- Missatges: 848
Copenhagen Marathon (11/maig/2025)
14 Mai 2025 11:02 - 14 Mai 2025 16:09 #1
per Josep80 (Associat/da)
Cat M65-69- (1a marató 2004)
total maratons: 57 (en 42 països)
maratons olímpiques: 23 de 23 (repte acabat)
maratons majors: 7 de 7
maratons continents: 6 de 6 (renuncio Antàrtida)
Mitges a Estats USA: 28 estats de 50 (+DC)
Mitges Europa: 27 països
Mitges prov+territ. Canadà: 0 de 13
COPENHAGEN MARATHON (DINAMARCA)– 11/MAIG/2025
Dinamarca, terra de vikings, forma una comunitat integrada per tres parts autònomes, la mateixa Dinamarca i els seus dos territoris d'ultramar o territoris dependents, Groenlàndia i les illes Fèroe. Forma part d'Escandinàvia i té dues fronteres terrestres: una amb Alemanya i l'altra amb Canadà, a l'illa Hans. A més, des del 1999 està unida amb Suècia per carretera i ferrocarril, a través del pont de Øresund. Ès un arxipèlag totalment envoltat pel mar del Nord i el mar Bàltic, a excepció de Jutlàndia, que la uneix al continent europeu, i suma un total de 407 illes. Dinamarca és membre de la Unió Europea des del 1973, i no forma part de la zona euro. Dinamarca és membre fundador de l´OTAN.
Ja fa 10 anys, Dinamarca era el país de la Unió Europea amb major percentatge de producció d'electricitat mitjançant energia eòlica, amb més del 40%, davant del 8% de mitjana a la resta de països, i el cinquè en producció mitjançant energies renovables, amb un 55.9%, darrere d'Àustria, Croàcia, Portugal i Suècia. Actualment segueix mantenint aquest lideratge.
Amb una població que no arriba als 6 milions d'habitants (Catalunya en té 8 milions, i els Països Catalans quasi 15), la seva llengua, el danès, és llengua oficial en el Parlament Europeu, des de 1973.
Copenhaguen, la capital, té 1,3 milions d'habitants (ciutat) i quasi 2 milions en tota l'àrea metropolitana.
El nom danès de la ciutat prové de la deformació de Købmandshavn, que significa 'port dels mercaders', fent referència a l'estratègica localització de la ciutat a l'entrada de la mar Bàltica.
És una ciutat molt agradable de visitar, amb força canals, que en alguns moments pot recordar Amsterdam.
Força planera, i amb carrers i avingudes prou amples, la bicicleta és el mitjà de transport urbà més utilitzat, sens dubte. L'orografia del terreny ho facilita extraordinàriament. Curiosament, no hi circulen tramvies. Força parcs, jardins, i espais naturals, així com les ribes dels canals, per poder córrer una estona. Un paradís pels corredors que vivim a Barcelona.
Aquest era el tercer cop que visitàvem Copenhaguen, i és la vegada que més m'ha agradat la ciutat. Des d'un punt de vista estrictament turístic, crec que és del tot recomanable, especialment en aquesta època de l'any, quan el dia és llarg, i no hi ha grans multituds en els llocs més emblemàtics.
Ja havia intentat córrer la marató de Copenhaguen fa cinc anys, el 2020. De fet, estava inscrit, i amb el viatge organitzat, però la pandèmia ho va engegar tot en orris. Una ciutat no massa llunyana, atractiva, i amb una marató de recorregut força pla bé mereixia un segon intent.
Lamentablement per a mi, no arribava en les millors condicions per la fita, però ja se sap, a vegades els esdeveniments i els contratemps venen com venen, i no podem fer-hi res. I és que des de després de la marató de Doha (mitjans de gener) que no hi ha manera de tornar a la normalitat, pel que fa a la meva condició atlètica. Les primeres setmanes (febrer i març) van ser pel soli de la cama dreta, motiu pel qual vaig haver de córrer les 4 mitges ianquis absolutament condicionat. Ja tornat dels Estats Units, i quan el soli ja em deixava córrer amb una mica de normalitat, va ser el bíceps femoral de la cama esquerra el que va donar l'alerta, condicionant les poques setmanes que quedaven anteriors a la marató de Copenhaguen.
En definitiva, em plantava a Copenhaguen amb molt pocs quilòmetres d'entrenament, amb poca confiança, i amb un bíceps femoral que si bé no em molestava en caminar, sí que em tibava en començar a trotar. La darrera setmana només havia corregut 8,5 quilòmetres el dimarts i 1 hora d'el·líptica el dijous.
