid ni que em paguessin quartus, ostia, això serà dur, molt dur, que hi farem encara puc fer Tres trenta i picu si no camino. Ja no puc més, camina una estona home, que més dóna, ja has petat, finito, liquidato, i a més a més fot una calda avui, i no tenies febre tu ahir, eh? Ja em diras les ganes de patir ineccessariament! Però que dius, home, si porto 4 mesos només pensant en el dia d'avui i ara mateix no penso fallar-me posant-me a caminar amb tots els quilometres que porto, amb tota la gent que m'ha animat, amb la meva gent, tant familia com no, que m'espera a la meta, ni parlar-ne, no penso caminar, abans arribo amb l'ambulància a la meta, no fotem!
Kilometre 35. Compte enrera, falten set, cada quilometre està separat de l'altre amb més de sis minuts, i ara toca pujar l'Arc de Triomf i plaça catalunya, i paral.lel i....Uffff, que llarg, no arribo, avui no arribo. Mira, en Gabriel, ei!!! M'anima una estona i son un segons que no penso i que em dona forces, ara veig l'Eva amb una mena de pastanaga¿? en forma de cartell! :oh: I ara es posa a córrer al meu costat, i m'aguanta el ritme, ostres!! Ah.. bé, normal, vaig com un cargol, és clar que pot anar amb mi una petita estona, tot i que a ella li ha semblat un sprint. Impresionant la gent que hi ha, que bé, llàstima que no vagi bé. Mira, en Quimo a la plaça Catalunya, ja falten menys metres.
Kilometre 38. I ara mal de panxa, si que anem bé, m'hauré de posar a caminar, penso, penso, però no vull defraudar-me a mi mateix, si això és una marató avui toca patir, i a passejar a les Rambles!! Que diria l'amic Simon. La baixada és una benedicció, i ara penso en el Paral.lel, ostia, si ara toca pujar de nou. Faig un pacte amb mi mateix, posa la ment en blanc i només pensa en posar un peu i després l'altre i així 25 minuts. Dit i fet, ara no conto els kilometres que falten, sinò els minuts que falten per acabar l'agonia, per arribar a la meta per poder parar, beure aigua i tirar-me a la gespa.
Kilometre 42. Ja està, ja hi soc, quina munió de gent, i molts els conec!! Quins crits, i molts van per mi. I jo inconcient, amb l'empanada mental de "això no va amb mi", jo només vull arribar i descansar. Arribo a la meta, aixeco els braços no de felicitat sinò de ràbia, no he caminat! Moltes hores després un és concient que és un maratonià, quan fa un any era una persona que no podia acabar un partidet de futbol sala amb els seus col.legues, que la cursa del corte ingles, era el sumum de l'atletisme. L'alegria pot vindre de cop, o a poc a poc, i a mi m'ha vingut així. Avui, dilluns, després de la feina del matí, he anat fins a la Plaça Espanya a on ahir era la meta, i ara si, els ulls s'han enterbolit i una esgarrifança m'ha vençut, ara estem en paus, marató. Tu m'has donat molt perquè jo et vaig donar molt, ara toca comprendre millor com funciones per guanyar-te per la cara el pròxim cop, perquè, no ho dubtis, hi haurà més cops, i establirem una relació molt especial, senyora marató, en els que els dos sempre sortirem enfortits.