Dion
Sóc en DION (Dioni Muñoz).
Tinc 53 anys, casat amb la Montse, 2 fills en Sergi de 25 anys i la Sílvia de 20, nascut a Barcelona, visc al carrer de Sants i treballo de director financer en un grup d’empreses.
El Baix Empordà, concretament L’Estartit, es el meu entorn d’esbarjo els caps de setmana per practicar tot l’esport que puc (córrer, bici de muntanya, busseig). També soc un apassionat dels esports de motor especialment dels rallyes.
M’agrada llegir, viatjar i escoltar música, un ja te una edat i el meu referent son grups de finals dels 70’ com Fleetwood Mac, Eagles, Doobie Brothers, Kansas...
1. Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- Long Train Running, de Doobie Brothers, que és un dels meus grups preferits. És una cançó excel·lent i amb ritme per posar-te les piles.
2. Per què corres?
-Ara faré mans del tòpic: per mantenir-me en forma i gaudir de les curses amb els companys. En tot cas, m’agrada també competir per experimentar les sensacions físiques que transmet el cos quan el posem a prova. Aquell patiment puntual i controlat que ens permet trobar el punt de superació necessari per assolir l’objectiu. Cal dir que parteixo dels bons records i experiències d’haver gaudit de l’atletisme quan era jovenet a l’època juvenil/junior quan corria pel C.N.Montjuïc fent proves de 400 i 800m en pista i algunes curses de cros a l’hivern. També la meva afició a l’automobilisme faria que participés els anys 1982/83 en rallies (tot plegat també es tracta de córrer, oi?). Durant molts anys vaig alternar futbol amb bici de muntanya, però ni rastre de curses a peu, excepte dues participacions puntuals a la Mercè i Cursa de L’Amistat diria a l’any 1995 amb un amic. Tot just complir els 50, malgrat patir una empipadora hernia discal, decideixo provar de nou a córrer aprofitant que el company Correcat JIM, em parla de l’Associació i m’engresca a posar-me les piles. A l’agost del 2011 fem plegats una mini-cursa a Pals i aquí s’inicia aquesta nova etapa atlètica... i ja puc afirmar que fins que el cos aguanti.
3. La teva primera cursa?
- Seria pels voltants del 1977 a l’estadi Joan Serrahima fent alguna prova de 400m o potser en alguna de les participacions a la Jean Bouin. Com ja he dit abans, de forma popular la retrobada és a l’agost del 2011 a la Cursa de Pals que va organitzar en Pluvinet, soci Correcat. Guardo molt bon record de la meva primera Mitja Marató de Barcelona al 2012 recolzat tota la cursa per l’amic Zenón.
4. Quines són les teves zones d’entrenament? Alguna anècdota?
- Entre setmana, rodar per asfalt a Les Corts/Esplugues/Pedralbes i els cap de setmana versió muntanyenca pel massís del Montgrí. També intento coincidir amb els companys Correcat’s de L’Alt Empordà que acostumen a entrenar pel Cap de Creus o la zona del riu Muga (Xavi Nadal, Francesc Pous, Jaume Baraut, Edu Rovira, Champi...). M’hi trobo millor a la muntanya i aquest any he fet poques incursions a l’asfalt. Aprofito sempre que puc fer alguna cursa el cap de setmana per tal d’aprofitar-la com entrenament de qualitat si tinc objectiu a la vista.
Com anècdota, dir-vos que acostumo a córrer per corriols i les trobades amb senglars pel Montgrí son tan habituals com inesperades, així que quan baixa el sol corro xiulant o fent soroll. ¿Quién dijo miedo?
5. El teu somni com a corredor?
-No tinc cap somni però m’agrada cada any plantejar-me un parell de reptes. Aquest 2014 tocava fer la primera marató amb intenció de baixar de 4h, com no m´agrada l’asfalt, vaig escollir la de Tortosa en format via verda i vaig fer-la en 3h45´ ajudat pel lleuger desnivell negatiu. També he finalitzat dues curses de muntanya de bon nivell com Ulldeter i Taga. Pel 2015 em plantejo fer la marató de Barcelona, serà la meva primera marató d’asfalt, amb l’objectiu de fer sub 3:45h i també acabar dignament una marató de muntanya “pata negra” encara per definir.
6. Quina frase motivacional t’acompanya en els moments difícils.
- Quan toca patir aplico un crit de guerra que tenim els cremats de benzina: a sac!!!! (seria un pit i collons però en versió més racing)
- No soc conscient de cap important, però reconec que m’agrada la pulcritud i la puntualitat.
8. Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- En general, si aconsegueixo l’objectiu és una gran satisfacció personal e injecció d’autoestima i si no, segueixo perseverant. Soc força auto-exigent i acostumo a valorar i analitzar les causes.
Si ho aplico al córrer, he perdut bona part de l’esperit competitiu, prioritzo si cal fer un cop de mà als companys i gaudir. No em capfico pels objectius si bé, és clar, procuro assolir-los.