Vam anar el mateix divendres a la fira del corredor, a l'Sparta Hallen, un pavelló al nord de la ciutat, i molt a prop del Faelledparken, centre neuràlgic de la marató (sortida, arribada, i extenses àrees per organitzar activitats precursa i postcursa). Nike com a patrocinador esportiu, i fira del corredor bastant completa. Possibilitat teòrica de canviar la talla de la samarreta, si no s'ajustava a les teves necessitats. I dic teòrica, perquè a l'hora de la veritat no va ser possible. El tallatge era molt gran, i tothom que havia demanat una "Men L" la volia canviar per una "Men M" (jo un d'ells). Com que ningú tornava "Men M" per canviar per "S" o per "L", doncs no hi havia "Men M". Finalment, vaig canviar la meva "Men L" per una "Women M", i se la va quedar la Tere.
També vam aprofitar per reconèixer el terreny, encara que l'endemà, el dissabte, ho vam tornar a fer, a la tarda, ja que teníem l'apartament a prop, i no ens venia d'aquí.
Molta gent. I és que la Marató de Copenhaguen comença a ser una de les més importants d'Europa. El fet que sigui un recorregut força pla ho facilita. I si hi ha organitzadors i patrocinadors que hi posen diners, és qüestió de temps que aquesta marató guany adeptes. Si a més, hi afegeixes que a Dinamarca hi ha passió per córrer, moltíssim jovent entre els participants, i a més Copenhaguen és un magnífic destí turístic, doncs "el plat està servit". L'únic inhibidor potencial és la qüestió econòmica: Dinamarca és un país car (per a nosaltres).
Diumenge 11 de maig, a les 9:30 havia de començar la cursa. Cel cobert, una mica de vent, i 8 °C de temperatura, amb humitat (Copenhaguen està envoltada d'aigua). Uns 20 minuts caminant des de l'apartament fins a l'àrea de sortida. Munió de corredors i corredores sortint de carrers i boques de metro. Molt jovent. Força estrangers. 21.000 inscrits, rècord d'inscripcions de l'esdeveniment. A la zona de sortida tot molt ben organitzat. Dorsals amb diferents colors, segons calaixos de sortida, i voluntaris/ies indicant els camins a seguir per cada calaix, ja que ens havíem de col·locar en formació "cuc", seqüència de calaixos, per anar transitant cap a l'arc de sortida, una vegada es donava el tret de sortida.
Fins a 4 llebres per cada un dels 6 grups de sortida, que portaven els globus del color del grup. Un bon grapat de corredors i corredores d'Àfrica, fitxats a cop de talonari, per intentar batre els rècords de la prova (Copenhagen marathon) i pujar el pedigrí de l'esdeveniment.
Les 9:30, i es va donar el tret de sortida. A poc a poc des de darrere, els diferents grups vam anar caminant, per grups, cap a la sortida, fins que, a la darrera aproximació, vam poder trotar una mica. Ja vaig veure, aleshores, que hauria d'estar pendent del bíceps femoral tota la cursa. Vaig passar sota l'arc de sortida a les 9:52, havent quedat amb la Tere en els punts quilomètrics 14 i 25,5, que no eren lluny de la línia de sortida/arribada.
Animació brutal, bestial, des d'un bon començament. Impressionant. Molta concentració de corredors/es, malgrat que l'amplada dels carrers era notable. Avituallaments cada 4 quilòmetres, més o menys, i només a la dreta, fet molt a tenir en compte. En tots els avituallaments aigua i isotònics, i programat dos amb gels i un amb Red Bull. Moltes bandes i grups musicals, en viu. I quasi tot des del principi de la cursa fins al final. Una passada.
Havia decidit caminar quasi un minut a cada avituallament, per beure tranquil·lament, i recuperar les parts tensionades de la musculatura. I així ho vaig fer en els dos primers, quilòmetres 4 i 8,1. Portava l'isquiotibial tibant tota l'estona, però intentava controlar, i anar fent, molt incòmode, i marcant al voltant de 6'/km. Arribant al tercer avituallament (km 12,3) l'isquio em va fer una estrebada, i vaig haver de parar. Després de caminar uns metres vaig intentar tornar a córrer a poc a poc, però no vaig poder. Em feia mal. Estava davant del punt quilomètric 12. Havia de prendre una decisió. Caminava fins al quilòmetre 14, on m'esperava la Tere, i plegava? O intentava caminar aquells 30km i 195 metres que quedaven fins a meta, a un bon ritme, i amb actitud positiva? Una incògnita. En aquell moment no sabia si caminar tantes hores i amb un ritme exigent, amb l'isquio dolorit, podria tenir un final feliç. L'organització donava 6 hores per acabar la marató, i això era un estímul mental per agafar-ho cop a repte.
