Hansi
Em diuen Hansi, tot i que al meu DNI no hi posa això. Si vols cridar-me, no em diguis “Jaume”, perquè és probable que no em giri, de tan interioritzat que tinc el meu sobrenom.
Vaig néixer l’any 1970 a Barcelona, i al cap d’un any ja em van portar a viure a Sant Cugat, el poble que m’ha vist créixer i canviar, i al qual jo he vist créixer i canviar també... i segons com, buuuf... però és el meu poble i me l’estimo.
Tinc la immensa fortuna de compartir la meva vida des de fa uns 20 anys amb la Núria, companya, amiga, esposa, sòcia i còmplice indefectible perpètuament, i amb la filla més bona que podria desitjar, l’Anna, que ja es va independitzar.
Vaig llicenciar-me en Ciències Físiques a la universitat, i no se’m va acudir res millor que dedicar-me a l’ensenyament de la Física i la Química en instituts de secundària, per ajudar els joves a entendre millor unes assignatures que eren molt xungues quan jo estudiava. A dia d’avui, encara em faig il·lusions que ho aconsegueixo.
Pel que fa a les meves aficions, a banda dels esports, m’agrada molt la bona literatura, tot i que no tinc temps de llegir tant com desitjaria.
Vaig estudiar moooolta música a conservatoris. Tocava el saxo i la guitarra, però fa anys que els tinc molt abandonats, pobrets.
Encara m’ho passo bé llegint, com quan era nen, còmics de superherois Marvel, Astèrix, Superlópez, Tintín, Lucky Luke, Spirou i companyia.
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- Tunnel of love, de Dire Straits, en la versió de l’àlbum en concert Alchemy. El meu grup favorit des de la meva adolescència.
Per què corres?
- Vaig començar quan tenia uns 19-20 anys (cap al 1989-1990), perquè un bon amic que poc després va dedicar-se al triatló de llarga distància i a l’ultrafons em va convèncer i em va donar els primers consells bàsics. La meva intenció era estar en forma per jugar a futbol, que era el que més m’agradava (però res a nivell seriós, parlo de lligues de futbol sala i futbol 7, d’aquestes d’horari nocturn). Sortia a rodar un parell de dies per setmana i feia uns tres quarts d’hora a ritme constant, i prou.
En aquella època, es va començar a celebrar la mitja marató de Sant Cugat, el meu poble, i em feia il·lusió participar-hi, però com que llavors es feia al febrer i em coincidia amb estudiar pels exàmens parcials de la universitat, m’agafava desentrenat i no m’atrevia amb els 21 km. La mitja de Sant Cugat va ser el meu somni incomplert durant més de 15 anys!
Córrer és per mi una teràpia a nivell mental i anímic, perquè em descarrega de tensions. També és una estona de gaudir en present, perquè fer esport m’agrada, i em costaria molt estar-me’n. I és una il·lusió mirant al futur, per aconseguir alguna fita, per fer realitat algun projecte, per estar a tal lloc o a tal altre, compartint-ho amb persones que aprecio. En aquest sentit, sempre estaré agraït a Corredors.cat, perquè a partir de l’antic fòrum he pogut conèixer moltíssima gent fantàstica que també sou feliços corrent, que heu esdevingut en bastants casos grans amics, i tots bons companys de ruta.
Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- Com oblidar-ho?? La Mercè del 2006. La vaig fer perquè me’n va convèncer el meu millor amic de tota la vida, però hi vaig anar creient que em trobaria en un context competitiu en el qual no tenia ganes d’entrar, i em vaig sorprendre de com vaig passar-m’ho tan bé amb l’ambient sa i de companyonia. Vaig fer una bona gasosa, i tot i així, només acabar ja estava desitjant fer una altra cursa, i una altra, i una altra...
Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses; N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?
- No sóc gaire bo recordant anècdotes, les que em vénen al cap ara mateix no són gran cosa: una milla de Ripollet en què em vaig haver d’aturar a lligar-me els cordons, errada impresentable en distàncies tan curtes (evidentment, no anava per marca, hehehe). El Debu, que era l’speaker, va fer broma per megafonia i tots ens petàvem de riure...
