Bé, amics, gràcies de nou a tots els que m'heu animat i felicitat. Compartixc crònica, llarga, com les d'abans...
La desena
La marató de Màlaga començà el segon diumenge de novembre de l’any 2018, però jo encara no ho sabia; tot just creuar la meta de l’estadi Panathinaikó, després d’haver corregut els 42.195 metres que hi ha entre la ciutat de Marató i Atenes, i que rememora la llegenda de Fidípides. Començava llavors una recuperació que se’m va fer eterna per una fascitis plantar agreujada perquè no volia perdre’m el fet de córrer a Atenes, una vegada inscrit i viatge programat. Les setmanes següents foren duríssimes, dies i dies sense poder córrer i després una lenta recuperació fins enguany on vaig decidir trobar-me de nou amb La Gran Dama. La tristesa per la lentitud de la recuperació se m’apoderava... Rememorava constantment el moment de creuar la meta a Atenes, on vaig fer el meu pitjor temps i on més vaig patir per la lesió, però on havia sigut feliç corrent per última vegada.
Han passat 4 anys on no m’he penjat cap dorsal. Ara, ja en la línia de sortida de la marató de Màlaga, després d’haver entrenat per primera vegada després de molt de temps setmanes de 4 i 5 dies, amb les seues tirades llargues, ritmes, exercicis, em felicitava per la gran sort que tenia. En estos anys havia pogut sobreposar-me a la desesperació per un altra tristesa més serena. Quatre hores i quart després tornava a ser i sentir-me maratonià, tot i que mai dexiem de ser-ho, una vegada estrenats en la distància.
La marató de Màlaga és una carrera que compartix els primers 21k amb els corredors que fan la Mitja, més de la meitat dels 8.000, segurament, així que al km 21 desapareixen del teu voltant molts atletes i les distàncies entre uns i altres s’amplien. L’altra característica és el recorregut dissenyat per un ser que pretén desmotivar qualsevol: hi ha més d’una desena de kilòmetres, entre el 25 i el 38, tot just després d’arribar a l’estadi de La Rosaleda on el públic és escàs i apareixen alguns ponts i túnels que trenquen el ritme. ¿Per què no fer-ho al contrari? Tal vegada la resposta estiga en la Mitja i el fet de que els atletes que sols fan eixa distància gaudixquen d’una zona més planera i motivant.
Hi ha força avituallaments d’aigua, isotònica i sòlid, i tubs de reflex (però no de vaselina). Els voluntaris ho donen tot i animen molt als corredors, dona gust i alegra eixe ímpetu. Sobretot, un dia com este diumenge, on es compliren les previsions i va ploure i va fer vent, a més d’una elevada temperatura. Sembla que la Costa del Sol deixava de ser-ho per a rebre als maratonians, on una gran part provenen de diferents països europeus. Mala sort, perquè no estic gens acostumat a córrer fent xup-xup als peus des de l’inici.
La meua carrera no té més història que el fet de córrer sentint el plaer de fer els 42 kms sense necessitat de lluitar per una marca, però anant al màxim que podia segons els entrenes fets. Reconec que el meu umbral de patiment seguix tan baix com abans de 2018. No així les ganes de gaudir de la gent, especialment, els últims kilòmetres o dels moment de vore a la meua Carmen en diferents punts estratègics de la carrera per al bes del campió. Vam plantejar el viatge a la marató aprofitant el pont en pla ruta gastronòmica i cultural, i que en certa mesura es fa poc compatible amb la marató, però que vam saber dur.
Vaig decidir córrer amb la samarreta del València CF, la meua altra passió, que du el nom de Gayà i a qui volia retre homenatge. Tot un encert, el públic i corredors mes aficionats al futbol saluden sovint amb un “amunt València” en andalús que m’ompli d’autoestima i que fa que m’entretinga en els moments més durs. Perquè moments durs en va haver: els ponts del final, els túnels, la solitud i el contagi dels corredors que van parant a estirar, que caminen com a morts vivents... Sé que va córrer una correcat (Carolineta), a qui Carmen sí que va aconseguir animar des del públic. En arribar al km 38 es passa per La Rosaleda (on vam guanyar una lliga) i des de llavors la carrera entra en la trama urbana i pel centre que en dies anteriors havíem fet passejant. Els aplaudiments es fan més seguits i els ànims es multipliquen, jo m’anime amb els que animen, m’aprope a la filera i així em trobe en la recta de meta. No és una marató multitudinària i puc fer un bes final a Carmen quan sols queda un centenar de metres. Senyera al vent i puny tancat final i ature el cronòmetre.
L’entrada en meta la gaudixc molt i en creuar la línia tinc, amb un nus a la gola, un record per la nostra Helena-No Surrender. Hui m’he inscrit a la de València 2023. El maratonià ho és sempre.
Amunt!