Vaig tirar pel dret, i en arribar a la Tere, li vaig dir que no m'esperés en el 25,5 i que anés cap a meta, que gaudis de l'espectacle, i que jo intentaria acabar-la com fos, caminant. Se'm van humitejar els ulls. M'esperava un futur incert, si més no desconegut. Però hi tenia confiança, i la part mental estava garantida. Veuríem si la part física responia. La resta de la cursa de poc interès. Quilòmetre a quilòmetre vaig anar acostant-me a la cua de la cursa, em van anar passant els grups de globus que havien sortit darrere meu, i a poc a poc, la cursa es va anar fent més solitària, pel que fa a participants, que no pel que fa a animació, que sempre va ser màxima.
En cap moment vaig haver de parar, vaig poder anar augmentant el ritme, i a l'intentar córrer (fet que no vaig poder tornar a aconseguir) vaig "descobrir" que podia "pseudo-córrer" a base d'impulsar amb la cama no afectada i aterrar amb la cama de l'isquio tocat, fent alguna cosa semblant a "saltironets", que em permetien anar una mica més ràpid.
Finalment, vaig poder entrar a meta amb 5h54'18", molt fort mentalment, i menys castigat físicament que el que hauria pogut témer inicialment, encara que, òbviament, ara caldran uns quants dies de recuperació.
Posició 18431/19115 en la general i 106/113 en la categoria M65-69.
Guanyador categoria homes amb 2:08:25 i guanyadora categoria dones amb 2:23:19, ambdós d'Àfrica.
Entre els finishers, 13280 homes i 5224 dones.
Personalment, força content de no haver hagut de retirar-me. I és que qui no es consola és perquè no vol.
Cinquanta-quatrena marató al sac i trenta-novè país diferent en córrer una marató (39).
Dinamarca, terra de vikings, forma una comunitat integrada per tres parts autònomes, la mateixa Dinamarca i els seus dos territoris d'ultramar o territoris dependents, Groenlàndia i les illes Fèroe. Forma part d'Escandinàvia i té dues fronteres terrestres: una amb Alemanya i l'altra amb Canadà, a l'illa Hans. A més, des del 1999 està unida amb Suècia per carretera i ferrocarril, a través del pont de Øresund. Ès un arxipèlag totalment envoltat pel mar del Nord i el mar Bàltic, a excepció de Jutlàndia, que la uneix al continent europeu, i suma un total de 407 illes. Dinamarca és membre de la Unió Europea des del 1973, i no forma part de la zona euro. Dinamarca és membre fundador de l´OTAN.
Ja fa 10 anys, Dinamarca era el país de la Unió Europea amb major percentatge de producció d'electricitat mitjançant energia eòlica, amb més del 40%, davant del 8% de mitjana a la resta de països, i el cinquè en producció mitjançant energies renovables, amb un 55.9%, darrere d'Àustria, Croàcia, Portugal i Suècia. Actualment segueix mantenint aquest lideratge.
Amb una població que no arriba als 6 milions d'habitants (Catalunya en té 8 milions, i els Països Catalans quasi 15), la seva llengua, el danès, és llengua oficial en el Parlament Europeu, des de 1973.
Copenhaguen, la capital, té 1,3 milions d'habitants (ciutat) i quasi 2 milions en tota l'àrea metropolitana.
El nom danès de la ciutat prové de la deformació de Købmandshavn, que significa 'port dels mercaders', fent referència a l'estratègica localització de la ciutat a l'entrada de la mar Bàltica.
És una ciutat molt agradable de visitar, amb força canals, que en alguns moments pot recordar Amsterdam.
Força planera, i amb carrers i avingudes prou amples, la bicicleta és el mitjà de transport urbà més utilitzat, sens dubte. L'orografia del terreny ho facilita extraordinàriament. Curiosament, no hi circulen tramvies. Força parcs, jardins, i espais naturals, així com les ribes dels canals, per poder córrer una estona. Un paradís pels corredors que vivim a Barcelona.
