Entrevistem... rutxi

Hola! Doncs jo sóc en Roger, tinc 41 anys a punt dels maratonians 42, de la collita bestial del 77 (grans corredors aquí a la casa).

Sóc de Barcelona, tot i que conservo fermes les arrels pirinenques lleidatanes i aragoneses dels meus pares.

Ja fa força anys que vaig acabar la carrera - enginyeria química - i treballo en un laboratori de lents oftàlmiques, fent-ne per les òptiques de mig món (és curiós, potser ara m’esteu llegint amb elles…).

De petit volia ser periodista, músic, jugador de Bàsket… però veient que les ciències se’m donaven prou bé, els profes em van aconsellar que em deixés d’històries, i fes alguna cosa de profit he he. Em deien: estudia per ser enginyer, i després escriu; a la inversa et serà impossible. Eren altres temps, però ara no me’n penedeixo, sobretot veient en què es converteix sovint el periodisme (amb excepcions!!). Però la música… això sí que em té el cor robat! De fet, vaig fer piano mooolts anys i ja de gran m’he animat a cantar, com a tenor, i això m’ha permès conèixer molta gent interessantíssima i m’omple moltes estones lliures, junt al córrer i a la meva gran passió, la meva filla (Ona).

Soc...

rutxi

poblenous 23aaa

 

 

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

- Uiiii què difícil!...

M’agrada tot tipus de música, des de la clàssica al heavy, però com que de música moderna ja en sabeu tots prou, deixeu-me que us recomani un parell d’obres que a mi m’emocionen especialment… Busqueu cinc minutets per elles. 

Intermezzo, Manon Lescaut (Puccini): us selecciono aquesta peça, dirigida per Riccardo Muti. És tan brutal tota ella, que fins i tot, el mateix John Williams va quedar tan impressionat després de veure l’òpera en directe a NYC, que diuen que aquella mateixa nit ja tenia encarrilada la BSO d’Star Wars (inspiració, pseudocòpia?… en fi, en Puccini no es va queixar pas, feia mig segle que era mort!). Fixeu-vos-hi bé: tota la peça es va tensionant fins que ja no es pot aguantar més i resol d’una manera tan delicada que sembla quasiorgàsmic (aquest final és el queus sonarà d’star wars!).

Arabesque 1, Debussy: us la selecciono per la genialitat de l’autor de compondre en tonalitats totalment diferents de les que s’havien sentit anteriorment,. Són 5 minuts de karma total, una peça que disfruto tocant “en la intimitat”, com diria aquell. Qui sap si va ser el precursor del new age, o fins i tot del chill-out.

Per què corres?
- Doncs, com tot a la vida, hi ha etapes. Primer com una necessitat vital, més endavant per una absurda marquitis, i en els últims anys, per la satisfacció de conèixer llocs nous i arribar a un cim nou a la muntanya o pel simple alliberament d’endorfines a ritmes suaus a l’asfalt.  

Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
Corro des que el meu sogre, en Vadó, va detectar que m’estava deixant anar, sobretot a la bàscula… Ell era maratonià des de la primera marató que es va fer a Catalunya. Així doncs, en sabia força del tema, i em va iniciar en el món del córrer, sense presses, sense competitivitat, com ha de ser. El primer dia, em va portar a fer la volta a l’estany de Banyoles (6k) i vaig passar d’ofegar-me i haver de parar tres vegades a veure’m inscrit a la cursa Ciutat de Girona en poc temps, crec recordar al 2005. Recordo que estava neguitós. No tenia ni idea del que era una cursa, ni com es feia… total, que al final, després d’acompanyar-lo 6 o 7 km (ell ja era maratonià als 80’s), vaig anar endavant, perquè em sentia bé, i vaig parar el crono en uns més que decents 4 minuts’. Se’m va fer tan curta i amb tant marge de millora, que després va ser un no parar. Què us haig de dir que no sabeu! 

El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?

Potser em queda l’espineta clavada d’intentar 2 deumils fa un parell d’anys en sub-34, aprofitant l’embranzida de les marques en marató i mitja gràcies al pla que ens va fer el Pablo Villalobos. Sants i la nocturna de l’Hospitalet van ser les triades (cagada pastoret). Vaig poder veure el 33:5 al marcador, i després eren 50 i 100 mts curtes… 

Ara els somnis com a corredor son més familiars: fer una cursa amb l’Ona quan ja tingui l’edat (de fet, ja té més copes quasi que jo!), potser intentar una ultra per muntanya més endavant, sempre i quan no superi els tres dies d’entrenament a la setmana… 

 

Quina frase motivadora t'acompanya en els moments difícils?
- Més que una frase concreta, l’autoconfiança és el que et fa superar les pors o els mals moments. Allò clàssic de si el teu cap pot, les teves cames poden.

Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
Com sabeu, sóc molt poc ortodox, no me n’estic de res, entreno poc o gens, en fi, un autèntic desastre de la disciplina… Això sí: no perdono les birres post-entreno o  cursa!

A la muntanya, no surto mai sense prou aigua i algun gel, no fos cas que m’emocioni i acabi fent més del què soc capaç o acabi perdut a 2500 sense saber per on baixar…

 

Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit? 
Suposo que és part de l’ego de cadascú, veure fins on ets capaç d’arribar, observar la progressió, perdre kilos, sentir-te millor… tot va una mica de bracet. 

Comences a conèixer la gent que t’acompanya a cada cursa, cada cop tens menys gent davant, fins que arriba un punt que ens estanquem. O potser no, però l’esforç de millora suposa un sacrifici. En aquell moment, és en el que vaig decidir que la vida eren més coses, i les planificacions d’un entrenament no estan fetes per mi. A més, quan veia, per exemple, als plans de la Runner’s que per fer sub-3h en marató, et feien entrenar 5 i fins i 

tot 6 dies… mare meva!, però qui pot assumir tants kms i temps robat! Vaig decidir que 2 o 3 dies d’entrenament a la setmana ben fets eren suficients (màxim 4!), i quan l’objectiu demandés incrementar-ho, faria un pas enrere. I és el que he fet des de fa un parell d’anys.

 

Què hi ha més enllà de la marquitis? 
Difícil de dir, però a les curses t’asseguro que, per a mí, l’estímul personal actual és nul. 

Acompanyar un amic a fer-ne, fer travesses anuals amb col·legues, i descobrir noves rutes a alta muntanya, és el que més m’estimula ara com ara. 

De fet, ja hem fet Carros de Foc i La Porta del Cel els últims anys, i aquest intentarem la Ruta Alta de los Perdidos… però les fem en versió ràpida. En un cap de setmana l’hem de tenir feta, inclosos els desplaçaments! En fi, una mica bogeria, però el grupet és molt maco i tan arruixat com jo… i el repte, estimulant! Qui vulgui que s’hi apunti! 

No m’estimula gens ja rebaixar tants segons una MMP, l’esforç que comporta i després te n’adones que no té massa retorn. Fem les coses per objectius, i un cop aconseguits, necessitem noves fites. Reciclar-se o pansir-se! 

 

carros de focs d6c6e

 

Comentaris