Fa un parell d’anys fent zàping a la tele vaig veure un programa de “Españoles por el mundo” on sortia aquest petit país d’Àfrica i on es feia una marató. Per això aquest any vaig ficar fill a l’agulla i l’objectiu va ser anar allí amb la meva filla per córrer i de pas visitar el país.
La veritat és que no és fàcil ni barat arribar fins allí. S’ha d’agafar un vol fins a Lisboa, on TAP enllaça 3 cops a la setmana amb l’illa, fent una aturada tècnica d’una hora a Accra (Ghana).
Arribem el dimecres 25 de juny després de 7 hores de vol des de Lisboa. Endarrerim 2 hores els rellotges i ens quedem a la capital uns dies per entrar en contacte amb el clima tropical. Canviem moneda local (25 Dobras = 1€), tots els preus són en dobras i euros, si bé a molts llocs solament accepten metàl·lic. Visitem la zona nord i centre de l’illa. També aconseguim una targeta SIM pel telèfon i poder estar comunicats, encara que als hotels tenen wifi. Recollim la bossa del corredor (samarreta, gorra i gel) i el dorsal (sense xip) a una oficina on hi és el consolat d’Espanya, ja que la cursa l’organitza un noi espanyol que treballa allí.
La gent sobreviu amb 3€ diaris i tenen molta manca d’infraestructures de tot tipus i sobre tot a nivell sanitari. El salari mínim es de 120€/mes.
Marató tercermundista: El diumenge 29, havíem de ser a les 5 del matí a l’estadi nacional per portar-nos fins a la sortida, allí trobo alguns corredors occidentals de Polònia, Anglaterra i Finlàndia, a part d’atletes locals. El lema del país és “leve leve” que vol dir paciència, tranquil, a poc a poc, sense pressa ... Més tard sortiran els participants de la mitja i el 10K.
Comencem malament, ja que esperant gent que faltava sortim més de mitja hora tard amb un microbús cap al lloc de la sortida, un poblet 40 kms al sud, anomenat Sao Joao dos Angolares. Durant el recorregut podem veure el sinuós itinerari de tornada. Arribem a lloc i amb una ratlla a terra, el ministre de Cultura i Esport dona la sortida. Som 13 homes (cap dona).
Dia nuvolat, però amb 87% d’humitat. Carretera envoltada de palmeres i arbres que puja i baixa (total 750m de desnivell positiu), faig els 3 primers quilòmetres amb el britànic i després se’ n va, a partir d’ara aniré sol tota la cursa, sense veure a ningú, ni davant ni darrere. Avituallament cada 4 kms, vaig prou bé i travessem poblets on la gent ens mira rar, no estan acostumats a tenir gent corrent i menys a un padrí de 65 anys amb barba blanca, els feia gràcia i em deien “mirà quin avi”. Al 21 veig la sortida de la mitja i l’avituallament ha desaparegut, tampoc estan marcats els punts quilomètrics.
Estic al km 30 i ni rastre d’aigua (portem així des del 16), han degut desmuntar els avituallaments. De tant en tant a l’entrada o sortida dels pobles hi ha fonts on la gent omple garrafes i ampolles perquè no tenen la majoria aigua corrent a les seves xaboles de fusta i xapa. Estic sec i amb por de deshidratar-me, em paro a una font per mullar-me i veure una mica.
Pel trajecte es creuen tota mena d’animals, gossos, porcs, gallines, cabres, etc. que campen al seu aire. Ha sortit el sol i camino a les pujades. Sobre el km. 36 s’atura una furgo de l’organització amb aigua, agafo 2 ampolles, una me la bec de cop i l’altra em remullo i em reservo la meitat per si no trobo més.
Ja som al costat del mar i arribo a la capital. Caos de gent, cotxes i motos creuant-se, sort que hi ha policia a les cruïlles que enfilen cap al estadi nacional, on abans d’entrar trobo a la Gemma que em dona l’estelada. La pobra ha patit durant més d’una hora esperant-me, espantada per si m’havia passat alguna cosa, ja que vam sortit amb 40’ de retràs. Entro a la magnífica pista de tartan blau amb 8 carrils i desplego la nostra bandera, acabant amb 4h 40’, si bé encara no han sortit les classificacions (tampoc les de l’any passat). Medalla de fusta amb la forma de l’illa i els colors nacionals, aigua, coco natural, plàtan i massatge. Al sac la 45.
Estem una setmana més a l’illa i lloguem un Suzuki Jimny 4x4 amb el que anem a la part sud, on tenim molta cosa a veure: Platges paradisíaques solament per a nosaltres, manglars, roçes (antigues plantacions dels portuguesos), la majoria abandonades, però on viuen comunitats, hi ha de cacau (el país a principis del segle XX havia sigut el major productor mundial), cafè, banana, vainilla, canyella, etc. També anem a l’illot de Rolas on hi ha un monument al centre del món, ja que és el lloc de la terra més proper al punt on es creuen l’Equador i el meridià 0 de Greenwich, també tenim cascades i el Cau Grande, una agulla volcànica de 650m (la segona més alta del món) on fem una excursió amb guies per arribar a la seva base, travessant una plantació de palma, un riu i un tros de selva. Aquí al sud també és zona de nidació de tortugues i albirament de balenes, però en altres èpoques de l’any.
Resumint, la marató no és la millor que he fet, però ha tingut el seu encant, el millor la diversitat natural de l’illa, el menjar i el contacte proper amb la gent, sempre amb el somriure a la cara i on et sents molt segur, no són gens pesats amb els pocs turistes que hi ha. És una mostra de l’Àfrica subsahariana on la majoria d’habitants són joves (el 50% tenen menys de 21 anys) i on es pot veure que la petjada del colonialisme segueix viva, a pesar que aquest any celebren el 50 aniversari de la seva independència de Portugal, país al qual estan encara molt lligats i d’on prové el 60% de les seves importacions. Llàstima que amb les riqueses que tenen no les sàpiguen explotar.
Salut i milles.
Abel
Bon dia.