Aquest era el tercer cop que visitàvem Copenhaguen, i és la vegada que més m'ha agradat la ciutat. Des d'un punt de vista estrictament turístic, crec que és del tot recomanable, especialment en aquesta època de l'any, quan el dia és llarg, i no hi ha grans multituds en els llocs més emblemàtics.
Ja havia intentat córrer la marató de Copenhaguen fa cinc anys, el 2020. De fet, estava inscrit, i amb el viatge organitzat, però la pandèmia ho va engegar tot en orris. Una ciutat no massa llunyana, atractiva, i amb una marató de recorregut força pla bé mereixia un segon intent.
Lamentablement per a mi, no arribava en les millors condicions per la fita, però ja se sap, a vegades els esdeveniments i els contratemps venen com venen, i no podem fer-hi res. I és que des de després de la marató de Doha (mitjans de gener) que no hi ha manera de tornar a la normalitat, pel que fa a la meva condició atlètica. Les primeres setmanes (febrer i març) van ser pel soli de la cama dreta, motiu pel qual vaig haver de córrer les 4 mitges ianquis absolutament condicionat. Ja tornat dels Estats Units, i quan el soli ja em deixava córrer amb una mica de normalitat, va ser el bíceps femoral de la cama esquerra el que va donar l'alerta, condicionant les poques setmanes que quedaven anteriors a la marató de Copenhaguen.
En definitiva, em plantava a Copenhaguen amb molt pocs quilòmetres d'entrenament, amb poca confiança, i amb un bíceps femoral que si bé no em molestava en caminar, sí que em tibava en començar a trotar. La darrera setmana només havia corregut 8,5 quilòmetres el dimarts i 1 hora d'el·líptica el dijous.
Vam anar el mateix divendres a la fira del corredor, a l'Sparta Hallen, un pavelló al nord de la ciutat, i molt a prop del Faelledparken, centre neuràlgic de la marató (sortida, arribada, i extenses àrees per organitzar activitats precursa i postcursa). Nike com a patrocinador esportiu, i fira del corredor bastant completa. Possibilitat teòrica de canviar la talla de la samarreta, si no s'ajustava a les teves necessitats. I dic teòrica, perquè a l'hora de la veritat no va ser possible. El tallatge era molt gran, i tothom que havia demanat una "Men L" la volia canviar per una "Men M" (jo un d'ells). Com que ningú tornava "Men M" per canviar per "S" o per "L", doncs no hi havia "Men M". Finalment, vaig canviar la meva "Men L" per una "Women M", i se la va quedar la Tere.
També vam aprofitar per reconèixer el terreny, encara que l'endemà, el dissabte, ho vam tornar a fer, a la tarda, ja que teníem l'apartament a prop, i no ens venia d'aquí.
Molta gent. I és que la Marató de Copenhaguen comença a ser una de les més importants d'Europa. El fet que sigui un recorregut força pla ho facilita. I si hi ha organitzadors i patrocinadors que hi posen diners, és qüestió de temps que aquesta marató guany adeptes. Si a més, hi afegeixes que a Dinamarca hi ha passió per córrer, moltíssim jovent entre els participants, i a més Copenhaguen és un magnífic destí turístic, doncs "el plat està servit". L'únic inhibidor potencial és la qüestió econòmica: Dinamarca és un país car (per a nosaltres).
Diumenge 11 de maig, a les 9:30 havia de començar la cursa. Cel cobert, una mica de vent, i 8 °C de temperatura, amb humitat (Copenhaguen està envoltada d'aigua). Uns 20 minuts caminant des de l'apartament fins a l'àrea de sortida. Munió de corredors i corredores sortint de carrers i boques de metro. Molt jovent. Força estrangers. 21.000 inscrits, rècord d'inscripcions de l'esdeveniment. A la zona de sortida tot molt ben organitzat. Dorsals amb diferents colors, segons calaixos de sortida, i voluntaris/ies indicant els camins a seguir per cada calaix, ja que ens havíem de col·locar en formació "cuc", seqüència de calaixos, per anar transitant cap a l'arc de sortida, una vegada es donava el tret de sortida.
Fins a 4 llebres per cada un dels 6 grups de sortida, que portaven els globus del color del grup. Un bon grapat de corredors i corredores d'Àfrica, fitxats a cop de talonari, per intentar batre els rècords de la prova (Copenhagen marathon) i pujar el pedigrí de l'esdeveniment.