En un deu mil a Esparreguera, la sortida es va endarrerir molts minuts perquè un cotxe fúnebre passava pel recorregut, i així mateix ens ho van explicar, sense tallar-se...
Una cursa de 5 km de Montornès que vaig fer a estones trotant i a estones caminant, perquè estava sortint d’una llarga lesió muscular, i eren les ordres dels fisios. Molts correcats em feien broma que quan caminava, com que sóc camallarg, anava més ràpid que altres participants corrent...
No em ve res de més substanciós a la ment, ho sento!
El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Sí, em queda una gran il·lusió: tenir salut per participar i arribar a meta en un bon nombre de maratons a ciutats estrangeres. He passat molts anys sense poder-me permetre planificar gaires viatges a maratons, per motius familiars barrejats amb impediments professionals, i ara fa poc que estic intentant treure’m aquesta espina. Són tantes les ciutats on vull fer la marató, que les tinc apuntades en dues llistes, n’he prioritzat 12 en una llista principal, i si les pogués acabar, passaria a les següents (que deuen ser 20 o 30 més). Actualment, les úniques maratons que he pogut fer fora de l’estat espanyol són Berlín, Edinburgh i Rotterdam. A la meva llista hi ha Londres, Firenze, Copenhague, Estocolm, Atenes, Roma, Oslo, Dublín, París... i només m’atreveixo (de moment) amb europees.
Pel que fa a marques personals o a ser finisher de proves concretes, no tinc grans somnis, perquè he assolit fites i registres molt superiors als millors somnis que tenia els primers anys de fer curses. En aquest aspecte, però, sí que em faria molta il·lusió fer sub 3h en una marató, en part per la tonteria que tenim (m’hi incloc) els maratonians aficionats amb la frontera aquesta, i sobretot, per compartir-ho amb els amics que m’estimen i els sap greu per les vegades que he estat preparat per fer-ho i les circumstàncies no m’han afavorit. Amb els GPT&Friends fa temps que tenim una broma sobre la manera com ho he de celebrar si algun dia baixo de 3h en una marató, i a fe que, si ho aconsegueixo, ho compliré. Però si no ho aconsegueixo mai, que a la meva edat ja és probable, em quedaré ben content amb el meu 3:00:47, perquè com he dit, fa uns anys no hauria cregut que jo pogués córrer maratons a aquests ritmes.
Quina frase motivadora t'acompanya en els moments difícils?
- No en tinc cap de concreta, ni en les curses ni en la vida diària. En alguna marató em repeteixo pseudomantres del tipus “he entrenat bé, les meves cames poden”, “sóc com una màquina, a mantenir el ritme” o “guanyaré a la marató, no em guanyarà ella”. Però, vaja, tiro de força mental el millor que puc, amb paraules o sense.
Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- No sóc conscient de tenir manies, enteses com a costums supersticiosos que no tenen utilitat veritable. Sí que tinc diversos hàbits, però crec que tots tenen una finalitat pràctica: estirar la musculatura després de córrer, o arribar amb temps de sobres a les curses, per exemple. La tarda-nit abans de la cursa miro per quin camí he d’anar a la població on se celebra, i em preparo tota la roba de córrer, el crono, vambes amb el xip, roba neta, tovallola, motxilla, etc. per agafar-ho i marxar l’endemà. Em cordo les vambes abans de córrer amb doble nus perquè no es deslliguin en cursa, em poso quatre imperdibles al dorsal perquè estigui ben agafat (i després de gairebé 400 curses, segueixo penjant-me’l tort XD)...
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- La millor comparació que sempre he trobat pels objectius esportius aconseguits és “estar sobre un núvol”, que tot i que està molt gastada, és clavada al que experimento. Pels objectius no assolits, ja fa molt de temps que l’estona de frustració es redueix fins a ser insignificant. Són instantàniament substituïts pel següent objectiu, engrescador i il·lusionant, com tinc la sort que encara em passa.