Les 9:30, i es va donar el tret de sortida. A poc a poc des de darrere, els diferents grups vam anar caminant, per grups, cap a la sortida, fins que, a la darrera aproximació, vam poder trotar una mica. Ja vaig veure, aleshores, que hauria d'estar pendent del bíceps femoral tota la cursa. Vaig passar sota l'arc de sortida a les 9:52, havent quedat amb la Tere en els punts quilomètrics 14 i 25,5, que no eren lluny de la línia de sortida/arribada.
Animació brutal, bestial, des d'un bon començament. Impressionant. Molta concentració de corredors/es, malgrat que l'amplada dels carrers era notable. Avituallaments cada 4 quilòmetres, més o menys, i només a la dreta, fet molt a tenir en compte. En tots els avituallaments aigua i isotònics, i programat dos amb gels i un amb Red Bull. Moltes bandes i grups musicals, en viu. I quasi tot des del principi de la cursa fins al final. Una passada.
Havia decidit caminar quasi un minut a cada avituallament, per beure tranquil·lament, i recuperar les parts tensionades de la musculatura. I així ho vaig fer en els dos primers, quilòmetres 4 i 8,1. Portava l'isquiotibial tibant tota l'estona, però intentava controlar, i anar fent, molt incòmode, i marcant al voltant de 6'/km. Arribant al tercer avituallament (km 12,3) l'isquio em va fer una estrebada, i vaig haver de parar. Després de caminar uns metres vaig intentar tornar a córrer a poc a poc, però no vaig poder. Em feia mal. Estava davant del punt quilomètric 12. Havia de prendre una decisió. Caminava fins al quilòmetre 14, on m'esperava la Tere, i plegava? O intentava caminar aquells 30km i 195 metres que quedaven fins a meta, a un bon ritme, i amb actitud positiva? Una incògnita. En aquell moment no sabia si caminar tantes hores i amb un ritme exigent, amb l'isquio dolorit, podria tenir un final feliç. L'organització donava 6 hores per acabar la marató, i això era un estímul mental per agafar-ho cop a repte.
Vaig tirar pel dret, i en arribar a la Tere, li vaig dir que no m'esperés en el 25,5 i que anés cap a meta, que gaudis de l'espectacle, i que jo intentaria acabar-la com fos, caminant. Se'm van humitejar els ulls. M'esperava un futur incert, si més no desconegut. Però hi tenia confiança, i la part mental estava garantida. Veuríem si la part física responia. La resta de la cursa de poc interès. Quilòmetre a quilòmetre vaig anar acostant-me a la cua de la cursa, em van anar passant els grups de globus que havien sortit darrere meu, i a poc a poc, la cursa es va anar fent més solitària, pel que fa a participants, que no pel que fa a animació, que sempre va ser màxima.
En cap moment vaig haver de parar, vaig poder anar augmentant el ritme, i a l'intentar córrer (fet que no vaig poder tornar a aconseguir) vaig "descobrir" que podia "pseudo-córrer" a base d'impulsar amb la cama no afectada i aterrar amb la cama de l'isquio tocat, fent alguna cosa semblant a "saltironets", que em permetien anar una mica més ràpid.
Finalment, vaig poder entrar a meta amb 5h54'18", molt fort mentalment, i menys castigat físicament que el que hauria pogut témer inicialment, encara que, òbviament, ara caldran uns quants dies de recuperació.
Posició 18431/19115 en la general i 106/113 en la categoria M65-69.
Guanyador categoria homes amb 2:08:25 i guanyadora categoria dones amb 2:23:19, ambdós d'Àfrica.
Entre els finishers, 13280 homes i 5224 dones.
Personalment, força content de no haver hagut de retirar-me. I és que qui no es consola és perquè no vol.
Cinquanta-quatrena marató al sac i trenta-novè país diferent en córrer una marató (39).
Cat M65-69- (1a marató 2004)
total maratons: 57 (en 42 països)
maratons olímpiques: 23 de 23 (repte acabat)
maratons majors: 7 de 7
maratons continents: 6 de 6 (renuncio Antàrtida)
Mitges a Estats USA: 28 estats de 50 (+DC)
Mitges Europa: 27 països
Mitges prov+territ. Canadà: 0 de 13
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
14 Mai 2025 13:41 #2
per Jorfer (Associat/da)
Enhorabona per la teva perseverança Josep.
Admiració total.
I vigila aquesta lesió.
Admiració total.
I vigila aquesta lesió.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
